Després de la pluja insidiosa d’ahir, ens hem llevat amb un sol que espetega i un vent huracanat, que fa que cada deu minuts se’ns en vagi la llum. El vent m’agrada; és com si se’m fiqués a dins i em revigoritzés. Segurament avui em convé en especial: ahir vam anar a la Nit de les Lletres Catalanes i vam arribar a casa (La Pera) a quarts de tres de la matinada, travessant la boira que omplia l’autopista. Hi ha dies en què tot és difús i borrós. Vam anar a la Nit amb els nens (dos del meus i la de l’M.): aquesta setmana els tenia jo i últimament ja he demanat massa canvis i favors; normalment m’hagués saltat la celebració i llestos, però com que l’M. estava nominat a l’Òmnium, hi havia de ser —o vaja: hi volia ser— per acompanyar-lo tant si era que sí com que no; la veritat és que això que no t’ho diguin abans em sembla un petit acte de crueltat. Ja imaginàvem que seria que no i la vam encertar: tanmateix, sempre fa una mica de pena no guanyar, sobretot si és el tercer any que et nominen a aquell premi: ara bé, com més vegades, més coll avall tens que no et tocarà. Això dels llibres és el que té: fer-te cap de les il·lusions possibles: aquest és el lema: si no esperes res, després no hi ha decepció: tu a la teva i el món que faci el que vulgui.
Mai no porto els meus fills als llocs de feina literària, els tinc santament aïllats de tot això. A la mitjana li va agradar: diu que així pot veure una part de la meva vida que no sol veure; el petit es va avorrir força (ahir a les dotze de la nit érem allà: començava el dia del seu aniversari; avui em toca, doncs, fer el pastís, pollastre rostit i sushi). La part dolenta de portar la canalla és que em vaig haver de saltar el que més m’agrada d’aquests saraus: xerrar amb tothom, fer una copa de vi, ser l’última d’anar-me’n. Ahir vam ser els primers. La Nit va ser una mica massa llarga: jo hi hauria retallat algunes actuacions (especialment en el final agònic) i les entrevistes breus; la catalanor institucional sempre m’engavanya una mica, però potser aquest cop no em va fer passar vergonya com altres vegades (tret d’un parell de detallets), i suposo que això ja és molt. De tot plegat el millor amb diferència va ser el discurs de Carles Rebassa; un discurs tràgic i trist, en el fons; també és el seu llibre el que tinc unes ganes més ferotges de llegir (el Rodoreda ja l’he llegit: era membre del jurat).
Però això va ser tot just ahir. Fa una setmana, a aquesta hora me n’anava a la Fundació l’Olivar; l’artista Enric Pladevall ha muntat una mena d’oasi a Ventalló: grans extensions d’herba, escultures monumentals, un hotel, un bar etc. A l’estiu hi fa un minifestival i hi vaig anar per decidir a quin espai hi faré Una aniquilació fallida. L’Enric és un entusiasta i segurament un loco, cosa que sempre és d’agrair. Em va ensenyar l’últim projecte que l’ha enderiat: la Cripta (hi fa visites guiades si us interessa). El paio ha fet construir un cilindre de metall d’onze metres d’alçada i vuit d’amplada i l’ha enterrat sota terra; s’hi accedeix a través d’un túnel i a dins hi ha un tronc d’olivera flotant enmig de la foscor i el no-res. Admiro i respecto la gent que té una visió i la persegueix malgrat que des de fora pugui semblar una bogeria; bé, no respecto totes les visions, esclar, bé que Trump també té una visió que persegueix i em sembla un imbècil perillosíssim.
El dilluns a la tarda vaig volar cap a Liverpool; els aeroports són llocs tediosos que se suporten millor amb els auriculars posats: llavors tot sembla un videoclip; si tinc un dia fosc, em poso el Rèquiem de Mozart o Billie Eilish; si estic electritzada, Nina Simone, Antònia Font. (Parlant de música, un parèntesi —¿és redundant escriure “parèntesi” i posar un parèntesi?)—: aquesta setmana he continuat fent neteja al garatge i he decidit llençar tots els meus CDs: no havien sortit de la capsa de la mudança anterior (fa deu anys) i com que estic fins a la figa de fer capses i com que sé que no els tornaré a posar, els vaig fotre tots a la bassa; em vaig trobar un CD que em vaig comprar en una de les estades a Alemanya quan tenia 17 anys (Die 4. Dimension, de Die fantastichen Vier) i llavors el vaig buscar a Spotify i el vaig tornar a escoltar; la primera frase del disc diu (en alemany rima): “No ens doneu or, que no és més que lluïssor; tampoc ens doneu plata, que encara ens sembla pitjor; no volem medalles ni condecoracions a la paret, ni distincions de l’Estat i la mare pàtria; volem temps, volem la vostra atenció”. Podríem cantar-ho molts dels que érem a ahir a la Nit, oi?).
