Estic farta de pensar només en feina i en la mudança, farta i morta d’avorriment, fastiguejada, deprimida, atrapada, esclavitzada per només aquestes dues esferes de pensaments. Estic fins a la figa de treballar tots els caps de setmana, ahir mateix (dissabte) revisant les galerades d’Els erms, fent paperassa per a ajuntaments (tanta puta IA i no són ni capaços de tenir un registre centralitzat perquè no hagis d’enviar tres-centes vegades el mateix a cadascun dels ajuntaments on et donen d’alta de proveïdor: les dades bancàries —que volen que entreguis a la seu digital però que exigeixen absurdament que portin signatura física del banc—, la declaració de responsabilitat, la pantomima del pressupost, de vegades el model 037 o aquell altre de les retencions, etcètera. I ahir també començar a fer el canvi d’ordinador; aquest amb el que escric ara està ja a punt de petar i me n’han donat un amb el pla del kit digital, que tot molt bé, eh, però que han tardat més de tres mesos a enviar-me’l; el cas és que ara de cop hi ha programes que ja no tiren (o fan veure que no tiren) amb el Windows nou i els has de tornar a pagar, o no et pots baixar l’instal·lador del web i has d’anar a archive.org i baixar-te des d’una versió antiga de la pàgina la versió que fas servir, o resulta que tens un diccionari que s’instal·la en CD i, esclar, ja cap ordinador no porta reproductor i, per tant: busca on tens el CD i crea una imatge ISO i executa-la des del nou: temps temps temps que no tinc, i no, no el podia tornar a comprar perquè ja no existeix, o no el trobo (Slaby-Grossman). I farta també de tenir una cistitis que combato amb dosis extremes de D-manosa i de càpsules de Pranarom, i fent servir un sabó amb pH 3,5 i prenent, per descomptat, ibuprofens perquè si no no hi ha qui ho aguanti, però entre una cosa i l’altra, la broma m’ha costat com 60 euros, i tot per evitar prendre l’antibiòtic dels collons, que si fos pels metges n’estaria prenent cada setmana.
I farta de pensar en la casa nova: a l’empresa de mudances, amb qui vaig fer l’anterior, li he hagut de de dir que no perquè em cobraven el doble que una altra, i anar a l’Ikea nou de Girona, que és un esquitx d’Ikea, mig inútil perquè és massa petit i no tenen ni un pàrquing decent i compta i recompta quins armaris hauràs de comprar mentre encara no sé quina serà la meva habitació i quina la dels nens, perquè només tinc uns vídeos i no mides exactes, i m’emprenya aquest rau-rau de no poder concretar on posaré què, però no ho puc decidir perquè si no sé la distància exacta entre el radiador i la porta, si no sé l’amplada exacta de l’entrant de la paret dreta no puc saber si m’hi cabrà o no un llit o un armari allà, perquè va d’un pèl i el vídeo ja me’l sé de memòria de tantes vegades com l’he pausat i ampliat per comptar les rajoles de trenta centímetres, però no en puc estar segura.
Estic farta d’anar a dormir i no poder pensar en altra cosa que la mudança i la feina: Freud, la traducció d’Els Erms (que hauré de començar ben ben ben aviat), la conferència de Liverpool, (mecagondot, ¿per què vaig dir que sí? Ara tot és un maldecap i un patir —¿ho faré bé? ¿és interessant el que diré?—, i perdré tres dies sencers, a canvi de 575 euros menys irpf menys tooot el que em gastaré: el pàrquing de l’aeroport, els àpats allà, etc.: una ruïna, en definitiva, i tot plegat per no-res, o sí, per una cosa: perquè les dues persones que m’ho van proposar em van caure bé i treballen per la cosa catalana fora del país, i vaig pensar: collons, ajuda’ls una mica, no?, tampoc n’hi ha per tant) i això de les Memòries d’Adrià del Roma en pausa, i mentrestant el Rafa i la seva biografia abandonats mentre travesso aquest túnel de la mudança i la feina, aquest túnel que no s’acaba, que és més llarg i més fosc que la mort, o que l’intestí llarg: i al final potser només en sortirà, en efecte, merda.
I avui diumenge, lleva’t i escriu el dietari, que ja m’agrada, però hòstia, i ara quan ho acabi, traspassa tots els arxius a l’ordinador nou, també el certificat digital per fer tots els putos tràmits de malson i resa perquè no desaparegui res pel camí, perquè alguna de les llicències de programari no rondini, i després encapsa i precinta i calcula i cuina i plega roba i gaudeix de la companyia dels teus fills.
