Ha sigut una setmana llarga. Ara em sembla que hagin passat molts dies des de dilluns passat, que va venir el fill de l’amo i em va confirmar que tinc un any i mig per trobar casa nova. Estic immensament agraïda que m’avisin amb tant de temps. Potser la sensació de dilatació del temps ve del fet de tenir la canalla a casa en mode vacances, o del canvi d’any que fa que psicològicament de cop tot quedi més lluny (ara puc dir: no fumo des de l’any passat, etcètera), o de la clatellada de la notícia de la casa: les clatellades —les morts, els naixements, els divorcis, l’amor— també pertorben el ritme natural del temps. En tot cas, com que la setmana ha sigut tan llarga he passat per uns quants estats. Per exemple, per la tristesa per haver de deixar aquesta casa que adoro; la tristesa i la impotència: ja he vist que el mercat està fatal, de manera que m’he començat a fer a la idea de tot el que perdré amb la mudança: la llum, l’espai, la distribució òptima, la llar de foc, els diners, potser fins i tot el bus escolar i la possibilitat de viure en un poble que m’agradi. Bé, de mica en mica, almenys ara pensar que hauré de pagar més per viure en un lloc molt pitjor ja no em fa plorar.
He vist dues cases possibles (és a dir, cases que puc pagar), una és massa petita (quina llàstima), l’altre pertany a un home que es va precipitar (es veu que la seva filla la vol i ell no ho sabia: jo ja estava rumiant on ficaria el despatx i com organitzaria l’habitació dels nens; fins i tot un cop vaig saber que no podia ser, enxampava el meu cap jugant a Sims amb les mobles i les estances). A La Pera hi ha una casa perfecta que fa dos o tres anys que no la tenen llogada. En un missatge llarg i treballat, li he suplicat al propietari que me la llogui per 5 anys, que després me’n vaig (d’aquí a cinc any els nens hauran acabat l’institut i no estaré tan lligada de mans i peus amb la població on he de viure), m’he ofert a pagar un any de lloguer per avançat; ell m’ha respost, amb una frase lacònica i un punt maleducada, que no.
En definitiva, que el tema de la casa m’ocupa un espai mental (cada dia hi somio) que ara mateix em cal per a un parell de feines importants que he d’enllestir en una setmana.
A banda de la casa, han passat més coses, esclar. Vam passar cap d’any a casa l’M. amb la canalla de tots dos (els menors eren majoria, doncs). Els caps d’any no m’agraden o fins i tot m’avorreixen. De jove vaig treballar més d’un cap d’any de cambrera: era la manera d’evitar les celebracions i a sobre pagaven molt més que els dies normals. Ara, però, no puc fugir: tinc fills i no els hauria d’encomanar les meves dèries (si més no: no totes). Un any més ells van insistir a veure les campanades a la tele, que potser és la cosa més depriment de Cap d’Any: les tonteries que diuen els presentadors, els vestidets d’armari de la Barbie, la banalitat absoluta que traspua tot plegat, el públic apinyat i trist que ha decidit anar-los a veure, l’estesa de braços enlaire brandant mòbils que graven l’escena prescindible com si fos la cosa més memorable de l’any. He felicitat el Cap d’Any a només massa poques persones: la tasca se’m feia costa amunt, per més que és ben fàcil escriure dues paraules a les persones que m’importen. De vegades, em costa fer una cosa si sento que les circumstàncies m’hi obliguen. O com deien els psicotècnics de quan buscava feina: conflicte amb l’autoritat.
