Aquests dies he fet tantes coses que avui em sembla com si des del dilluns no hagués passat una setmana sinó tres o quatre. Sobre això mateix he estat llegint aquests dies: sobre el temps. Ahir veia un documental del tema i hi sortia un paio que havia fet un experiment per demostrar que quan estem en situacions d’estrès elevat (adrenalina) el temps es ralentitza. Potser el secret per tenir una vida molt més llarga és aconseguir que el nostre cervell ens enganyi de manera que el temps ens sembli que dura el doble, el triple.
Però comencem per dilluns, que vaig deixar els nens a casa d’altri a La Pera i vaig baixar a Barcelona, després de passar una mala nit de despertars i somnis i poc dormir. Plovia a bots i barrals com feia temps que no plovia. Només arribar, deixar-se fer fotos, entrevista amb TV3 i ACN, posa, somriu, mira l’objectiu, digues alguna cosa interessant, i de seguida la roda de premsa en una sala plena que em va imposar una mica. Acabàvem de començar que ens van saltar les alertes dels mòbils pel temporal de pluja. Quines coincidències que té la vida: la darrera frase del llibre que aquell dia presentava —Els erms— és «ha començat el diluvi»; a més, és un llibre on l’embassament de Sau hi té un paper protagonista, en concret l’embassament sec, així que és curiós també que just la setmana que presento Els erms sigui la setmana que el nivell de l’embassament supera el 90% per primer cop des de fa anys. Crec que la roda de premsa va anar prou bé, que les explicacions del llibre faran venir llegiguera, que al capdavall és de l’únic que es tracta. Encabat picar alguna cosa a preu dret, entre converses i copes de vi. L’exposició pública cansa, et manté en un estat de tensió, d’alerta, que fins i tot podria ser que m’allargués la vida una miqueta.
Em quedàvem cinc hores lliures fins la festa del vespre i vaig tenir una idea que va resultar ser providencial: anar a l’Ikea a comprar contenidors de plàstic i capses de cartró per començar a empaquetar les nostres vides. L’Ikea em va retornar a la vida real. Abans de la festa em vaig dedicar a respondre els centenars de missatges d’enhorabona; no recordo mai una allau tan bèstia, tan irreal. A la festa, em vaig sentir una mica fora de lloc, com si tot allò no anés amb mi, com si el meu cos fos allà executant una simulació de mi mateixa però el meu cap fos en una altra banda. Van venir persones que estimo i no vaig tenir gaire temps de parlar-hi, tot i que vaig tenir converses aquí i allà, breus, encoratjadores, divertides, potser insignificants. Estava contenta, però una mica com si m’haguessin posat a fer un paper que no em sabia (que és un somni recurrent que tinc). Vaig conèixer molta gent de l’editorial i em va agradar. L’Adrià Paco em va explicar que ell, el dia del premi, se sentia més fort i segur que mai perquè el llibre encara no existia i era només un grapat de promeses que ningú no podia comprovar si compliria. Jo no em sentia segura i forta, no, em sentia estranya i una mica vulnerable, però sens dubte contenta. Aquella nit vam plegar d’hora; normalment me n’hauria anat de copes però no em venia de gust.
L’endemà em vaig llevar amb la notícia que als meus fills els havien anul·lat les classes a l’institut de manera que continuaven a casa la Fiona i el Quim. Vaig esmorzar i me n’hi vaig anar. A la tarda vam jugar a un joc de taula i vam cantar una mica, vaig fer crema de carbassa per sopar, vam encapsar algunes coses que fa anys que no fem servir, vam plegar roba. Després de tot el trull amb la premsa i amb el llibre, allò sí que era la vida real: anar a l’Ikea, menjar crema de carbassa, parlar amb els meus fills; em va semblar que els llibres i la literatura són un fum que de vegades dificulten veure la realitat; se’ls ha de donar una importància relativa.
Dimecres, amb el caos circulatori després del desastre ferroviari, vaig haver de conduir fins a l’aeroport patint per si arribaria tard per volar cap a Mallorca. Al migdia, club de lectura amb el professorat d’un institut, després xerrada amb els alumnes. És un institut on van esportistes d’elit, és a dir, alumnes a qui en general els interessa poc o gens la literatura. Es van portar prou bé, tot i que van fer poques preguntes. Les sessions a instituts solen anar millor, però també solen llegir Cavalcarem tota la nit i no Biografia del foc. Un alumne em va dir que els seus pares s’havien indignat pel fet que els fessin llegir un llibre amb alguna escena de sexe, també ell ho trobava inadequat. Vam tenir un petit debat sobre el tema. Jo els vaig dir que, sabent com sabem que a la seva edat (17 anys) ja s’han fet un fart de mirar porno aberrant, no veia on era el problema de llegir un text on hi ha parelles que s’estimen i tenen sexe real i sa. L’alumne considerava que això encara feia més gran el problema: el fet que hi sortís sexe (encara que no fos en absolut el tema central dels contes) era posar el tema al centre. Estem ben fotuts. La canalla només tenen el porno (i les lletres espantoses de moltes cançons) com a referència d’usos sexuals, però si els dones sexe normal en els llibres, resulta que els incomodem. No sé com se suposa que ho hem de fer.
Al vespre vaig sopar amb el P., que és molt amic de l’M. El P. és un tio estimulant i intel·ligent i intens; vam parlar de tota mena de coses: dels llibres i de l’amor i dels excessos i dels divorcis i fins i tot d’aquest dietari. Li envejo la seguretat que té.
