Entre els diversos temes que tracta la pel·lícula Valor sentimental, del director i guionista noruec Joachim Trier, en destaquen alguns que interpel·len poderosament els espectadors. Un és el de la transmissió familiar dels traumes generacionals. Un altre, que el cineasta ja abordava de forma indirecta a la seva pel·lícula anterior, The worst person in the world, és el de la relació pare-filles. I un tercer, igualment suggeridor, és el del vincle que s’estableix entre dues germanes en aquest context.
Gustav Borg —interpretat per Stellan Skarsgård— encarna la faceta més inquietant d’aquestes qüestions. Gustav és un director de cinema la mare del qual es va suïcidar quan ell tenia set anys. Per afrontar el trauma de la pèrdua, decideix rodar una pel·lícula explícitament autobiogràfica sobre el tema. Però la seva decisió va més enllà: demana a les seves dues filles, la Nora —la magnífica Renata Reinsve— i l'Agnes —Inga Ibsdotter Lilleaas—, que s’impliquin en el film.
És aquí, amb la casa familiar de la infantesa convertida en un personatge més del relat, on Trier explora el lligam entre el trauma patern i les relacions filials. Gustav ha estat un pare absent, separat des de fa anys de la mare de les seves filles. Quan ella mor, reapareix sobtadament amb una notícia inquietant: vol rodar una pel·lícula sobre el suïcidi de la seva mare, vol fer-ho a la llar familiar i vol que la seva filla gran, la Nora, interpreti aquest paper. La decisió es presenta com una forma de manipulació per part de Gustav. Com si l'art fos un simple instrument narcisista per forçar, a través de la ficció, una connexió inexistent amb les filles.
Per protegir-se, la Nora, una actriu d’un talent notable però profundament insegura, rebutja el paper. Però Gustav no es rendeix: encarrega el paper a una actriu nord-americana, Rachel Kemp —interpretada per Elle Fanning—, que ha d’imitar la Nora i encarnar el trauma familiar sense haver-lo viscut.
Quan tot indica que Gustav està més interessat en la representació del dolor que no pas en la connexió real amb els altres, es produeix un gir decisiu. De sobte, en aquest drama protestant amb flaire a Bergman, emergeix una altra realitat. El que semblava una simple expressió de vanitat revela nous plecs. I el que Trier sembla dir-nos és que l’art, de vegades, pot ser l’única manera de sublimar un trauma i d’expressar un amor pels propis que s’és incapaç de manifestar a la vida real.
Quan les dues filles, la Nora i l'Agnes, entenen què està passant, es produeix una il·luminació d’una bellesa singular. En part es reconcilien amb el seu pare, que aconsegueix acostar-se a la família i compensar, ni que sigui parcialment, els costos personals derivats de l'ambició artística. D’altra banda, redescobreixen el vincle amorós que hi ha entre elles: un vincle construït, malgrat les personalitats divergents, pel fet d’haver sobreviscut juntes, cuidant-se l’una a l’altra, al naufragi vital dels pares.
Al final, l’àcida, franca i bella Valor sentimental parla d’això. Dels traumes generacionals, com el que va suposar la invasió nazi a Noruega. De la complexa relació entre pares i filles en societats i en estrats socials en què el feminisme ha deixat una empremta indeleble. I també, sens dubte, del paper que l’art pot tenir: no pas per redimir ni guarir, però sí per processar ferides profundes que mai no es poden explicar del tot.
(Coda: Queda per a la història del cinema l’escena inicial, profundament metafòrica, de la pel·lícula. L’actriu Nora Borg és presa d’una formidable crisi de pànic escènic. Tot fa pensar que els seus traumes i inseguretats l’acabaran devorant. Però al final es refà —i amb ella, nosaltres—, surt a l'escenari, esplèndida, i conquista el públic.)