Ha sigut una setmana estèril: només continuar llaurant el camp de la vida amb el jou (els jous!) que m’he posat jo mateixa. A més, el meu fill gran ha fet divuit anys, collons, que algú m’expliqui què ha passat. ¿Com pot ser que tingui un fill de divuits anys? I m’ha fet com una pena, nostàlgia en diuen, recordar tot aquella il·lusió i tot aquell amor i tot aquell projecte que teníem amb el Ramon, i quins anys tan macos que vam passar, i penso això i escric això i em pugen les llàgrimes als ulls, però ara val més que no plori, que la mitjana és al sofà i ahir a la tarda ja vaig petar i em va venir la plorera per descomprimir tanta fartum i avorriment de feina i de mudança i d’instal·lacions informàtiques, tantes nostàlgies de projectes morts i enterrats i d’il·lusions que van cremar, i que bonic quan cremen i són vives i fan llum, i després un dia se’ls acaba el combustible, i puf, s’apaguen.
I a part d’això i del pastís d’aniversari (sempre el mateix: una recepta que em vaig inventar barrejant-ne unes quantes fins a trobar un pastís que s’assemblés a un pastís mític de la meva infantesa, i ara aquesta recepta inventada serà el pastís de la infantesa dels meus fills, de la infantesa ja desapareguda dels meus fills, perquè també ells només volen que els faci sempre aquest pastís, mai cap altre), i deia que a part de fer el pastís i d’omplir capses de llibres i adonar-me que en necessitaré massa i de traduir les meves santes parauletes diàries de Freud (estic ja a punt d’acabar la primera versió), no he fet res. ¿Era això la vida?
L’M. també està colgat de feina; ens tornarem idiotes o bojos de tant treballar, estem tots dos mig deprimits i mig tarats, potser ja del tot bojos o idiotes, només pensant tot el dia en paraules i classes (ell) i mudances (jo).
Mentrestant, els nens una setmana de vacances a casa: el dimecres perquè era vaga, el dijous perquè feia vent a Barcelona i van decidir anul·lar les classes a tot el país (aquí no va fer una gota de vent: va ser gros, eh), i després divendres i dilluns i dimarts per la lliure disposició dels instituts, amb la qual cosa ells estan encantats però jo no tant perquè si els tinc a casa, ja no puc treballar fins a les 15h30, que és quan arriben de l’institut i per tant acabo treballant una horeta o dues menys al dia. I el temps i la feina i la mudança.
I ja m’imagino algú llegint això i entonant el maleït “tu rai”, que sí, que ja ho sé que en molts aspectes sóc una privilegiada, però el tu rai te’l fots on t’hi càpiga perquè si soc esclava de mi mateixa i del món no és per gust, si m’esclavitzo és perquè he de pagar tot allò que us vaig explicar l’altre dia: m’esclavitzo però aviam quan cobro d’una punyetera vegada: factures emeses i esperant a cobrar perquè torni a funcionar la targeta de dèbit, i mentrestant anem pagant amb la de crèdit, que és una cosa que no m’agrada fer perquè et fica en el cicle trampós del crèdit que et fa anar sempre de cul.
A sobre, avui, per primer cop des que visc en aquesta casa, de la qual marxaré d’aquí a un mes i mig, se m’han acabat totes les bombones de gas: m’he distret i no vaig fer la comanda, de manera que avui no tindrem calefacció i és possible que no em portin les bombones fins demà passat, tampoc no ens podrem dutxar, esclar, i només cal resar perquè el gas tiri almenys per cuinar, sort que gasta molt poquet.
¿Coses bones d’aquesta setmana? El Ramon, el pare dels meus fills, publica aquesta setmana la seva primera novel·la (Ingràvids, a Univers). No l’he llegida encara, però em fa il·lusió. Espero que funcioni una mica, tot i que sabent com és el mercat i l’espai a llibreries i mitjans, encara més ara que ve Sant Jordi, ho té difícil: ahir llegia aquesta columna d’El Periódico que deia que la meitat dels llibres venen zero exemplars i que només un 4,5% dels llibres que es publiquen en venen més de 100. Ja em diràs quin panorama més desolador. Malgrat tot, no perdo l’esperança que al Ramon li vagi bé. Quan estàvem junts i jo tot just començava a escriure alguna cosa, el vaig convèncer de presentar-se a algun premi, i jo li deia que escrivia millor que jo. En fi, el llegirem. Podríeu llegir-lo vosaltres també.
Bé, ho deixo aquí, que són les 9h30 del diumenge i encara he de passar-me unes hores instal·lant i traspassant arxius i desesperant-me amb l’ordinador nou. Aviam si a la tarda fem alguna cosa que em tregui d’aquest bucle de morir-me d’avorriment. ¿Hi ha alguna manera de reinstal·lar-se el software mental? Buscaré el CD de les il·lusions i aviam si encara és compatible amb el meu hardware.
"52 setmanes" és el dietari setmanal de Carlota Gurt, on escriu sobre el que fa, el que sent i el que pensa, mentre continua mirant d'esbrinar qui és i què vol.
