Una altra setmana, un altre mes. Febrer. La setmana passava parlava de la setmanes de vida que em queden. I de mesos, ¿quants me’n queden, 360? Avui he somiat que planava per sobre el terra, és un somni que m’agrada, tot i que avui es combinava amb unes acrobàcies perilloses sobre un abisme; no somio mai que volo molt amunt; sempre somio que faig un salt i llavors tardo molt a caure, com si hagués trobat un truc aerodinàmic que em permetés vèncer la gravetat durant un minut o dos i volar arran de terra; aquest somni (el de planar, però mai volar) ja el tenia de ben petita; de fet, de petita estava convençuda que si saltava des del primer graó de l’escala del pis on vivia després podia planar amunt i avall pel passadís; un dia que ja era més gran em vaig adonar que no podia ser veritat que pogués volar, però en tenia un record tan real que vaig anar fins al graó i vaig saltar per comprovar-ho. I no, no vaig poder volar. Enyoro tenir la convicció que podia volar.
Entre les festes de Nadal, els viatges a Mallorca i la revisió d’Els erms, feia moltes (massa) setmanes que no tenia una setmana de feina normal, amb la qual cosa vull dir tenir la rutina diària d’asseure’m a l’ordinador i obrir-me pas per la jungla de totes les meves obligacions, en especial, la traducció de Freud. Així que aquesta setmana he avançat molt; em llevo als matins amb ganes de posar-m’hi, no només perquè la tasca m’agrada (si més no, la major part del temps), sinó també per la sensació gratificant que tinc en acabar el dia, després d’haver traduït les paraules que diu la meva planificació (aquesta setmana he fet tres mil paraules de més: avançar-me al futur em tranquil·litza, si bé no deixa de ser una forma d’autoengany). A banda de Freud, he entregat la versió modificada i allargada d’Estètica i massacre. La vaig lliurar fa quatre dies i encara ningú me n’ha dit ni ase ni bèstia, cosa que, sent com soc catastrofista de mena, m’empeny a pensar que no els ha agradat i no saben com dir-m’ho (per més que la versió anterior els va agradar i només em van demanar un parell de modificacions o matisos) (també sé que, quan algú em diu que li agrada alguna cosa que faig, sovint sento dins del meu cap la veu de la sabotejadora que duc a dins: és mentida, no els agrada, però no tenen nassos de dir-t’ho, etc.). També he avançat amb la conferència de Liverpool (com més s’acosta, més por em fa: típic meu) i amb la feina sobre Memòries d’Adrià (ja tinc algunes idees: se suposa que havia de parlar d’Adrià i l’amor, però m’adono que l’Adrià de Yourcenar no sap estimar).
En la meva obsessió ordenadora del futur, m’he posat a fer llistes per a la mudança: llistes de les coses que haurà de carregar el camió (ja tinc data, el dia 9 d’abril, ai!), llista de mobles que hauré de comprar, llista de llocs on hauré de fer canvi d’adreça (quina mandra). Hauria de publicar un llibre amb totes les llistes que he fet al llarg de la meva vida, seria prou curiós; hi hauria també la llista de la compra que faig servir cada setmana (una plantilla impresa on només em cal marcar les caselles) i altres llistes de pensaments més íntims; tinc una llista de les coses que m’agraden, perquè hi ha dies que me n’oblido i em va bé tenir-ne un recordatori.
A banda de treballar alegrement (i ho dic sense cap mena d’ironia), dilluns vaig anar a la tele; fa dies que no coincideixo amb el Toni Padilla i el trobo a faltar; té la virtut de fer-me sentir còmoda i adequada (en mi la sensació de ser fora de lloc o sentir-me inadequada sempre està a l’aguait, preparada per atacar). A la tele m’hi sento estranya, sempre em sembla que no tinc res a dir: ¿què puc dir jo sobre el desastre ferroviari d’aquest país després de cinc dies que tothom n’ha parlat i llegit fins a avorrir-se’n? ¿A qui cony li importa el que jo pensi de res? De fet, ¿per què a algú li hauria donar importància al que jo pensi de res? Suposo que part del meu paper és representar el ciutadà atònit i atordit amb l’actualitat, i a més l’equip són simpàtics i guanyo quatre duros, cosa que em convé molt (encara hi ha qui és pensa que si vas a la tele, tens pasta; no us enganyeu, per anar-hi una tarda, em paguen 200 euros menys irpf i implica estar ocupada de 16h a 20h, és a dir, que em surt a uns 40 euros l’hora, que diria que és el que em cobra el mecànic).
