Aquesta setmana no ha passat res de bo. Ni de dolent. He estat treballant en la novel·la, revisant ja amb certa sensació de nàusea: senyal que el final s’apropa. A banda, setmana de Nadal-Nadal-Nadal, també fins a la nàusea. L’altre dia, empesa per l’esperit nadalenc, vaig decidir comprar una barra de torró a dues de les meves veïnes, dues senyores grans molt espavilades que sovint em recullen paquets quan no hi soc. També els vaig comprar un número de la Grossa: no sabia què regalar-los i vaig pensar que si toqués seria un bon regal (tot i que el regal és sobretot l’esperança infinitesimal que alimentes abans del sorteig, l’esperança que et toqui). No em vaig poder estar de comprar també un número per a mi: la idea que els toqués a elles i a mi no, se’m feia insuportable.
Dilluns vaig dinar amb la meva neboda de 19 anys. No la conec gaire però em va agradar parlar-hi. L’adolescència i la sortida de l’adolescència és una època dura. Recordo els meus 19: la sensació de deriva, de no saber cap on anava, la por d’equivocar-me irreparablement, la solitud (per més que tenia gent al meu voltant: en el fons fer-se gran potser és acceptar que tenim moments de comunió, però que a dins nostre hi ha alguna cosa incomunicable i que hem de viure sempre una mica sols amb nosaltres mateixos).
Després Nadal i Sant Esteve amuntegant-se. A la meva família, aquestes festes, des que no tenim patriarca ni matriarca que ens aglutini, són sempre una mica estranyes, i l’M. té la família a Mallorca, de manera que també està mig orfe a Barcelona. En aquestes dates, també em revé la nostàlgia indefugible derivada del divorci: els Nadals que ja no hem estat junts, tot el que hi vam perdre, preguntar-se quin serà el record, la vivència, dels Nadals dels meus fills. L’M. i jo vam decidir dinar a casa la meva germana mitjana i va venir la seva filla. Carn d’olla i una muntanya de torrons (a casa meva sempre han sigut una mica exagerats amb la quantitat de torró).
El meu germà mitjà va venir a fer el cafè amb els fills. De vegades em fa l’efecte que els germans són les persones que et coneixen alhora millor i pitjor que ningú. Saben per què ets com ets, et van veure créixer i forjar-te, coneixen l’arrel de les teves neurosis; alhora són d’un altre món i no entenen gens el teu. M’agrada tenir molts germans (quatre), per més que no m’entenc amb tots.
Per Sant Esteve vam dinar a casa la tieta Mei, també va venir el meu germà gran amb la dona i el meu nebot gran. La tieta Mei va tenir una vida molt esclava cuidant de mares, pares i germans. Ara ja és gran i el cos li fa la punyeta, però conserva el cap clar i té unes idees prou modernes pels seus 89 anys. A la vellesa no s’hi pot arribar amb tot a lloc: o falla el cos o falla el cap; jo reso perquè em falli el cos. A casa meva no hem sigut mai de supersticions (més enllà de la superstició del cristianisme) ni d’esperits, però dinant vam parlar de les històries paranormals que m’explicava la meva cosina de petita i que em tenien acollonida, també de l’espectre que va veure el meu avi una nit al lavabo, i de la nòvia del meu tiet, que diuen que es va haver de canviar de pis perquè tenia un fantasma a casa, tot plegat ens va acabar portant el tiet Franciscu, que era un exorcista ordenat pel Vaticà (us en vaig parlar la setmana 6).
De petita creia en Déu i em recordo resant i parlant-hi dins el meu cap: de vegades desitjaria creure-hi, però no podem decidir en què creiem, oi?; ja no crec en Déu i, per tant, tampoc puc creure en el dimoni, perquè Déu i el dimoni són una mateixa cosa, dos extrems situats dins de la mateixa línia, com el fred i la calor, que només són graus d’una mateixa cosa, la temperatura. Però si m’obliguessin a creure en un dels dos, crec que em seria més fàcil creure en el dimoni.
En tots dos dinars he estat una mica absent, com si una part de mi s’hi sentís no del tot còmoda, o com si s’hi resistís. També amb l’M. estic una mica absent. I he rebut alguna felicitació de Nadal que no he contestat. Tampoc li he dit res a la R., per més que hi he pensat sovint aquests dies; ahir em va enviar un correu tan absolutament preciós que crec que és literatura de la bona. I ara mentre escrivia això he recordat uns missatges de fa dies de la M. i he hagut d’anar a comprovar si li havia respost (sí). Estic absent, inaccessible, com entre parèntesi, una mica insensible, com si la vida em passés pel costat i jo no hi acabés de participar del tot, com si no fos ben bé jo qui fa les coses, qui es lleva, qui dina, qui parla. No sé si és l’efecte nadalenc. O que fa dies que no veig els meus fills (he tingut un torn poc habitual de deus dies sense canalla) i això em fa perdre sentit i el contacte amb la realitat: avui vaig cap allà.
