D’aquí a una estona aniré a no buscar bolets amb la R. Ahir vaig anar a fer un cop d’ull a un bosc que tinc a prop i, després de tan poca pluja i tanta tramuntana, estava tot sequíssim, de manera que avui aniré altre cop a buscar-i-no-trobar bolets. Però tant és: veuré la R. i passejarem pel bosc: amb això basta.
La tardor continua avançant; ahir vaig encendre la llar de foc per primer cop aquesta temporada, al rebost ja tenim polvorons i torrons (les xifres de la bàscula s’han enfilat una mica més del que voldria), els estornells fan hipnòtics tests de Rorschach al cel i els crepuscles continuen sent espectaculars: cada dia un incendi de núvols. Fa poc amb els meus fills vam veure un documental sobre telequinesi, telepatia i altres paranormalitats. Un científic parlava sobre el «camp mòrfic», un concepte que, segons veig a internet, és totalment acientífic, però que segons el senyor Sheldrake explicaria alguns fenòmens lligats a la intuïció i a la telepatia, entre d’altres també la capacitat dels estornells de moure’s en grup d’una manera tan coreogràfica. El camp mòrfic seria una mena de camp invisible compartit per un grup d’individus i creat a partir de repeticions, que fa que tots els individus estiguin connectats per una mena de memòria col·lectiva. Tant se me’n fot si és mentida: la idea és bonica. Que una cosa sigui mentida no vol dir que sigui inútil.
Aquesta setmana vaig estar a Barcelona fins dijous, perquè dimecres tenia funció al CCCB. Feia uns dies que les 450 entrades (glups) s’havien exhaurit. La veritat és que l’estesa de cadires buides feia impressió (i encara feien més impressió plenes, esclar). Van venir moltes persones que estimo, de les quals una em va fer especial il·lusió: l’M., que (sí: increïble) encara no l’havia vist. Em vaig posar moderadament nerviosa: menys que a Sant Cugat però més que a Girona, i tot va anar prou bé, suposo, la veritat és que em costa saber com va perquè entro en una mena d’estat dissociatiu, on em fa l’efecte que qui diu el text no soc jo sinó una persona que viu amagada dins meu, i de la mateixa manera tot —les rialles, els aplaudiments, les felicitacions— ho percebo des de lluny, com a través d’una capa interposada d’irrealitat. Van venir un parell de possibles programadors, amb els quals sembla que la cosa anirà endavant, en va sortir una peça al TN i encabat vaig vendre tots els llibres del monòleg que havien portat (massa pocs: mira que els vaig avisar que en portessin mínim cent). Després de la funció vam anar a sopar amb l’M i sis persones més, i vam riure i vam dir algunes animalades que no puc reproduir i vaig beure massa vi (en aquell moment no m’ho va semblar, però l’endemà al matí, tenia el cos i el cervell a ralentí). Al carrer de casa vam veure un clítoris enganxat a la paret; us juro que no soc jo que veu clítoris on no n’hi ha, no: és una reproducció d’un clítoris.
Sí, el monòleg em dona alegries, però també maldecaps; aquesta setmana, arran d’una altra entrevista, em tornen a linxar als comentaris de les xarxes: no entro a llegir-los, però sempre n’acabo veient algun a les notificacions; se m’encén la sang de ràbia i de pena, i se’m treuen les ganes de fer cap més entrevista: si m’ho pogués permetre no en faria cap.
He continuat guadalajarant-me, és a dir, llegint llibres per preparar les taules en què participaré a la FIL; els del Mas Craviotto m’estan agradant especialment; feia temps que el tenia pendent i ara, per fi i per sort, m’he pogut dedicar a llegir-lo; la prosa, fins i tot en les novel·les, té una densitat de conte, i està farcida d’imatges que m’agraden. També he tornat a fullejar Lisa Cohen, perquè el divendres la vaig presentar amb l’autora, l’Ada Klein, al Mundial de La Bisbal. La Klein és una dona alegre (amb una alegria sàvia, diria), directa, decidida. Jo últimament també estic més alegre que de costum i ho continuo vivint com una anomalia.
