L’hivern arriba. Ho sé perquè de cop tinc aquella sensació que la vida s’atura. Ha sigut una setmana morta, somnolenta, atordida. Després de la tornada de Mèxic, tot sembla una una mica anodí, deliciosament rutinari. He dormit molt i treballat poc. Tinc la traducció de Freud parada fins que no em tregui de sobre altres feinetes: estic treballant en la versió llarga del llibret d’òpera que es va estrenar al juliol al Liceu. Dimarts vaig quedar amb l’Oriol Pla, que és el formidable director d’escena, per parlar de com allargar-lo mitja hora; no és fàcil: el que jo voldria és reescriure la història i fer-la durar una hora, però la música de la versió curta ja està composada i, per tant, el que està escrit no ho puc tocar gaire. Allargaré pel final, amb una segona història que connecta amb la primera. Em fa por que no funcioni (igual que em feia por que la versió breu inicial no funcionés), també al Liceu els deu fer por: em truquen per preguntar com ho porto i s’ofereixen a donar-me idees. Aquests dies me’n vaig al llit amb els dos personatges al cap, i els minuts abans d’adormir-me em venen idees i em faig notes de veu amb veu ronca per no oblidar-me’n.
El dimecres vaig anar a la inauguració de la llibreria Sant Jordi; el Rafa, que és el nou propietari i també la persona de qui estic escrivint la biografia, me n’ha fet padrina, cosa que no sé ben bé què vol dir; de moment, ha implicat fer una mica de premsa per dir quatre tòpics sobre la gentrificació i la defensa de la cultura al cor de la ciutat, etcètera, però que siguin tòpics no vol dir que no siguin veritats: com va dir l’Umbral, els tòpics són veritats mineralitzades pels imbècils. Mentrestant tinc la seva biografia en standby: aquesta tardor ha sigut una bogeria; em proposo posar-m’hi a fons altra vegada després de Nadal. La veritat és que ho enyoro. És un projecte curiós i divertit; escriure la vida d’algú et deixa en una posició estranya: coneixes molts detalls de la seva vida, detalls íntims i personals, però alhora no ets ben bé amic d’aquella persona; és una relació d’intimitat semblant a la del psicòleg o el capellà que et confessa; m’agrada la sensació de ser una intrusa en la seva vida; crec que observant la vida dels altres aconsegueixo entendre millor la meva. Vull que el llibre quedi bé, excepcionalment bé. ¿Me’n sortiré? Com que el Rafa té una vida normal i corrent, en el sentit que no és una personalitat que hagi fet coses extraordinàries, el repte és més gran. Potser és just per això m’agrada el projecte, perquè és un repte. Si tot va bé, l’acabaré l’any que ve.
Per manca de temps, continuo sense veure gaire els meus amics, amb qui mantinc un contacte fràgil per WhatsApp; fa temps que no veig la F., ni la R. R., ni el J i la C., que estan passant un moment complicat; fa massa que no quedo sense nens amb la R. (potser ve el 17 a dormir a casa i sortim a desbarrar una mica), ni amb la M., tot i que el dia 1 de cada mes el mòbil em recorda que toca enviar-li l’informe mensual: fa un any ens lamentàvem que totes dues ens queixem massa, de manera que vam decidir fer un seguiment mensual de la nostra queixositat per allò que diuen que les coses només s’adrecen si hi poses mirada. A Mèxic vaig topar amb una persona que rondinava molt i em va fer por ser com ella.
Amb l’M. tot rutlla millor del que és habitual (en especial des que hem pres certes decisions), tot i que també l’he vist poc aquestes últimes setmanes. Quan tinc canalla i soc a l’Empordà, ell és a Barcelona; i la setmana meva a Barcelona vaig ser a Mèxic; a més, a Barcelona sempre hi ha coses externes: jo tinc ara una entrevista, ara un club de lectura, ell fa classe tot el dilluns i els dimarts tarda, o hi ha dies que té la seva filla i també és fora, etcètera. Enyorar-nos una mica està bé: després el temps junts és més intens, l’aprofitem millor, les estones de sofà i manta ens commouen més, follem amb més desfici, ens redescobrim cada setmana. Tots dos tenim ganes de fugir junts el divendres que ve amb l’excusa d’anar a fer un bolo d’Una aniquilació fallida a la Vall Fosca: fa mesos que no fugim enlloc.
Avui somiava que havíem d’agafar un avió; jo patia per si arribaríem tard i dubtava de l’hora de l’avió; ell, contràriament al que faria a la vida real, no patia gens i insistia que anéssim a fer submarinisme al Maresme amb les meves amigues de l’institut. Quan per fi decidíem partir, al lloc on ens havien llogat els neoprens no trobaven la meva bossa, les meves calces, les meves sabates. No he fet mai submarinisme: la sensació de vulnerabilitat al mig del mar em fa angúnia; no estic tranquil·la enmig d’aquella massa immensa i incontrolable d’aigua, plena d’animals incomprensibles, tot i que la terra ferma és una massa immensa i incontrolable plena d’animals desconeguts, i no em produeix la mateixa basarda. Sigui com sigui, el somni té dos elements recurrents: el fet de perdre avions (¿que potser remet al fet de sentir-me incapaç d’arribar on vull per negligència meva i obstacles externs?) i les amigues de l’institut, que sempre apareixen en somnis inquietants; les meves amigues de l’institut són símbols que subratllen el meu desencaix en el món. També he tingut somnis molt pertorbadors que no goso posar per escrit, de fet, fins i tot em fa cosa explicar-los a persones properes. ¿Per què em sento culpable del que somio?
Més coses. Fa dies que els cabells m’emprenyaven; em veia massa senyora amb l’ona que el remolí em fa sobre el front i tenia els cabells del clatell massa llargs. De manera que ahir vaig engrapar la màquina de rasurar i em vaig fer una petita desgràcia. És que quan comences no pots parar: dius una mica més per aquí, una mica més per allà i acabes amb el cap afaitat, o gairebé; no és el primer cop a la vida que em pelo mig sense voler; de moment m’he deixat quatre pèls una mica més llargs a dalt, però se’m fa un tupè com vuitantero, així que ja em ronda de tallar-m’ho també: ja que ens hi posem, no ho deixem a mitges. La meva filla es va mig emprenyar amb el tall: li fa vergonya tenir una mare rara, voldria que fos més discreta, més estàndard, que em comprés perfums i portés bolsos bufons, que fos més Grace Kelly que Grace Jones. La veritat és que el tall em dona un aire encara més homenenc del que ja tinc normalment i se’m veuen més les orelles enormes d’avi de noranta anys (que abans m’acomplexaven molt, igual que els peus enormes). Però només són cabells, ja tornaran a créixer; l’únic que cal és una mica de paciència. I a l’hivern, amb el tempo alentit del món, la paciència va barata.
"52 setmanes" és el dietari setmanal de Carlota Gurt, on escriu sobre el que fa, el que sent i el que pensa, mentre continua mirant d'esbrinar qui és i què vol.