Vaig dormir a Pollença, perquè és allà on l’endemà tenia les sessions amb els grups de sisè de primària que havien llegit La teoria dels forats. Ho organitza Caixa Colonya, que són els responsables del premi que va guanyar el llibre. La veritat és que és un bon premi, no només per la dotació (7.000), sinó també perquè et munten aquesta gira mallorquina (a la tardor ja vaig anar a Manacor i d’aquí a un mes em tocarà Alcúdia) i, a més de les sessions, et paguen allotjament i dietes i transports; valoren la feina de l’escriptor i paguen bé, és a dir, la dignifiquen, cosa que lamentablement és una excepció. En total van ser vuit sessions, quatre dijous i quatre divendres. Bastant bèstia però maco; en aquesta edat conserven bastant intacta la curiositat; a diferència dels batxillers, als nens d’11 anys el món exterior encara els interessa; el canvi d’actitud entre sisè i segon de batxillerat és tan enorme que sembla que siguin canalla de països diferents; ja sé que l’adolescència és l’edat més egocèntrica i implica centrar-se en un mateix, però sospito que nosaltres com a societat també estem fent alguna cosa que encara ho aguditza més. Un nen em va preguntar com seria un món sense mentides. És una pregunta formidable. Li vaig dir que segurament un món sense cap mentida seria un lloc horrible.
Dijous vaig baixar a Palma a dinar amb la C. i el P., a qui conec de passada d’haver-hi parlat un parell de vegades. Em van convidar a dinar a un lloc fabulós (com m’agrada menjar bé, hòstia, quina felicitat més pura que em produeix) i després vam fer el cafè a casa seva. Al replà del seu pis, al costat de l’ascensor, hi tenen tot de llibreries atapeïdes perquè a dins de casa ja no els hi cabien. Ara que estic a punt de canviar-me de casa, quan entro en cases alienes em fixo en els mobles, en la distribució, en l’ordre (totes les cases estan sempre més ordenades que la meva). Anant amunt i avall per Mallorca em va tornar a colpir la sensació que allà la llum és diferent, que és més blanca o més brillant; ¿deu ser perquè l’aigua que envolta l’illa crea alguna mena de reflexió en els àtoms de l’aire? Sona idiota, però és una llum més pura. També em meravellen les cases, tan robustes i sòlides, com si fossin inesfondrables; les persianes sempre verdes, els carreus de la llinda llisos i polits, fets d’una pedra més clara, amb tons de vegades ataronjats. El mallorquí que parlen també té alguna cosa lluminosa, clara, inesfondrable.
I divendres, per fi, tornar a casa després d’una setmana de no haver treballat (obert l’ordinador) ni un sol dia. Miro de no angoixar-me pensant en tota la feinada que m’espera (Freud, acabar el llibret del Liceu, traduir-me a mi mateixa al castellà, etc.). Vaig arribar a casa en un estat llastimós: després de tants dies tractant amb gent, ja només tenia ganes de tancar-me a la cova i no sortir per res; tractar amb gent comporta ser amable i procurar estar de bon humor; ho havia fet cinc dies, però divendres al vespre ja no podia més i vaig arribar a casa rondinant: de com condueix la gent per Barcelona, de mal de peus, de cansament i de coses que no puc dir. Quan estic massa cansada, el món em sembla un lloc lleig i esgotador. Vaig plorar de cansament. Em calia que algú em sostingués. Casa és el lloc on em puc permetre que de tant en tant surti el mal humor i la frustració i el cansament. O hauria de ser-ho. L’M em va dir: des que has arribat que no has parat de queixar-te i llavors, esclar, vaig haver de parar i tornar a fer la bona cara que el món sempre espera de nosaltres.
El dissabte hauria d’haver-me posat a treballar, però vaig fer vaga. Em vaig quedar tot el matí al llit llegint —Cronofòbia, El volum del temps i un assaig no gaire original sobre la bellesa; vaig descansar de les Memòries d’Adrià, que llegeixo per feina però m’avorreixen una mica—. Vam sortir molt tard a dinar un peix al forn boníssim, després vam caminar una mica, vam follar (a casa, eh), vaig continuar documentant-me sobre el temps i vam explorar un capítol d’un parell de sèries. He somiat molt últimament. L’altre dia vaig somiar que pujàvem a un cim nevat i trobàvem tot de gent que s’amuntegava per veure les vistes espectaculars; jo m’acostava a la vora i sense voler acabava en un replà massa petit, abocada a un precipici; em quedava petrificada de terror, amb una por immensa de caure des d’allà dalt, mentre pel costat passava tot de gent que anava amunt i avall com si res. El tinc sovint, aquest somni de ser molt amunt, gairebé en equilibri sobre una abisme, amb un pànic paralitzador. No és casual que el tingués just aquesta setmana, esclar. La vida onírica sovint és tan òbvia!
Quina setmana més llarga. Ara aniré a la SER i parlaré de coses que he llegit i que he vist. I demà començarà una altra setmana. ¿Quantes setmanes de vida em deuen quedar? ¿1.500, potser? No són gaires. A Pollença vaig anar a veure l’escalinata del Calvari, que està formada per 365 graons de pedra, un per cada dia de l’any. ¿Com pujaré jo els deu mil dies de vida que em queden?
"52 setmanes" és el dietari setmanal de Carlota Gurt, on escriu sobre el que fa, el que sent i el que pensa, mentre continua mirant d'esbrinar qui és i què vol.
