He estat tota la setmana malalta amb el nas rajant com una font i malestar general, després ha vingut una tos retrunyidora que encara dura i la sensació de piscina dins el cap (sinusitis). He gastat tones de clínexs. No trobar-se bé és una murga. Amb tot, he fet la feina que tocava: continuo avançant amb la traducció de Freud segons la previsió de l’Excel (que gratificant és complir els plans), he entregat sinopsi d’això sobre Memòries d’Adrià que faré el 20 d’abril al Romea i que porta per títol Qui vol l’amor d’un emperador? (per si us interessa, és gratis però us hi heu d’inscriure) i també he enfilat algunes idees per a la conferència de Liverpool sobre la internacionalització de la literatura catalana (com més s’apropa, més m’acolloneixo: em passa sempre que he de fer alguna cosa en anglès: com sempre començaré amb una captatio benevolentiae). Preparant això de Liverpool he anat a parar a unes estadístiques que ja coneixia però no recordava, unes estadístiques que em revolten: al mercat anglès només un 3% dels llibres són traduccions (xifra que contrasta amb el percentatge a Espanya, on, segons els estudis, diuen que oscil·la entre un 24% i un 35%), la cosa és especialment indignant si tenim en compte que cada vegada són més les editorials estrangeres que exigeixen llegir el llibre en anglès per valorar si publicar-te en la seva llengua. Però no només això: resulta que de tots els llibres que es tradueixen al món, el 60% es tradueixen de l’anglès; igual que en l’audiovisual, també en la literatura la cultura anglosaxona està sobrepresentada; som víctimes d’una invasió. Tanmateix, ¿què puc fer jo per canviar tot això? Res.
Hem tancat Els erms en català, tot i que encara faltarà donar un cop d’ull a les galerades finals. Això de les correccions en català em posa una mica trista, perquè sempre acaba evidenciant que tenim molt poca seguretat amb la llengua: apareix aquesta o aquella expressió i ningú té la certesa de si és o no correcta, algú esgrimeix allò de la genuïnitat, que és un concepte una mica esmunyedís, i al final sempre acabes canviant alguna cosa més per dubte que per certesa. De vegades penso que nosaltres mateixos ens fem la llengua més estreta. I que consti que no ho dic pel corrector concret, que ha fet molt bona feina, eh, sinó en general, perquè corregir en català és sempre dubtar, arriscar, caminar per un camp de mines (amb la seguretat que n’acabaràs trepitjant alguna).
Malgrat que estava malalta, dimecres vaig assistir a la cita que tenia a la llibreria Sant Jordi: una mena de xerrada-sopar on jo era la convidada. La R. em deia que estant malalta com estava no hi anés, però tinc un sentit del deure absurdament indoblegable i, a més, no suportava la idea de dir-los que estava malalta perquè imaginava que es pensarien que era mentida. Va ser una trobada curiosa; amb unes quinze persones repartides en tot de tauletes, vam parlar de tot una mica: dels meus llibres, del monòleg, de la literatura, de la libido femenina, etc. Bé, vaig parlar sobretot jo, esclar. Feia una setmana que pràcticament no parlava amb ningú a banda dels meus fills, així que hi vaig arribar amb el pap ple. En aquesta mena de situacions sempre acabo explicant coses que no hauria d’explicar, però és que acabo tenint la sensació d’estar en confiança, o potser em desbordo perquè no m’hi cap tot a dins i necessito que els altres en carreguin una part.
El dijous a la tarda la R. i el F. estaven per Barcelona i vam baixar a fer un cafè amb ells. Ell es dedica a la música i ens vam estar planyent una estona dels engranatges culturals d’aquest país, que és tan petit que tot acaba agafant un aire d’oligopoli al qual l’artista s’ha de sotmetre per no quedar exclòs del circuit. Ens va explicar el drama de Txarango, que van comprar-se una carpa de circ i van muntar una supergira ells sols (per tant, saltant-se tots els intermediaris oligopòlics) i llavors va venir la pandèmia i els va arruïnar. En la literatura hi ha també molts intermediaris: l’altre dia un nen d’onze anys em va preguntar en una xerrada quants diners guanyava amb els llibres que venia, i li vaig explicar com va: que l’autor es queda un 10% del preu de venda sense IVA i la resta s’ho reparteixen aproximadament, amb un 30% per a cadascun, entre editor, distribuïdor i llibreter; el nen ho va trobar molt injust, no ho entenia. Amb la R. i el F. vam parlar també de corrents subterranis i vares de radioestèsia; i els vaig dir que a la casa de La Pera sempre he pensat que hi passa alguna cosa perquè hi somio com una boja. També aquesta setmana he somiat molt, aquí i allà, avui hi sortia Gorbatxov i ahir, Pujol; aquesta setmana als somnis han aparegut molts cotxes bons que corren (no com el meu, que és un Dacia Sandero atrotinat: el més barat i menys potent del mercat); al d’avui tenia una criatura, una nena que pesava 6,75 kg en néixer; quan somio amb bebès sempre són preciosos i tranquils; també he tingut alguns somnis amb elements sexuals (no sé si en diria ben bé somnis eròtics), quan somio amb vergues acostumen a ser estranyíssimes: l’altre dia una que era llarga, prima i flexible com una manguera (quina angúnia), avui una folrada de neoprè blau que s’escorria amb sang. No sé per què en els meus somnis els bebès sempre són preciosos i les polles sempre són anòmales.
