Són dies complicats. L’excés de feina, de maldecaps, de solitud, m’està passant factura i per moments no aguanto la pressió. Alhora em sento ridícula, miro de racionalitzar-ho, no n’hi ha per tant, només són feines, mudances, etc. Quan em dedicava a la producció teatral aguantava molta pressió; no sé què ha passat: cada dia aguanto menys. Part de la pressió deriva de l’autoexigència: ¿però com em puc exigir menys? No en sé. Sigui com sigui, de tant en tant em desmunto. El dilluns vaig dinar amb la I. per coses de feina; a banda de tenir-hi una relació laboral, hi tinc també una relació personal, suposo que és per això —pel fet de sentir-me en confiança— que de cop parlant amb ella em va sobrevenir una plorera operística i irrefrenable. Quan em passa, la tristesa és fondíssima, com si la tingués en un pou massa pregon d’on és impossible treure’n res perquè la corda del poal no hi arriba. La I. es va quedar mig amoïnada, crec, potser encara era una d’aquelles persones que només veu la Gurt que pot amb tot, i em va dir allò de “potser hauries d’anar a veure algú”. Després de la plorera em vaig quedar més descansada. De vegades, plorar és una vàlvula, però si s’ha d’obrir massa sovint és que hi ha un excés de cabal, imagino.
Dimarts i dimecres vaig treballar en Freud; el Moreta m’ha confirmat que puc entregar-li al juliol sense problemes, la qual cosa m’alleuja, perquè vol dir que, quan dimecres acabi la primera versió de la traducció, la puc abandonar unes setmanes i dedicar-me a traduir Els erms. Ordre: una cosa darrere l’altra, per fi! El que no pot esperar, però, és això de la conferència de Liverpool. Ja la tinc a punt i ahir la vaig assajar. Procuraré assajar-la cada dos dies fins que toqui fer-la. També he assajat el monòleg un parell de cops: la setmana que ve tinc quatre funcions i fa dos mesos que no el faig. Tota aquesta fragmentació no ajuda; és com quan llegeixes cinc llibres alhora (és a dir, com casi sempre) i no n’acabes mai cap perquè en tenir-ne tants de simultanis avances molt a poc a poc amb cadascun.
El dimarts a la nit vam fer un bon sopar amb l’M. per celebrar el seu aniversari, que era l’endemà. 46 anys. Estem, però, massa exhausts i atrafegats per gaudir prou de res. El dimecres vaig pujar cap a La Pera. Estar amb els nens em va bé. De vegades tinc la sensació que la vida aquí, amb ells, és l’autèntica, que tota la resta —Barcelona, els llibres, els monòlegs, la tele, Liverpool, etc.— és una mena de farsa per tenir-me entretinguda, una cortina de fum. Aquí, a La Pera, hi ha la veritat, i tota la resta és fum que només fa que tot sigui menys nítid, més pudent, més tòxic, que tot costi de respirar.
Dijous, però, vaig tornar a baixar a Barcelona (la canalla la vaig deixar en mans de santa Fiona), perquè l’M. tenia una intervenció a l’hospital. Fa més de mig any el van operar d’una fístula caròtido-cavernosa (dit ràpid i malament és una filtració d’una artèria on no toca, cosa que provoca una alteració del flux sanguini al cervell). Llavors un neurocirurgià amb unes mans precioses li va posar uns coils (una mena de petitíssims espirals metàl·lics) per tapar la fístula i aquesta setmana tocava tornar a entrar per veure que tot evolucionés com toca. Els hospitals són uns llocs horribles. No només perquè et tracten com un tros de carn (com el que ets, esclar, ja ho sé), sinó també per tot el reguitzell de petits detalls: la llum sempre desagradable, blanca, sense ombres; el vapor poc apetitós que emana del menjar insípid; els matalassos de plàstic, que et recorden que en qualsevol moment pots vomitar, sagnar, cagar-te, que no ets més que un sac ple de líquids i fluids pestilents que taquen; el brunzit de fons com si la vida hagués entrat en un estat paral·lel i letàrgic; el pas del temps que es veu alterat d’una manera estranya, allargassant-se agònicament com un fil de formatge fos que sembla que no s’acabarà mai i que alhora t’esclafa (quant d’avorriment dins dels hospitals). Els hospitals són el regne del tedi.
La intervenció de control va anar bé: tot és a lloc. Com que ja era la tercera vegada que passàvem per això, estàvem més fastiguejats que nerviosos: el consentiment informat on li van fer firmar que sabia que el procediment podia acabar amb exitus (quins eufemismes més elegants per parlar de la mort) ja no ens va impressionar tant, els nervis estaven més a ratlla, tot i que sempre queda un rau-rau: ¿i si…?. L’M. evita pensar en la mort: no ha fet testament, no ha regulat què passa amb els seus comptes i arxius si es mor; jo soc tot el contrari, és com si jo la veiés més a prop, o potser és perquè a la meva mare li encantava pensar en la mort i parlar-ne: al capdavall som el que ens ensenyen a ser. El van tornar de quiròfan molt atontat per la sedació i amb aquella olor com de cadàver que desprèn el cos després de no menjar ni beure durant moltes hores, crec que incrementada pel líquid de contrast. Vam tenir unes converses repetides perquè no les recordava; després va dormir sis hores mentre jo llegia i treballava a la butaca. La sedació és inquietant, et posa en un estat de veritable vulnerabilitat total: crec que quan estàs sedat pots arribar a dir coses que no vols dir; el mecanisme inhibidor no funciona del tot bé. Recordo quan em vaig trencar la cama (aquesta setmana ha fet sis anys) i em van operar; era un moment difícil de la meva vida, em vaig despertar de la sedació plorant a llàgrima viva, amb el pou de la pena entrant en erupció, i no podia parar. Els mecanismes repressors havien desaparegut. Sigui com sigui, vam passar el tràngol de l’hospital i l’endemà jo me’n vaig tornar cap a La Pera.
