La setmana passada vaig acabar l’entrada explicant que feia unes hores que estàvem sense llum. Al final van ser catorze hores. Va ser un dia estranyíssim i divertit. No vam poder fer el pastís d’aniversari perquè el meu forn és elèctric. Per sort, la cuina és de gas, de manera que vam poder cuinar sense problemes el que m’havia demanat el meu fill que feia anys: per dinar, pollastre rostit; per sopar, un sushi que vam haver d’enrotllar a les fosques sota la llum d’un quinqué de gas. Mai abans havíem encès el quinqué (no és nostre, venia amb la casa) i ens va fascinar la “camisa” del trasto. La camisa és una petita bossa de “tela”, dins de la qual crema la flama. Quan la poses, li has de calar foc, llavors la camisa es crema i tot seguit, quan la flama s’apaga i la camisa es refreda, una petita onada recorre les parts negres i socarrimades, que de cop i volta, com per art d’encantament, es tornen blanques. Aleshores, encens el quinqué i la flama és queda continguda dins de la tela, que com que està feta de materials metàl·lics brilla amb un fulgor preciós, de fet, no brilla, es posa incandescent. Descobrir aquestes mena de coses és perillós per a mi, que tinc la dèria metafòrica quan escric: ara penso que aquest procediment de cremar-se i refer-se, aquest poder per contenir la flama i alhora irradiar una claror tan forta, és una bona imatge per a massa coses. Per a qui vull ser, per exemple. L’altre dia li vaig tallar els cabells a una nena d’onze anys i em va dir que aquella era la seva nova jo, que ara seria la “malota” de la classe. Jo li vaig dir que podem ser qui vulguem, que la part difícil és decidir qui volem ser. ¿Sempre som a temps de decidir qui volem ser o arriba un moment que ja és massa tard?
La primavera m’agrada i em fa por. M’agrada retrobar l’escalfor del sol i vestir-me més lleugera. Em fa por el trasbals: les primaveres són una mica boges, poden ser depressives com les tardors o descontrolades com una febre. Ma mare, que tota la vida va prendre (i encara pren, crec), antidepressius i ansiolítics, sempre em deia que les tardors i les primaveres eren èpoques dolentes. No sé si m’ho vaig creure massa i soc jo que propicio que aquestes dues estacions siguin particularment inquietants o si, en efecte, ho són. En tot cas, l’estrès d’enguany no m’ajudarà a treure’n l’entrellat.
A casa continuo amb els preparatius de mudança: fer caixes, donar i llençar coses (quan sembla que ja no es pot llençar res més, encara et recordes d’aquell calaix, d’aquell altre racó del garatge; desitjaria poder fer el mateix amb el meu cap: traslladar-me a un de diferent i aprofitar per fer neteja de les merdetes i la ronya que he acumulat sense saber ni com; al garatge hi ha cagallonets de ratolí). Aquests dies encenc més que mai la llar de foc, perquè d’aquí a dues setmanes s’haurà acabat. Qui sap si per sempre. També he comprat ja els armaris d’Ikea i ha sigut una murga: un cop pagada la comanda em vaig adonar que, per un error del sistema, no se m’havia aplicat un descompte que em corresponia; vaig trucar per reclamar l’import: sense èxit; vaig haver d’anul·lar la comanda i tornar-la a fer (amb l’inconvenient que ja no em quedava crèdit a la targeta de crèdit per pagar un altre cop la mateixa comanda —el reembossament tardarà una setmana a arribar-me—). L’estafa de les promos, que serveixen per pescar clients, però que per aplicar-les cal fer tot de passes emprenyadores: trucar, demanar un codi, esperar. També a la vida tot són promeses i has d’acabar fent tràmits absurds perquè es compleixin.
Aquesta setmana he gravat l’audiollibre d’Els erms. Sempre gravo els meus audiollibres en català jo mateixa, penso que així li puc donar l’èmfasi, el to, la cadència que jo vull a les frases. És curiós com funciona el cap quan llegeixes en veu alta: crec que és una cosa semblant a la meditació: tot va bé fins que alguna pensament et pertorba: veus algú passar rere el vidre, trobes una frase que penses que era millorable, anticipes la paraula següent, trobes una errata, el que sigui: tan bon punt alguna cosa interfereix en la lectura, t’entrabanques: llegir en veu alta sense parar té alguna cosa de buidar la ment. Però és un procediment pesat. Hores i hores llegint sense parar. El dijous, per exemple, vaig tenir quatre hores de gravació i després al vespre vaig tenir dues funcions del monòleg a Vic (a banda, pel camí el vaig assajar en veu alta): és a dir, que dijous em vaig passar set hores parlant ininterrompudament. Les funcions van anar meravellosament bé; he de trobar temps per contactar amb més possibles programadors i vendre el monòleg: però ¿on trobo aquest temps? També el dia anterior vaig tenir quatre hores de gravació i al matí una xerrada en un institut on havien llegit el Cavalcarem. Tantes hores xerrant i tanmateix tan necessitada que estic de xerrar de veritat amb les persones que estimo.
