Dimarts van passar els Reis i, com sempre, només vaig tenir els regals que em faig jo mateixa. És el que té estar divorciada i no reajuntada. Abans em semblava una mica trist; ara ja m’hi he acostumat. Als meus fills sembla que els van agradar els seus regals. Tot el tema dels regals el porto malament: quan em toca regalar, sempre dubto i pateixo i temo equivocar-me; tinc la sensació que soc dolenta fent regals, i amb això deu ser com amb tot: que acabes sent el que et penses que ets (de petita em pensava que com que era de ciències no podia ser bona en lletres i m’ho vaig creure fins fa deu anys i encara hi ha dies que ho penso); rebre regals també és un tràngol: si no m’agrada ¿ho dissimularé prou bé?, si m’agrada, ¿sabré mostrar prou alegria? Els japonesos, quan es fan regals, se’ls enduen i els obren sols. Envejo els japonesos.
Ahir llegia en un llibre que la fòbia als regals es diu dorofòbia (els noms Dora i Teodora sempre m’han agradat: ‘regal’, ‘regal dels deus’). El llibre no va de fòbies en general sinó del temps. Es diu Cronofobia (de Sergio C. Fanjul, publicat a Arpa) i ahir me’n vaig empassar 90 pàgines de cop amb molt d’interès. Fa uns dies que m’estic engorilant amb el temps com a tema i em comença a rondar d’escriure alguna cosa on el temps tingui un paper central. La idea del temps és realment fascinant. Ja sabeu, allò tan suat que tothom sap què és fins que ho ha definir. Crec que el temps és el secret de tot. D’alguna manera el temps és Déu. Com que m’estic engorilant, començaré a llegir sobre el tema obsessivament i potser després en sortirà alguna cosa. Tot i que continuo sense gens de ganes d’escriure. Sensació d’escarment.
Divendres em vaig adonar que també hi ha una altra cosa de la qual estic escarmentada. Vaig anar a Les dones i els dies, el formidable programa de la Montse Virgili, on els divendres fan entrevista llarga d’una hora. La veritat és que s’agraeix tenir més espai (de fet, més temps), perquè així no cal quedar-se només en la superfície, que és el que acaba passant irremeiablement en les entrevistes de quinze minuts. L’entrevista va ser agradabilíssima. ¿I l’escarment, doncs? El cas és que, arran de les últimes entrevistes que he fet i per les quals després m’han insultat a xarxes, em vaig adonar que ara ja vaig a les entrevistes amb por, o més que por, amb una cautela impròpia de mi que em fa estar alerta: vigila no diguis això, compte amb allò que pot ser mal interpretat, puntualitza, aclareix, etcètera. Va ser trist notar l’autocensura.
El cap de setmana ha sigut de molta feina —i això també em posa trista perquè em fa sentir com una esclava: una esclava de mi mateixa, esclar—. Molta feina, menys ahir a la tarda, que després de dinar (i de mitja ampolla de vi) vam passar a donar un cop d’ull a la Documenta. I mira que ja ho sé, eh, que després d’un bon dinar i un bon vi no puc entrar en una llibreria perquè gasto més del que seria convenient, però hi vaig entrar i, esclar, en vaig sortir amb tres llibres que em fan il·lusió. Ara només faltarà trobar el temps —temps!— per llegir-los.
A banda, he tingut unes quantes nits de dormir fatal: em costa agafar el son, em desperto mil vegades amb pensaments en bucle i després a les sis ja estic desvetllada. Els pensaments sobre la recerca de casa m’assetgen. I el Tetris: començo a posar els mobles en les dues cases que tinc en perspectiva. El meu cap no suporta tenir coses a mitges, de manera que es passa les hores processant en segon pla per intentar treure’s del damunt el problema de la casa nova. Sé que la gent pensa que deu ser una creu tenir un cap així, un cap previsor d’una manera una mica malaltissa; a mi de vegades se’m fa pesat també, però la veritat és que no me’l canviaria. La idea de viure despreocupada i que llavors els problemes t’agafin d’imprevist se’m fa intolerable. Potser també he dormit fatal per les hormones, ja que m’ha vingut una regla bestial. Tenir la regla és una murga (i diria que amb els anys ha empitjorat: abans no tenia símptomes psicològics; ara sí, estic uns dies irritable, uns dies plorosa), però és una murga sobretot per la sensació física: la inflor, els pits a punt de rebentar. A la propera vida em demano tenir poc pit: no em canviaria la meva obsessió pel control, però els pits me’ls canviaria ben de gust. Quina nosa que fan, hòstia. La regla és una murga i alhora temo els canvis que portarà la menopausa, que imagino que ja la dec tenir a quatre passes.