L’altre dia, aprofitant que estava rebaixada al 50%, em vaig regalar una subscripció a Chess: no jugo bé, però m’agrada fer trencaclosques i entendre en quin moviment l’he cagat. En una altra vida potser jugaré a escacs: sí, en una altra vida: he agafat la mania de fer llistes de coses que voldria fer en una altra vida, perquè en aquesta ja no m’hi caben: en una altra vida en la qual no crec, esclar: l’altra vida, vet aquí una altra idea paranormal que, com els camps mòrfics, m’ajuda a pensar les coses des d’un angle interessant i reconciliador. La subscripció estava al 50% per aquesta cosa del divendres negre, que és un invent que materialitza l’infern a la terra: ho dic perquè ahir vam anar al cine a un centre comercial de Girona (deu ser el lloc on es parla més castellà de tota la província) i crec que al costat de totes aquelles aglomeracions, de tota l’acumulació de mal gust, de tot el soroll embrutidor, la decadència de Babilònia semblaria un acudit. Ara els ídols d’or són als centres comercials.
I parlant de màrqueting: m’ha passat una cosa nova. L’altre dia vaig rebre un missatge a Instagram en què una marca de sabates s’oferia a regalar-me’n un parell, a canvi d’etiquetar-los algun dia quan me les posi. Vaig dubtar: ¿accepto o no? Jo amb això de les marques soc una mica totxo: no les conec: em vaig mirar el web per veure quina mena de sabates eren: si haguessin sigut talons d’agulla, no calia rumiar res. Eren sabates ben bé del meu estil, m’agradaven, és plausible que en algun moment me les hagués comprades motu proprio. ¿Per què dir que no? Em van arribar abans-d’ahir i són comodíssimes. Però encara em pregunto si he fet mal fet d’acceptar. En el fons, acceptar l’oferiment implica acceptar també el meu valor com a producte, suposo. ¿Però quin sentit té negar-ho, negar que un escriptor és un producte que cal vendre? Sigui com sigui, em dic, si em vingués Renault i m’oferís un cotxe gratis no dubtaria de dir que sí —el meu cotxe és una carraca que aviat petarà— i a canvi els etiquetaria sense miraments cada vegada que el cotxe em portés a algun club de lectura o conferència o bolo del monòleg. ¿Per què un cotxe sí i unes sabates no?
Més coses. Arran d’uns dubtes sobre l’educació musical del meu fill, aquests dies he intercanviat uns quants missatges amb el C., un molt bon amic de la facultat de qui vaig estar terriblement enamorada, però que era gai. Va ser una persona molt important per mi; em va ensenyar coses del món que no sabia, entre altres, a combatre l’homofòbia recalcitrant de casa meva. De tot això fa trenta anys. Quin mareig, el temps, hòstia, quin vertigen. Aquest mes he fet 49 anys i encara no m’ho crec.
Avui acabaré la setmana amb la certesa que tot continua anant bé a casa amb la canalla; amb l’M., amb qui aquesta setmana ens hem estimat bé; a la feina (perquè m’agrada el que faig i l’economia se’m va recuperant); acabaré la setmana aquesta tarda amb una placidesa total: un bon dinar, foc, llegir una mica la Maria Canelles, jugar amb els meus fills a algun joc de taula o a la Nintendo (els videjocs sempre m’han agradat, per més que ara ja no m’hi dediqui gens), potser fer una mica de puzle, que és una cosa objectivament idiota que m’agrada fer, perquè em permet buidar el cap del tot i concentrar-me en una cosa intranscendent. Posar una peça i després una altra fins a tenir una imatge sencera. Ves si la vida no és també això: compondre unes peces perquè tinguin alguna mena de sentit.
"52 setmanes" és el dietari setmanal de Carlota Gurt, on escriu sobre el que fa, el que sent i el que pensa, mentre continua mirant d'esbrinar qui és i què vol.
