Després d’una setmana inquieta, amb esclats intempestius de plor sense cap més motiu que la tensió acumulada i la sensació de vulnerabilitat, m’he llevat i, en encendre el mòbil, m’he trobat la millor notícia possible esperant-me a WhatsApp: em lloguen la casa meravellosa que vaig veure la setmana passada. És més cara i pitjor que la que tinc ara (on pago 800 euros), però crec que, veient com està el mercat, no és realista pensar que pugui trobar res millor: no té llar de foc ni pati (tot i que sí una terrassa esplendorosa amb vistes ídem), però és lluminossísima, nova, prou gran per cabre-hi jo i els meus fills i tenir espai per treballar a casa, a més, és a La Pera mateix (i per tant, no perdo la xarxa que ja tinc ni la ruta del bus). De fet, en certs aspectes sí que és millor i més pràctica que la d’ara: s’han acabat la segadora i la desbrossadora i les comandes de gas cada dues setmanes, s’han acabat els problemes amb la bomba d’aigua i quedar-se sense llum cada vegada que cau mig llamp, s’ha acabat l’internet inestable.
Però, ai, els diners, sempre els diners (fa anys vaig traduir un llibre fluixot de l’Enzensberger que es titulava així). La vida dels divorciats és econòmicament molt més precària. Hi ha persones que no es deuen poder permetre un divorci i han d’aguantar allà i marcir-se la vida, quina impotència i quina pena. Sigui com sigui, entre el que em costa que el pis (i les despeses) del fill a Barcelona i l’increment del lloguer, em calen 600 euros més cada mes. Sort que les perspectives de feina són millors que mai, en part perquè tinc el monòleg; aquesta setmana he tancat tres funcions més, visca! ***PAUSA PUBLICITÀRIA: si programes algun espai, festival o centre cívic, i vols que vingui, només cal que m’escriguis (més info a www.carlotagurt.cat)***
Sí, la casa ha sigut un dels motius pels quals he tingut una setmana sofrida. No puc evitar patir per anticipat i ja temia que em diguessin que no, o, quan pensava que em deien que sí, em dedicava a comptar rajoles per saber si en aquella habitació m’hi caben dos llits i en aquella altra la taula de treballar i el piano del petit, etcètera. Encara no tinc data per traslladar-m’hi, però possiblement serà març o abril: reso perquè sigui abril, perquè el març m’espera una bogeria de feina —sis funcions del monòleg, viatge a Liverpool de tres dies per feina, la traducció de Freud, preparar una cosa sobre Les memòries d’Adrià—, així que només em falta encabir una mudança al març (els divorciats també tenim més merder amb els canvis de casa, ja que ets tu sol qui ha d’encapsar la vida de quatre persones).
També he tingut aquesta setmana fràgil perquè, com segurament ja sabeu (per mi és diumenge però per vosaltres ja és dimarts), demà em donen el Premi Llibres Anagrama per la novel·la nova. És una de les coses importants de la qual no he pogut parlar en aquest dietari fins ara. Tampoc fa gaire que ho sé. M’ho van dir el 19 de desembre i la notícia em va deixar estabornida: m’havia estat preparant tant per no guanyar (el que us deia de l’anticipació del patiment) que quan em van dir que sí vaig tardar unes hores a assimilar-ho i estar contenta (i sí, també vaig plorar de contenta). La meva agent sovint es queixa (amorosament i suposo que amb raó) que no celebro prou les bones notícies: no és per falta d’alegria, és més aviat per atordiment, com passa també amb les males notícies; el moment de fa tretze anys en què em van dir que s’havia mort el meu pare, d’entrada em va sobtar no estar prou trista (la tristesa ja vindria, esclar): les notícies bèsties, tant si són bones com dolentes, em costen de pair, les he de processar abans de celebrar o lamentar el que signifiquen.