Avui he acabat de revisar (altre cop) la novel·la nova. Segur que encara faltarà alguna correcció més, però falta menys. Ja la començo a odiar una mica: senyal que ja no la puc millorar ni que vulgui. Avui també he estat fent tot de petites tasques pendents; petites però no per això menys emprenyadores: triar unes frases d’Una aniquilació fallida per a una campanya, respondre un parell de missatges, revisar una bio que em demanen, preparar-me per anar al Més nit a parlar d’Els idus de març, respondre unes preguntes per a un pòdcast, intentar millorar una foto que necessito i que només tinc en una qualitat nefasta, pixeladíssima. Les IA d’imatge que he provat no m’ho fan prou bé, perquè cal combinar upscaling i una mica de generació d’imatge per inventar els detalls que els píxels no tenen. També em demanen fotos meves per diverses coses i, esclar, com que fa un mes que m’he rapat no en tenia ni una: ¿què havia de fer, enviar fotos amb la cabellera? Total, que ahir vaig perdre una hora mirant de fer-me una foto decent; em sento ridícula posant i, a més, sempre trobo que hi quedo malament i estranya. En relació a això penso sovint en aquell llibre de Barthes, La càmera lúcida, on l’autor buscava una foto que captés l’essència de la seva mare i finalment la trobava en una foto de quan ella era petita (per tant, en una foto d’un moment en què ell encara no la coneixia). A les fotos de mi m’hi busco i normalment no m’hi trobo, o si més no, no hi trobo la Carlota que jo tinc al cap, la Carlota que crec que soc, tot i que segurament la meva Carlota no s’assembla gaire a la Carlota dels altres.
Avui he hagut d’anar i tornar de La Pera per veure una casa meravellosa. M’agradaria quedar-me a La Pera: és un poble que m’agrada i els nens ja hi estan fets i tenen els seus amics aquí, a banda que hi passa el bus que els porta a l’institut. Però com que no sé si podrà ser, ara em passejo pel poble amb una mena de nostàlgia anticipada, com si aquell paisatge i aquells carrers poguessin deixar de ser el meu entorn quotidià, gairebé com si me n’acomiadés. També quan arribo a casa meva a La Pera i la veig de lluny ja només puc pensar: s’ha acabat, mentre miro de retenir i gravar a la memòria la sensació de tot el que significa aquella casa per a mi. La memòria és malparida: no guarda el que tu vols sinó el que a ella li dona la gana.
Entre una cosa i l’altra, la veritat és que estic una mica de mal humor, irritable, voluble. L’altre dia li deia a l’M. que amb els anys cada vegada se m’accentua més la desconfiança envers la vida. Per més que les coses vagin bé, hi ha una veueta cabrona que em diu: Vigila, i jo miro de convence’m que no, que tot va bé, però sento que camino per una corda fluixa de la qual puc caure en qualsevol moment, com si l’equilibri de tot fos massa precari: l’economia va millor però ara se t’espatllarà el cotxe (o: ara hauràs de buscar una casa nova que serà més cara, ehem); els nens estan bé però en qualsevol moment a un li pot agafar una depressió; estàs bé de salut, però ves si no tens alguna cosa a dins maquinant en contra teva, etcètera. El cap sempre fent previsions catastrofistes. És cansat. ¿I com s’atura el cap? Suposo que hauria de fer ioga o mindfulness o baixar al local de kick boxing de sota casa i desmuntar-me fotent hòsties, però no ho faig (no tinc temps: el temps, sempre el temps), així que només puc parar el cap amb sexe, amb una copa de vi, amb un peta ocasional. En casos extrems tinc uns ansiolítics que em va donar la meva tia i que guardo en una capseta blava. Saber que són allà em basta. Fa potser un any o dos (em caducaran!) que no en prenc cap, perquè els ansiolítics són droga dura, molt més dura que la marihuana o les microdosis. Te’n prens un i de cop tot se te’n refot fins a un extrem que fa por. La meva mare en pren des que jo vaig néixer, encara ara que està en una cadira de rodes i ja no té cap en continua prenent. És una ionqui. Tenir la capseta blava amb cinc ansiolítics és com tenir una pistola a la tauleta de nit carregada amb cinc bales: basta per donar tranquil·litat, no cal fer-ho servir. A La Pera no tinc una pistola, tinc un pal de golf rere la porta de l’habitació. Vaig pensar que era prou llarg per fotre una bona hòstia a distància. El dia que el vaig portar, ens vam pixar de riure.
"52 setmanes" és el dietari setmanal de Carlota Gurt, on escriu sobre el que fa, el que sent i el que pensa, mentre continua mirant d'esbrinar qui és i què vol.