Els diners, els diners! També faig llistes de despeses, per mirar de controlar el forat incontrolable. En resum, cada mes pago jo sola: 800 euros de lloguer (a l’abril seran 1.100), 350 d’autònoms, 150 de pàrquing a Barcelona, 150 d’extraescolars, 350 per al meu fill (lloguer de pis a Barcelona i despeses), 150 de gasolina, (a l’hivern) 450 de consums de La Pera i de Barcelona (inclou dos internets, mòbil, gas, aigua, llum, calefacció, una plataforma d’streaming), 500 de supermercat. És a dir, 3.000 nets (per tant, cal facturar 3.500), que difícilment puc reduir, i als quals cal sumar-hi tooooot el que falta: comprar roba i calçat (almenys per als nens, que sempre van una mica massa espellifats), arreglar les avaries ocasionals de casa, del cotxe, de l’ordinador, pagar la matrícula de la universitat, sortir algun dia a dinar o sopar fora (alguna alegria, per favooor!), pagar extres de l’institut (materials, sortides, viatges), comprar llibres per gust i per feina, anar de tant en tant al cine o al teatre, despeses de farmàcia, fer regals d’aniversari a les persones que m’estimo, guardar un racó per fer alguna cosa a l’estiu (i comptar que la meitat del mes d’agost no podré treballar ni facturar), els imprevistos que sempre surten (per exemple, una mudança), canviar-me de telèfon cada quatre anys, comprar-me un cotxe cada deu anys, etcètera, i encara sort que a casa no anem mai a la pelu. Mai havia cobrat tants diners i mai havia tingut la sensació d’anar tan justa. Els 12.000 del premi Anagrama m’aniran molt bé, per bé que, en realitat, després d’irpf i de la meva agent, només en cobraré 8.400 (per molts mesos de feina, d’escriptura, de promoció, etc.).
Ahir ens lamentàvem amb l’M., que enguany també va esclatat de feina. Amb l’M. també fem llistes cada setmana, en concret una llista dominical molt interessant que, ja em sap greu, no us explicaré de què va. Ell em diu sovint que no estic prou contenta, tenint en compte que, segons el seu punt de vista, totes em ponen. Sí que estic contenta, però també estic esgotada; estic contenta, però les coses no són sempre blanc o negre, totes les coses bones en comporten de dolentes (i sí, les dolentes en comporten de bones). Sovint parlem dels al·licients d’això d’escriure i ens sembla que no n’hi ha gaires. Aquesta setmana recordava que fa uns anys li vaig proposar d’escriure un llibre a mitges, una novel·la epistolar a dues veus, i que cadascun de nosaltres escrivís només les cartes d’un dels dos personatges, m’agradava la idea de coescriure alguna cosa amb algú, en especial, amb ell; imagino que el que en sortiria segurament seria o molt dolent o molt bo; crec que la seva literatura i la meva tenen virtuts (i defectes) diferents, de manera que, ajuntant-ho, o bé podríem agafar el pitjor de cadascú i seria un fiasco, o en podríem aprofitar el millor i seria formidable. De fet, la vam començar i tot (al final de tot us enganxo els tres primers paràgrafs de la primera carta que vaig escriure, per si voleu fer el xafarder), però no vaig aconseguir engrescar-lo.
Continuo amb sequera social i, com sempre, sort de la R., que em va venir a veure divendres a La Pera i em va portar trenta croquetes. La R. sempre em porta coses i m’escolta i m’ajuda; li vaig dir que tinc la sensació d’estar perpètuament en deute amb ella i això la va ofendre una mica, com si pel fet de jo pensar-me en deute la posés a ella en una posició de servilisme. No és això, no, en absolut, sinó que em sento com si abusés de la seva bondat. I jo no fos prou bona. Sentir-me mala persona és un tema meu recurrent (i crec que em ve de la idea que tenia ma mare de mi). La R., a més, em deixa rondinar i em fa riure i m’explica les coses que li ronden. Quina sort tenir la R. a prop.
La setmana que ve serà també força tranquil·la, podré continuar treballant amb alegria. Val més que agafi forces perquè m’espera un març i un abril de frenopàtic. Tot i que aquest dimecres, dia 4, participo en una cosa de la nova Llibreria Sant Jordi: una mena de xerrada i sopar amb qui vulgui (i pagui el menú) per parlar de llibres i del que convingui. Si us ve de gust, ja ho sabeu. Hi haurà menjar, xerrameca, vi i llibres, que són quatre coses que encapçalen la llista del que m’agrada.
(El fragment que us prometia més amunt:
«Ariadna,
Ja soc a casa teva. L’arribada ha rutllat amb tanta puntualitat i precisió que només per això ja noto que soc en un altre país. De moment, cap sorpresa. Tot segons el pla: la clau, el truc per obrir la porta, l’aigua, el gas, els llençols, etc. Però, escolta: la veïna, quina dona més peculiar, no? Això s’avisa!
Quins nervis quan he entrat per fi al teu àtic i he descobert el lloc que serà casa meva els propers sis mesos: el passadís i tot tal qual m’ho havies dibuixat (jo crec que el croquis aquell l’emmarcaré o el vendré a Sotheby’s quan siguis famosa). Ha sigut com ficar-me dins d’un record inventat.
Ara mateix t’escric des de la tauleta del balconet. La vista de l’Isère recargolant-se sota la bastilla és tan meravellosa que ofèn, amb els Alps allà mateix. Em fa por que si esternudo, els esquitxaré. I pensar que, quan em vaig decidir per l’estada de doctorat, m’imaginava vivint en una residència rància, envoltat d’acadèmics fora de lloc, coreans escalfant-se noodles en microones i italians xerraires que hauria d’esquivar per les escales. Cony de tòpics. La veritat és que això nostre és d’allò que t’ho expliquen i no t’ho creus. No sé qui va dir que la casualitat que porta a un fet és directament proporcional a la transcendència que tindrà. Deu ser mentida, esclar. Les frases grandiloqüents sempre ho són.»)
"52 setmanes" és el dietari setmanal de Carlota Gurt, on escriu sobre el que fa, el que sent i el que pensa, mentre continua mirant d'esbrinar qui és i què vol.