Però, evidentment, estic exultant d’haver guanyat l’Anagrama. Aquestes setmanes, entre pessebres i regals i Mallorques, he estat revisant la novel·la —Els erms, es titularà— a la llum dels comentaris que m’havia fet l’editora. Avui encara he de decidir una coseta: si liquido un paràgraf que no sé si és superflu o no; com em costen aquests últims detalls. La imatge de coberta està clara (i és la que desitjava des que escrivia la novel·la), ja hem tancat text de contracoberta, i aviat entrarem en fase de correccions i companyia. I malgrat la grandíssima alegria (si no hagués guanyat, m’hauria agafat un desànim funest, crec), hi ha una part de tot això que em fa sentir fràgil: l’exposició pública que m’espera demà dilluns (al matí tinc la roda de premsa) i la que vindrà després, quan es publiqui el llibre a finals de març (les entrevistes, les ressenyes, les presentacions, els detractors, etcètera) (ara penso que em tocarà fer tota la promo rapada: potser si ho hagués sabut abans no m’hauria pelat; va anar ben bé de pocs dies); m’assetja també el dubte que no puc mai erradicar del tot: ¿és prou bo el llibre?, a la qual cosa em responc que és, amb diferència, el millor que he escrit fins ara; també el vertigen pel salt de canviar d’editorial: ¿he fet bé?, i aquí em responc amb més seguretat, que sí, que sento que sí, i a més els fets ho corroboren: amb la feina feta fins ara m’hi sento més còmode; tinc, a més, el mareig de com comunicar el llibre, perquè amb això de la literatura no basta d’escriure una novel·la, sinó que has de saber vendre-la, explicar-la, tot i que: ¿es pot explicar un llibre? ¿Què és una novel·la: l’argument, el to, els personatges, l’estil, el tema, l’autor? ¿El llibre en si no és precisament l’explicació del que és? Sé que el discurs sobre un llibre pot matar un llibre. ¿I si no trio bé com explicar-lo? Però l’has d’explicar tot i saber que explicar un llibre és com fer una exegesi d’un acudit: en disseccionar-lo i donar-li raons fas que perdi tota la gràcia.
Bé, demà anirem a Barcelona i vendrem el peix tan bé com sabrem. Com que aquesta és una setmana que tinc criatures, he hagut de demanar una altre favor a la Fiona (demà tindrà els nens a sopar i dormir): estic tan en deute amb ella que ja sé que no podré saldar mai el compte. Els divorciats som també uns eterns deutors, morosos dels favors.
A banda d’això, he reprès la traducció de Freud que, entre festes i novel·les, havia tingut aturada. Costa tornar a agafar el ritme: els primer paràgrafs són duríssims, difícils, sempre la pregunta: ¿ho són realment o sóc jo que estic una mica desentrenada i em cal escalfar? Traduir de vegades em fa mandra, però alhora em dona ordre: és tranquil·litzador saber que m’asseuré a l’ordinador i la feina serà una sola, que podré abandonar els malabars que marquen molts altres dies (ara un article, ara contactar amb un programador del monòleg, ara respondre mails sobre peticions de clubs de lectura, ara fer les declaracions d’impostos 330-390-349, ara escriure un capítol de la biografia del Rafa, etc.). La dispersió en la feina m’atabala; acabo tenint la sensació que no avanço, que no m’estic traient coses de sobre: és com quan tens cinc llibres a mitges i no els acabes mai perquè la lectura està atomitzada. L’altre dia fins i tot em va passar pel cap tornar a la traducció tècnica i comercial: veient-ho des de la distància, em sembla que fent traducció no editorial patia menys i guanyava més, tot era més fàcil, amb menys responsabilitat íntima: m’hi jugava menys. Però potser això només és una mentida que el meu cap s’explica.
En la banda social, aquesta setmana he dinat amb la F., a qui feia dies que no veia. La F. em converteix en una persona millor del que soc: amb ella soc més divertida i més atenta i més bona persona; m’agrada qui soc amb ella. Vam plorar de riure i també vam plorar de pena. La conec des de fa més de 25 anys; espero que continuï aquí 25 anys més. La R. va venir ahir a casa i, per celebrar el premi Anagrama a aquesta novel·la que ella va ser la segona persona a llegir, em va portar dues ampolles d’un vi que es diu L’ermot (¿els noms dels vins van en cursiva com les obres artístiques, i, en cas que no, ¿per què no, si alguns també són art?).
La R. és massa bona i generosa amb mi. Ahir em va agradar molt escoltar-la parlar de coses tristes de les quals no parla gairebé mai; em va fer sentir útil. Però a banda d’aquestes dues breus trobades, poca vida social. He de buscar temps per parlar amb les persones que estimo i aprecio, perquè és, sens dubte, una de les coses que em donen sentit de plenitud. Sospito que aquesta setmana tampoc no me’n sortiré.
Acabo la setmana tancant dues coses que han anat en paral·lel: vaig saber que guanyava el premi i que em feien fora de casa el mateix cap de setmana; ara rebré el premi i tindré una nova casa, també amb un dia de diferència. Els erms parla, en part, de com s’inventen les il·lusions quan no en tens. Aquesta setmana a fora hi hagut boira, però per dins ja s’ha dissipat.
"52 setmanes" és el dietari setmanal de Carlota Gurt, on escriu sobre el que fa, el que sent i el que pensa, mentre continua mirant d'esbrinar qui és i què vol.
