Quan Frankenstein o el Prometeu modern es va publicar per primera vegada el 1818, ningú podia preveure que aquell relat gòtic escrit per una jove Mary Shelley es convertiria en un dels mites fundacionals de la modernitat. El temps li ha donat la raó. L’obra no només ha influït decisivament en la literatura, sinó que ha alimentat una fascinació cinematogràfica gairebé inacabable.
Encara avui evoquem amb facilitat el rostre hieràtic de Boris Karloff a la versió de 1931, o l’ambiciosa adaptació que Kenneth Branagh va dirigir el 1994 amb un imponent Robert de Niro en el paper de criatura. En aquest imaginari tan poblat, la nova proposta de Guillermo del Toro aconsegueix destacar. És una lectura sensible i ambiciosa del mite, respectuosa amb l’original però capaç de fer-lo dialogar amb el nostre temps.
La cultura popular tendeix a identificar Frankenstein amb el monstre, amb l’ésser repudiat i solitari. Tanmateix, Shelley pensava sobretot en el seu creador, el Dr. Víctor Frankenstein: el veritable Prometeu modern, aquell que s’atreveix a robar als déus el secret de donar vida i és castigat per la seva arrogància. Del Toro hi aporta una mirada pròpia i matisada. Amb una interpretació intensa d’Oscar Isaac, aquest Víctor no és un geni temerari sinó un home ferit, intel·ligent però trencadís. Marcat per la mort de la mare i per l’autoritarisme del pare, oscil·la entre la lucidesa i la culpa. No és malvat, però tampoc sap estimar. I és en aquesta incapacitat, més que no pas en la criatura creada, on s’arrela la seva tragèdia.
També la criatura —interpretada per un commovedor Jacob Elordi— defuig l’estereotip. Més que un ésser monstruós, és una ferida viva. El que impacta no és tant el seu físic com la seva vulnerabilitat. Hi ha ressentiment, sí, però també tendresa, perplexitat i fins i tot amor —especialment cap a Elizabeth, encarnada per una enigmàtica Mia Goth. Quan la criatura s’enfonsa, no ho fa com a monstre, sinó com a fill abandonat.
És cert que la pel·lícula no arriba del tot a la radicalitat política del text original. Shelley era filla d’un context revolucionari i també d’una genealogia ideològica inconfusible: Mary Wollstonecraft, pionera del feminisme republicà, i William Godwin, referent de l’anarquisme filosòfic. A la novel·la, Shelley apuntava dues idees contundents. La primera: la criatura no neix malvada, sinó que la maldat és producte d’una societat injusta i desigual que la rebutja. La segona: Frankenstein no és un al·legat contra la ciència, sinó contra una ciència desposseïda d’ètica; una ciència i una tecnologia subordinades a la vanitat o al benefici econòmic.
Comparada amb aquell text lúcid i profundament compromès, l’adaptació de Guillermo del Toro pot semblar més subtil en la crítica social. Però això no l’empetiteix. Enfront de l’excessiu Branagh, Del Toro aposta per la fragilitat i el dolor, per la pregunta més que per la tesi. I aquest gest és d’una actualitat innegable.
En un temps saturat de violència i deshumanització política, Frankenstein ens recorda que darrere de cada “monstre” sovint hi ha una criatura que només demana tendresa i reconeixement. La pel·lícula de Del Toro, fidel al batec moral de Shelley, ens convida a canviar la pregunta: no es tracta de saber per què hem de témer els monstres, sinó de pensar com podem acollir-los millor. Perquè tots, en algun moment, som aquesta criatura perduda o rebutjada que només espera ser vista amb amor.