Dissabte vaig dinar amb la M. i l’A. Són dues amigues de l’institut. Amb la M. cada primer de mes ens enviem una nota de veu en què ens expliquem l’estat de les nostres vides i, en especial, si hem rondinat poc o molt; un dia ens vam adonar que rondinàvem massa i vam decidir que potser confessant-nos les rondinades aconseguiríem moderar-nos. A la M. i l’A. no les veig gaire, però sempre tinc la sensació que saben qui soc. És agradable estar amb persones que saben qui ets. És tranquil·litzador, perquè et confirma que la pròpia vida té continuïtat i cert sentit. Vam parlar de les penes que tenim i de les alegries i dels fills i de projectes i de sexe (tenim tres vides sexuals absolutament diferents). L’M. se’ns va afegir després de dinar i ens vam prendre una microdosi, que és una cosa que faig de tant en tant, potser cada tres mesos. Una microdosi és una desena part d’una dosi d’alguna droga i, en ser tan poca cosa, té uns efectes subtilíssims: no tens en cap moment la sensació d’anar drogat o perdre el control, però hi ha una lleu fluïdesa grata i diferent. Podria ser un placebo; els altres sovint em diuen que no els fa res; jo estic convençuda que sí.
A banda de tot això, he sabut que la meva germana ha llogat a algú el pis que afronta amb el meu a Barcelona. És un pis que li vaig demanar que em llogués per al meu fill i estava disposada a pagar-li el preu legal màxim (el pis té topall). Em va dir que no i encara em dol. Ara tindrem veïns nous; els veuré per la finestra de la cuina (on no tinc cortina), també els veuré la roba estesa i descobrirem si són sorollosos o no. Jo només reso perquè no hagi llogat el pis a uns expats. Això ja m’indignaria massa.
Aquesta setmana s’han posat a la venda les entrades per a les quatre funcions que faré al maig i juny d’Una aniquilació fallida a l’Espai Texas de Barcelona. A Barcelona vaig a taquilla, o sigui que si punxo, serà ruïnós i esgotador. Aviam com anirà. A Vic han programat una segona funció, després que la primera s’omplís. Sé que a Lleida ja no queden entrades, però sí que en queden a Celrà, Cervià i La Bisbal. Aviat hauré de fer una crida a xarxes per tal que les persones que ho han vist i els ha agradat m’ajudin a fer sonar les campanes. També he de fer seguiment amb alguns programadors amb qui ho tinc mig emparaulat: vendre’m jo els bolos és una feinada extra. He intentat trobar un representant que m’ho vengui, però els dos amb qui vaig parlar em volien convèncer de fer-ho més gran (és a dir, més car), vestir-ho més, fer un disseny de llums etc. Per mi la gràcia d’Una aniquilació fallida és precisament que es pot portar a tot arreu, des d’un exterior d’una església romànica (com vaig fer a Escaló) fins a una sala teatral com la Planeta, la sala immensa del CCCB davant de 450 persones o el local social de la Pobleta de Bellveí.
Amb l’M. ens adonem que ens veiem poc: de cada 30 dies, només en dormim 12 de junts, i això quan no hi ha expedicions meves a Mallorca (el dia 18 que ve me n’hi torno dues nits més) o a Liverpool o a fer funcions per terres catalanes. No veure’ns implica que de tant en tant tinc la sensació que ja no sé qui és ni per on passa; que no sé com està ni què pensa. Hi ha només dues solucions possibles per veure’ns més, : però una no m’agrada a mi i l’altra no li agrada a ell. Continuarem trampejant-ho. Igual que trampejarem tota la resta: l’excés de feina, la mudança, els fills, les malalties. El DIEC diu que trampejar significa ‘Procedir, en un afer dificultós, arriscat, etc., enginyant-se a trobar els mitjans d’anar superant les circumstàncies adverses, de tirar endavant malgrat aquestes’. Però també vol dir ‘fer trampes’.
"52 setmanes" és el dietari setmanal de Carlota Gurt, on escriu sobre el que fa, el que sent i el que pensa, mentre continua mirant d'esbrinar qui és i què vol.