L’endemà vam volar tots cap a Mallorca; els meus fills hi anaven per primera vegada. Vam dormir dos nits d’hotel i el tercer vam deixar l’M. a casa els seus pares i nosaltres vam tornar cap a casa. Sempre que jo havia anat a Mallorca, o bé era per feina i, per tant, només havia vist de passada el lloc on anava, o bé era a casa l’M., de manera que no n’havia visitat pràcticament res. Divendres, després d’esmorzar una xocolata amb ensaïmada molt més memorable que cap raïm, després de plegar-nos davant de la portentosa capella de Barceló a la Catedral de Palma, vam arribar-nos fins a Valldemossa, on malgrat l’hivern, hi havia un bon niu de gent. Vam visitar-hi la cel·la on es van allotjar Chopin i Sand (si bé sobre la porta només hi posa «Celda Chopin»: ja se sap les dones sempre en segon ple encara que siguin donasses com George Sand). La «cel·la» no és una cambreta tan austera com el nom suggereix, sinó que són diverses estances i té un jardinet amb unes vistes glorioses sobre el paisatge quiet i plàcid; el divendres el sol s’obria pas entre el tel de núvols i ho il·luminava tot com una aparició divina. A Chopin i Sand, els han fet uns gegants i tot: el d’ell amb aquell nassot tan prominent i sexi; a ella amb els ullots rodons de peix.
També al port de Valldemossa, on s’arriba per una dissuasòria carretereta revirada i perillosa, vaig tenir la sensació d’estar en un paisatge preservat del canibalisme turístic, per bé que tot els clients del restaurant eren estrangers, esclar. L’endemà vam pujar fins a Lluc, esquivant hordes de ciclistes, i també allà ens esperava el paisatge intocat, molt semblant al dels immensos pessebres públics que hi ha arreu de Mallorca, al lluny fins i tot es veien unes taquetes blanques: xaiets en miniatura pasturant en un camp verdíssim. L’estimball que hi ha a l’esquena de santuari es diu el salt de la bella dona, i és vera que de tant bonic com és fa unes ganes vertiginoses de llançar-s’hi. Vam veure l’estàtua de la marededeu de Lluc, i per més que no crec en Déu, la nena cristiana que vaig ser li va demanar trobar una casa.
Em vaig comprar un dels volums de les Rondaies mallorquines, que estan escrites en una llengua tan lluent i valuosa, que tenir-ne un a casa em farà més rica. La primera rondaia del volum comença dient: «Això era un fadrí i una fadrina, enamorats un de s’altre fins a SES ARRELS D’ES CABEIS, que no porien pus.»
Dissabte vam tornar a última hora cap a Barcelona —tedi a l’aeroport, hores d’espera, Barcelona ens va rebre amb pluja i fred; però a l’avió vam riure: com m’agrada riure amb els meus fills, hòstia! Diumenge vam visitar la meva tia i després vam dinar amb la meva germana. A la tarda per fi vam arribar a La Pera amb la casa no gaire calenta (vaig engegar la calefacció a les deu del matí remotament, però en algun moment el gas es va acabar), però igualment: quina delícia arribar a casa, encendre el foc, escarxofar-se al sofà, mirar una pel·li (fluixota). Com que havíem estat desconnectats, vam informar-nos sobre Veneçuela.
Que Trump no està bé del cap em sembla una evidència. Potser és només cosa de l’edat: va néixer i es va criar amb el rerefons de la Guerra Freda i es pensa que viu en un món que ja no existeix, per més que ell s’entestarà fins al deliri i fins a la mort de qui faci falta per ressuscitar-lo; potser si jo tingués el seu poder també m’entestaria a ressuscitar un món que ja no hi és. Encendre la tele, ja sigui per veure les campanades o per informar-se de l’actualitat, massa sovint em sumeix en un nihilisme inútil. També em porta inevitablement a pensar en els meus fills i el que els espera, tot i que intento no imaginar el món del futur. De vegades, penso si portar avui criatures al món no és un acte d’una crueltat extrema, perquè estan condemnats a viure precàriament en un món desbaratat, cada dia més absurd, que els abocarà només a patir. I llavors miro de pensar en les rialles compartides: a taula, a l’avió, al sofà de casa mirant una pel·li fluixota.
"52 setmanes" és el dietari setmanal de Carlota Gurt, on escriu sobre el que fa, el que sent i el que pensa, mentre continua mirant d'esbrinar qui és i què vol.
