Nadal m’atropella. He sortit un parell de tardes a buscar alguns regals per als meus fills i per a l’M. Les botigues estan a petar; trobo que la gent no fa cara de felicitat. En una perfumeria vaig veure una secció dedicada a vendre unes màscares de Jason que són esfereïdores; a la Casa Seat s’hi amunteguen les famílies, a fora han disposat un aparcament de cotxets, tot plegat també m’ha fet bastanta por.
Ha sigut, però, una setmana distreta i diferent. Dimecres va venir la R. a sopar amb mi a Barcelona i a dormir a casa. Té dos fills i dues feines. Em sap greu no poder-la ajudar assumint una part del seu cansament. Amb la R. ens hem fet amigues fa poc; encara l’estic descobrint; té una vida curiosa i estranya, i una manera de ser que m’agrada: directa, lliure, franca, tot i que sempre tinc la sensació que parla massa poc, que li he de treure (arrencar) les coses que m’explica. Potser soc jo que parlo massa. També escriu —però (encara) no publica— i es nega a deixar-m’ho llegir. Ensenyar als altres el que escrius i afrontar la seva resposta és una part important d’escriure; no ensenyar-ho és similar a aquell moment en què aprens un idioma nou i no t’atreveixes a parlar-lo.
Dijous vaig anar a un club de lectura de Cavalcarem tota la nit a Lavern, prop de Vilafranca; és un club de lectura nou i, per tant, format per persones amb moltes ganes, molt actives, molt àvides. Just aquest mes ha fet sis anys que vaig guanyar el Rodoreda amb aquest llibre. Quantes coses han passat en aquests sis anys. Em fa contenta constatar que el llibre encara és viu; veient els cicles de vida dels llibres, és insòlit que no estigui mort i enterrat; de fet, la setmana passada em va arribar la sisena edició de butxaca, que sumades a les tres o quatre de tapa dura, fan unes deu edicions. Uau.
Divendres, vaig anar a gravar el Tot és comèdia, on vaig compartir taula amb l’Àngel Llàcer, i va ser tot molt agradable i fins i tot diria que honest; després, vam agafar el cotxe amb l’M. i ens en vam anar a la Vall Fosca; tres hores de cotxe; per sort, m’agrada conduir, i a més, en aquests trajectes llargs acabes tenint una sensació de mantra, de repetició, de pau: només cal entomar els revolts, lliscar per conques, muntanyes, autopistes, posar música i convertir el trajecte en un videoclip; potser la vida és això: un videoclip.
Vam fer tres parades llampec: dues per pixar pels marges i una per comprar mandarines. Pixar sobre herbotes sempre m’evoca els estius de quan era molt petita i fèiem acampada lliure unes quantes famílies juntes; la pudor de l’orina i la merda fa un efecte diferent quan es barreja amb l’olor de terra i herba i resina. La nostàlgia és molt cabrona; ens assalta als racons més insospitats, fins i tot, en una pixarada en una àrea de descans. ¿Per què la Vall Fosca? Perquè a les 19h tocava fer el monòleg al local social de la Pobleta de Bellveí. Va ser estrany, la veritat. El local estava ple, unes 50 o 60 persones, però diria que uns quants dels que hi eren no tenien ni fava de què anaven a veure, en especial els sis homes de primera fila, de manera que cada cop que em tocava pronunciar follar, mamada o palla, m’incomodava una mica. El públic estava molt callat, menys rialler que en les altres funcions que he fet, tot i que després em van venir a felicitar i em van comprar molts llibrets, i algunes dones em van abraçar i petonejar; vull dir que sembla que va agradar molt.
Ens vam quedar a passar dues nits per allà dalt. Ni l’M. ni jo no ho coneixíem i, després d’aquesta tardor de feina infernal, ens mereixíem dos dies de fugida. El dissabte, per recomanació de qui m’havia contractat, vam arribar-nos al Museu Hidroelèctric, on la Marta ens va explicar la gesta de la construcció de la central de Cabdella, al darrere de la qual hi ha un visionari (o un sonat): el senyor Emilio Riu, que el 1911 es va embarcar en el projecte al·lucinant d’unir subterràniament quinze llacs i fer baixar l’aigua fins a la central, amb el salt més alt de l’època, de gairebé un quilòmetre. Al museu, en un vídeo escoltem els testimonis de persones que van arribar a conèixer l’Emilio. Un explica que va dir: «Si amb això no me’n surto, m’hauré d’engegar un tret». ¿Què faria el món sense temeraris, bojos, al·lucinats?