També he continuat traduint Els erms al castellà (Los páramos). Hi ha punts que no sé com els solucionaré i me’ls deixo marcats; quan tradueixes del català al castellà t’adones de totes aquelles expressions idiosincràtiques que són complicades de traduir perquè no tenen un equivalent clar; trobar-me amb aquests obstacles m’agrada i em posa un cop més davant dels ulls que el català és la meva llengua perquè és la que em permet expressar-me amb més matisos i d’una manera més honesta amb qui soc. Criar-se en una llengua i no una altra té implicacions emocionals. Penso molt seriosament que quan parlem altres llengües ens convertim en altres persones: no només per les limitacions del nostre coneixement de l’altra llengua, sinó també per les limitacions i trets de la llengua mateix. Crec que la meva millor jo és la que parla català; en castellà em converteixo en una persona més solemne i adotzenada; en anglès no tinc cap mena de gràcia; en alemany soc la Carlota més estranya.
Divendres vaig començar amb la ronda d’entrevistes per la sortida del llibre; demà i demà passat en tinc més. Fer entrevistes em fa mandra: la sensació d’estar repetint sempre el mateix, també l’estat d’alerta, d’estar fent una cosa perillosa: saps que, amb la (falsa) familiaritat que s’estableix, pots acabar dient coses que no s’han de dir o bé pots dir alguna frase que treta de context pot ser un reel problemàtic on la gent et vingui a trinxar als comentaris; també penso que diguis el que diguis a les entrevistes, sembla que el llibre que has escrit sigui una estupidesa: vinga a erigir discursos sobre els llibres, la gent vinga a llegir aquests discursos sobre els llibres en lloc de llegir els llibres.
Bé, he començat la ronda d’entrevistes i ho faré tan bé com pugui. Sé que he d’amagar (i no me’n surto gaire bé) un cert derrotisme al voltant de la cosa llibresca. En el fons, aquest derrotisme és un mecanisme psicològic de defensa: davant la possibilitat (més que probable) que el llibre funcioni normalet, pensar que els llibres no són importants per a mi em protegeix. Em repeteixo: no et facis cap il·lusió, cap ni una, etc. És una feinada esgotadora convèncer-se del pitjor. I alhora, quina contradicció, ¿no? Els erms és un llibre que parla de com inventar-se il·lusions quan no en tenim (el futur i les il·lusions són només les ficcions que som capaços d’inventar) i resulta que surt el llibre i jo em dedico a fer just el contrari: destruir totes les il·lusions possibles. Ahir a la tarda vam tenir novament una conversa amb l’M. sobre aquest tema. No la puc reproduir perquè hi ha coses que no es diuen en públic: no és pudor, és autodefensa.
Avui soc a Barcelona i aniré amb els meus fills al concert de la Laufey a l’auditori del Fòrum. Els dos que viuen a La Pera baixen sols en tren per primer cop. Després del concert em tocarà tornar-los a casa i jo baixar altre cop a Barcelona (en total tres hores de cotxe). Però em ve de gust anar amb tots tres a un concert: és poc habitual que els tres coincideixin en gustos, i encara més que els agradi el jazz empeltat de pop de la Laufey. Aquests dies he anat amunt i avall amb una llista de reproducció d’ella, per poder gaudir del concert. En el fons, sovint en molts àmbits i aspectes —també en la literatura— només es tracta d’això: de saber-se les cançons que sonaran per no desentonar.
Aquesta setmana surt Els erms. El presento dimecres a les 19h a la Central del Raval i el divendres a la Vitel·la de L’Escala. Aquesta setmana m’arriben els armaris d’Ikea i els hauré de muntar. Suposo que es tracta sempre d’això: de ser capaç de muntar-te i desmuntar-te (tenir les eines, l’espai, la força), de lidiar amb les promocions enganyoses que et deixen sense crèdit, de saber-se una mica les cançons que toca, de ser capaç de contenir la flama i alhora fulgurar. Primavera, t’estic esperant amb les pistoles a la mà.
"52 setmanes" és el dietari setmanal de Carlota Gurt, on escriu sobre el que fa, el que sent i el que pensa, mentre continua mirant d'esbrinar qui és i què vol.