Pujant em vaig aturar a fer un cafè ràpid amb la R., a qui ja feia dues (o quatre?) setmanes que no veia. Breu posada al dia i llavors, en acomiadar-nos, altre cop la plorera sobtada, indeturable, exagerada. També a la tarda, que vaig anar a buscar les coses dels nens a casa la Fiona em van venir ganes de plorar (les vaig poder frenar) parlant amb ella i el seu marit. Tinc la sensació que cada vegada que parlo amb adults començo a vessar; necessito que algú em sostingui. Amb els nens aguanto bé, estic tranquil·la en el meu oasi de veritat autèntica, fent veure que la resta del món i de les coses no existeix.
Aquesta setmana he acabat de rellegir Història d’un matrimoni per al club de lectura de dimecres, i m’he continuat posant trista; la novel·la capta molt bé totes les subtileses i ferides d’un divorci; és un llibre desolador. La veritat és que últimament no llegeixo gaire: no tinc temps: de dia treballo i de nit el cervell ja no m’aguanta, a més fa setmanes que tinc mal de cap gairebé cada dia (deu ser migranya perquè alguns dies tinc una mica de fotofòbia; l’altre dia en sortir de la penombra hospitalària i veure el sol em van venir ganes de vomitar i tot). La cistitis tampoc no acaba de fer net del tot, ni tampoc la tos. En definitiva, que tinc les defenses baixes, davant de la qual cosa ja només em fa patir una cosa: sisplau, sisplau, sisplau, que la setmana que ve no em posi massa malalta i hagi d’anul·lar alguna funció: això seria realment catastròfic (per a la meva economia, no cal dir-ho).
A banda, he continuat fent desenes de tràmits insignificants però emprenyadors: demanar hora al mecànic i a la ITV (em caducava al febrer); anul·lar una targeta perquè m’ha arribat un càrrec d’un lloc de patinatge de Melbourne i reclamar que em tornin els 110 euros corresponents; donar-me d’alta de creditora a un ajuntament on ja estava donada d’alta però anteriorment a 2023 (de veritat, quin ull de poll això de les altes als ajuntaments), fer factures. L’existència té potser una estructura fractal: tot són petits tràmits emprenyadors que formen part del gran tràmit emprenyador que és la vida. Ahir amb els nens vam veure una pel·li que és diu Exit 8 (ve d’un minivideojoc molt curtet i barat, que ens va fer gràcia jugar fa uns mesos i que té tocs de terror): és un paio que es queda atrapat en bucle en un túnel del metro i que, per sortir-ne, ha de fixar-se en qualsevol petit detall que canviï (a la pel·li ho han espatllat una mica posant un dona embarassada en la trama, que és una cosa que sempre m’irrita). Bé: els bucles, els detalls, el sense sentit, el terror, la sortida, l’exitus.
També continuo amb els preparatius per a la mudança: fer caixes, desempallegar-me de coses —el llit elàstic, el piano, les bicicletes petites, etc.—. Avui aniré amb els nens a veure la casa nova i a prendre mides exactes per decidir on m’hi cap un armari i a quina habitació hem de dormir cadascú. Ells encara no han estat a la casa. Em fa por que no els agradi i se’m posin una mica de cul, la qual cosa és esperable perquè, per més que la casa està molt bé, és pitjor que la que tenim ara, i a més aquí hi tenen els seus records dels últims deu anys. A la seva edat (15 i 12), deu anys és com dir tota la seva vida. Fer caixes i planificar els mobles que ens faltaran és una manera de no pensar, de fet, en el moment concret en què haurem de deixar aquesta casa. Perdent-me en l’organització m’allunyo del fet real que l’hem de deixar. Miro de no pensar-hi, em salto el moment concret que separarà el viure aquí del viure allà, com si el trasllat fos un forat, un abisme que no cal mirar (sempre he tingut una mica de vertigen). Tampoc penso gens en la sortida d’Els erms: pensar-hi m’atabala, i fins i tot, per raons que no acabo d’entendre, em posa trista, i ara ja tinc prou coses al cap.
Necessito veure els meus amics. Necessito parlar parlar parlar i ser escoltada. Necessito riure. Necessito despreocupar-me una estona. Necessito no tenir mal de cap ni tos. Necessito que em sostinguin. (I llavors sento una veu cabrona que em diu: “Ah, tu necessites, tu necessites! ¿I els altres que necessiten, eh, reina? Potser ara et toca a tu sostenir els altres. Deixa de mirar-te el melic i autocompadir-te.”) Bé, tot arribarà, de moment aguantar aguantar aguantar. Tot s’acaba, les coses bones i les dolentes, només em cal una mica més de paciència, com quan vas de part i saps que al cap d’unes hores tot allò haurà passat.
"52 setmanes" és el dietari setmanal de Carlota Gurt, on escriu sobre el que fa, el que sent i el que pensa, mentre continua mirant d'esbrinar qui és i què vol.