Aquests dies he acabat de veure Pluribus, que és una sèrie que em posa una mica nerviosa i que no entenc que hagi tingut una acollida tan entusiasta; sí, es deixa veure, la premissa de partida té el seu interès, però després l’execució em sembla que té forats. Una cosa que m’irrita bastant de les ficcions en general, ja siguin escrites o audiovisuals, és l’abús de les convencions, que són una plaga, com si ja tot fos només un refregit, un patchwork d’idees velles.
He vist dues pel·lícules que són també dos extrems d’una mateixa cosa: Goobdye June i Valor sentimental. Goodbye June ha sigut una decepció, és una pel·lícula ja vista cent vegades i carregada de personatges estereotipats. Quina llàstima, em pensava que ara que la Winslet s’havia posat a dirigir faria alguna cosa més interessant. En canvi Valor sentimental és tota una altra cosa. Feia temps que no veia una sala de cine tan plena (¿potser és que es conserva a Barcelona la tradició d’anar al cine després del dinar de Sant Esteve? ¿O això ho feien només a casa meva?: que difícil saber què és tradició i què és idiosincràsia familiar: per exemple, a casa posem formatge ratllat a l’escudella de Nadal, a casa l’M. hi posen llimona: massa sovint creiem —inferim— erròniament que el que fem nosaltres és la normalitat). Sigui com sigui, les pel·lis: Valor sentimental recull el testimoni bergmanià sense posar-se tan solemne; té troballes visuals i narratives interessants, els actors estan extraordinaris. Hi puc posar emperons, eh (sobretot el desenllaç), però feia temps que no trobava una pel·li que m’agradés.
L’altre dia pensava que la persona amb qui veus una pel·lícula afecta com la reps, és com si el fet de tenir una altra persona al teu costat fes que, sense ser-ne conscient, et miris també la pel·lícula amb els seus ulls, cosa que em recorda al que passa amb l’escriptura: acabes una novel·la i en el moment que cliques enviar i saps que una altra persona concreta la llegirà, dins del teu cap comences a veure el text des d’un angle diferent, com si juguessis a llegir-la amb els ulls de l’altre, i llavors, esclar, li trobes tota mena de nous defectes espantosos.
He començat a llegir tres o quatre llibres. Tinc aquesta mania lletja de començar moltes llibres alhora i després molts els deixo a mitges perquè no m’estiren prou a continuar. De tots ells, res de gaire memorable, tot i que m’hi ha un parell que continuaré segur.
Ahir vam anar a sopar amb la C. i el V., que venien gens entusiasmats de veure Baró d’Evel. Conversa, bones tapes, unes copes de vi. En sortir, com que érem molt a prop del pis on vaig néixer i on em vaig criar, del pis que ens vam haver de vendre quan vam ingressar la mare en una residència, del pis que jo —mecagontot— hauria d’haver comprat perquè és un pis que m’encanta, del pis que està en un edifici altíssim que es veu des de massa llocs de Gràcia (sempre cridant-me, com un recordatori constant del meu origen), doncs, com que érem molt a prop d’aquest pis ens hi vam acostar, segurament empesa per la nostàlgia nadalenca. Sempre em fa pena veure el meu balcó i saber que hi ha unes altres persones, allà, a casa MEVA, mirant una pel·li, celebrant Nadal, follant a la meva habitació. L’edifici té 72 pisos i l’ull va sempre directe al meu balcó, com una fletxa que no dubta. Ahir els llums estaven apagats. No hi eren. Enyoro aquell pis i aquelles vistes: des del dotzè (un sisè dúplex) veia el mar, Montjuïc, el Tibidabo, també l’estesa desordenada de la ciutat amb els avions del Prat aterrant al lluny. La meva mare mirava sovint els avions que arribaven i s’enlairaven.
En aquell balcó m’hi vaig passar moltes hores observant el món petit als meus peus i preguntant-me qui seria jo de gran, qui volia ser. Recordo un dia amb 19 anys, deprimida, que allà mateix li vaig dir al meu germà que estava acabada: quina idea més ridícula (i alhora que real i que terrible era) pensar que amb 19 anys estava acabada: si no havia ni començat! Tantes tantes tantíssimes coses en aquell balcó. I ja mai no hi tornaré. Nadal també és això.
"52 setmanes" és el dietari setmanal de Carlota Gurt, on escriu sobre el que fa, el que sent i el que pensa, mentre continua mirant d'esbrinar qui és i què vol.