Encabat vam pujar fins l’embassament de Sallente. La superfície de mirall de l’aigua reflectia les muntanyes nevades i el cel també blanc. Tot estava tan silenciós que el món semblava mut; només les nostres botes caminant per la carretera que discorre per la corona de la presa. Quatre cotxes aparcats però ningú a la vista. I es posa a nevar. I jo i l’M. enmig de tot aquell blanc emboirat i sense horitzons, i tot aquell silenci, com si fóssim en un espai mental abstracte i irreal, amb el fred bufetejant-nos les galtes i, a dins, tota l’alegria que tenim últimament, i que en aquest escenari em va semblar sagrada. Quan tornàvem cap al cotxe caminant un darrere l’altre pel rastre sense neu de les roderes, vam riure de no sé què, i aquell entorn que en altres circumstancies m’hauria semblat aclaparador em va semblar una cambra secreta i privada, l’escenografia simbòlica de la intimitat. Ell va treure el mòbil per fer-me una foto i, enriolada, em vaig abaixar els pantalons i li vaig ensenyar el cul. A l’M. li agraden els culs. I no, aquella foto no il·lustrarà aquesta entrada del dietari.
Després de dinar, fer un volt per Sort, comprar un llibre i una altra cosa (inconfessable) que ens va fer riure fins a les llàgrimes, llegir, sexe, dormir. El cap de setmana m’he llegit dues novel·les que prometien i que han acabat sent una mica decebedores; no diré quines; no cal. Al migdia vaig tenir un moment d’emoció per una notícia formidable que tampoc puc explicar i que se suma a l’alegria que L’home que va vendre el món estigui a les llistes d’Òmnium, de Finestres, dels diaris. En la cosa literària, les bones notícies no abunden i cal celebrar-les com si fossin gestes; escriure novel·les també té alguna cosa de sonat, també calen turbines i energia i suor i fe, molta fe.
També ahir diumenge vaig plorar, però no d’alegria, sinó tot el contrari: el propietari de la casa on visc amb els nens, de la casa que adorem, em va dir que potser hi vol venir a viure, de manera que potser m’he de posar a buscar casa. D’una banda, deixar aquesta casa que ha sigut el nostre paradís durant deu anys em farà molta pena; de l’altra, trobar alguna cosa de lloguer a un preu que pugui pagar serà difícil; a l’Empordà tothom vol llogar només per a segona residència i a preus exorbitants (quina ràbia, quina ràbia, quina ràbia); a més, estic lligada pel que fa a la població: ha de ser algun dels pobles per on passa el transport de l’institut dels nens. Bé, la notícia —la clatellada— és d’ahir i miro de no atabalar-m’hi. Però ja m’he baixat idealista i habitaclia al mòbil i comença la febre dels anuncis etcètera.
Odio buscar casa, odio haver d’entrar a menjadors i forçar-me a visualitzar-m’hi. Sempre que m’he canviat de casa, quan he trobat la nova, ha sigut com un enamorament: he vist clar que aquella casa era per a mi; ¿però i si no en trobo cap i he d’acabar vivint en un lloc que no m’agrada? Hi ha persones que gaudeixen amb els canvis de casa, com si cada canvi fos una possibilitat de reinventar-se. Jo no canviaria mai de casa. M’agrada sentir que el lloc és meu i que en conec els secrets, els racons, els defectes. M’agrada la familiaritat de saber que un graó grinyola, que un armari no tanca bé. Potser una parella és una cosa semblant a una casa: un lloc on sentir-s’hi acollit i còmode, un lloc on anar en calces a l’estiu i poder sempre qui ets sense cap mena de recança o impostura, algú a qui li coneixes els defectes i fins i tot alguns els aprecies.
Ahir, tornant cap a Barcelona, vam parar a dinar amb l’Anna Punsoda i l’Ignasi Moreta; són una companyia agradabilíssima i estimulant; i a sobre vaig aclarir una mica el nou calendari per a la traducció de Freud que tinc a mitges. Vam parlar de mares amb Alzheimer i literatura i fills i nous projectes i el món literari etcètera. També l’altra dia vam fer un cafè amb el Pere Antoni Pons, bon amic de l’M. Tenir persones amb qui parlar sobre l’univers paral·lel (i de vegades desolador) dels llibres és un gran consol i sovint també és divertidíssim.
Aquesta setmana em faré llista de propòsits: connectar tots els meus llacs, fer el salt més gran de l’època, produir energia, llum, electricitat, construir un santuari privat en un entorn segur i blanc i mut, sacralitzar l’alegria, etcètera. La plenitud també és una gesta, una temeritat, una al·lucinació.
"52 setmanes" és el dietari setmanal de Carlota Gurt, on escriu sobre el que fa, el que sent i el que pensa, mentre continua mirant d'esbrinar qui és i què vol.
