Gerardo Pisarello
No és gens fàcil tornar a veure La tempesta de Shakespeare amb el record viu del pas de Peter Brook pel Lliure de Montjuïc fa quatre anys. Aleshores, la icona del teatre occidental tenia 96 anys. La seva presència va commoure el públic, que es va posar dempeus i li va dedicar una ovació agraïda. El seu Tempest Project va ser tan disruptiu, poètic i màgic com les seves versions d'El rei Lear o de Somni d'una nit d'estiu. Encara són molts els qui recorden el moment en què, rodejat d’actors, va tancar la nit evocant les paraules finals del Hamlet moribund: «The rest is silence».
Oriol Broggi ha hagut de tramar el retorn de l’obra que el va decidir a dedicar-se al teatre amb l’espectre d’aquest silenci imponent encara present. El resultat és ambivalent. La seva Tempestat és treballada, amb moments d’innegable bellesa i algunes grans interpretacions. Res del que es veu al càlid escenari del teatre La Biblioteca malmet l’esperit del geni de Stratford. Per contra, la sensació és que aquesta ortodòxia fa que Broggi renunciï al sentit del risc i a la disruptivitat del Brook que tant admira.
El viatge per la traïció, la venjança i el perdó que ens proposa Shakespeare és narrat per Broggi amb una fidelitat indiscutible. La música, l’us de les llums, els delicats cants d’Ariel, fan creïble i fins i tot emotiu aquest pas de les tenebres del desgavell a la reparació i l’alleujament.
El problema és que la fidelitat a l’obra shakespeariana acaba conspirant contra l’actualització i recreació dels temes universals que l’original planteja. Dit d’una altra manera, aquesta manera de ser fidel a Shakespeare impedeix a Broggi honrar com cal el Brook que va arribar a dir: «Si algun cop em mostro orgullós del que he fet, poseu-me sota la dutxa i traieu-me el pes de l’arrogància».
Possiblement, actualitzar les inquietuds de Shakespeare portaria a preguntar-nos què ens diu avui La tempesta sobre la figura del traïdor o del corromput per la cobdícia. O si es pot concebre una venjança que no fereixi el venjador. O si el perdó és un gest generós, desinteressat, o és una mostra més de vanitat. O no defugir, en qualsevol cas, la qüestió de si tot és perdonable o no.
Broggi no arrisca gaire en aquest sentit. D’entrada, per eludir el debat contemporani sobre la mirada racista i colonial de l’Anglaterra del segle XVIII, pren una decisió reveladora: converteix Caliban, l’esclau fill d’una bruixa africana, en Jacob Torres, un actor blanc, amb els cabells blancs i una túnica blanca, deixant la negritud per al dòcil Ariel, notablement interpretat, això sí, per Baboum Cham.
Un cop engegat aquest joc de mans, l’espectador del segle XXI ja ho pot acceptar tot. Pot normalitzar la crueltat despietada amb què és tractat Caliban. Pot compartir les acusacions de monstre i de violador que li dirigeix Pròsper. I pot fins i tot trobar-les divertides. I si, a més, el suposat duc magnànim i savi és encarnat per un actor de la categoria de Lluís Soler, la desactivació de qualsevol aproximació crítica és total.
Davant d’aquest panorama, potser el millor que es pot fer és assistir a La Biblioteca sense haver llegit Caliban i la bruixa, de Silvia Federici, o Una tempesta, la inspiradora versió del clàssic shakespearià d’Aimé Césaire, referent del revolucionari negre Frantz Fanon.
En definitiva: si l’espectador, amb ulls innocents, renuncia a pensar en les Tempestes ja vistes o en les que encara podrien ser, gaudirà amb un somriure. Si no, és possible que els darrers monòlegs de Pròsper, alter ego de Shakespeare segons el mateix Lluís Soler, li deixin un regust estrany.
Sigui com sigui, en abandonar la sala, l'espectador tindrà difícil no preguntar-se, com tantes dones i homes des de fa segles, quina serà la propera tempesta vital que el sacsejarà per sorpresa. I també no concloure íntimament que potser tant se val, perquè al cap i a la fi «estem fets de la mateixa matèria que els somnis» i «la nostra petita vida s’acaba en un dormir».