Però bé, érem volant cap a Liverpool amb uns auriculars que se’m van quedar sense bateria a mig vol. En arribar, negra nit i pluja. Contemplo les casetes de maó des del taxi. En general, m’agrada viatjar a l’estranger per feina, tot i que viatjar sola sempre és una mica trist (prefereixo tenir algú amb qui compartir el que veig i el que menjo), però aquesta vegada em fa més mandra del que és habitual: massa feina últimament, només tinc ganes de descansar. Sopo a l’hotel perquè entre el fred, la pluja i l’hora no em vull aventurar a caminar (no hi ha res interessant a prop). Com sempre en llit d’hotel, mal dormir; a les sis ja estic desperta; continuo llegint la nova novel·la de l’M. i li poso tres-cents mil comentaris i marques, que després, típicament es passarà pel forro (no entenc per què insisteix que m’ho llegeixi si no en treu cap profit més que trobar repeticions); llegir-lo sempre m’entendreix, en especial quan deixa de banda les trames complexes i se centra en el món interior dels personatges: té un do per expressar la confusió de viure; en acabar-la li vaig fer un àudio amb comentaris, dèries, puntualitzacions, ell sempre es defensa buscant grans autors que hagin fet alguna de les coses que li critico (un excés de verbs ‘fer’, frases de relatiu dins de frases de relatiu introduïdes per la mateixa conjunció, etc.). L’M. també té una visió (literària) i la persegueix fanàticament, per això l’admiro i el respecto, malgrat que es passa pel forat del cul les meves opinions literàries.
Bé, Liverpool, tornem-hi: l’endemà, gran passejada fins al port amb els ulls oberts i el gorro calat; llum grisa, parets de maó, aigües amb centellejos metàl·lics, llibreries amb cobertes de coloraines i llibres de paper barat, una catedral lletjota, els Beatles traient el nas a casa cantonada. Després, una breu xerrada amb estudiants i dinar amb els dos professors catalans que m’han convidat a venir, perquè l’endemà faig la conferència central dels actes de celebració dels cent anys d’estudis catalans a Liverpool (acaba anant prou bé, tot i que sempre pot anar millor); al vespre concert del centenari al mític club The Cavern, toquen The Tyets, que no m’agraden gaire (quan sonen a la ràdio, canvio d’emissora: no estan fets per a mi); visc el concert des de fora, com una espectadora aliena a tot allò, després sopar amb l’Anna Guitart i el Josep Antón Fernández del Llull; no havia parlat amb l’Anna des que és la jefa del Llull, ens posem al dia, riem, ens lamentem; és una dona treballadora i compromesa amb la feina; crec que estem en bones mans. Sigui com sigui, l’endemà conferència en anglès i cap a casa. Arribo a l’hora de sopar a casa l’M. (aquesta setmana he anat tant amunt i avall que no he ni anat al pis de Barcelona i m’he instal·lat a casa l’M., tot i que allà no m’hi sento mai a casa: no hi tinc els meves coses, està en un barri que no m’agrada gaire, és un espai poc acollidor), no tinc gaire xerrera ni gaire alegria, però necessito tendresa; el sexe s’assembla molt a la tendresa.
Aquesta setmana he començat a traduir Els erms al castellà, i ja m’han assaltat tots els dubtes i les pors. Quan penso en el llibre em posaria a plorar: la sensació de vulnerabilitat extrema és insuportable. Crec que un cop hagi sortit, la cosa millorarà. Miro de no pensar-hi. Però hi he de començar a pensar perquè he de preparar la presentació de d’aquí a deu dies a La Central: és el primer cop que presento un llibre meu sola a Barcelona; fins ara em deixaven fer-ho només fora de Barcelona. Em repeteixo que si ho faig fatal, tampoc passaria res: el dia de la presentació jugues a casa. Jo també tinc a dins un cilindre immens i solemne, ben enterrat i amagat, al qual només s’hi accedeix a través d’un túnel fresc i negre: el meu búnquer, el meu pinyol, les meves arrels; la meva fragilitat i la meva solidesa. Hi he de començar a fer visites guiades.
Ara mateix, ja fa mitja hora que no tinc llum a casa; al grup de WhatsApp del poble pengen una foto d’un arbre caigut que s’ha emportat un cable d’electricitat: el tall de llum afecta els quatre veïnats: millor, com més gent afecti, abans ho arreglaran; l’any passat, en ple hivern, va caure un arbre que ens va tallar la llum només a mi i a la veïna i van tardar més de 24 hores a arreglar-ho: vam dormir amb matalassos a terra davant de la llar de foc, perquè sense llum no hi ha calefacció. Sense llum tampoc podré fer el pastís d’aniversari ni tinc aigua (la meva aigua és de pou i sense llum la bomba no va). Sembla que passarem un dia entretingut.
[PS1: han caigut dos arbres al camí de casa que baixa fins a La Pera, he hagut d’anar a La Bisbal fent volta: arbres caiguts arreu. Increïble que fa uns dies van anul·lar classes aquí i no feia gota de vent, i avui que estan caient desenes d’arbres, no ha sonat cap alerta.]
[PS2: li he enviat l’entrada de dietari a l’M. (quan l’esmento sempre li deixo llegir abans, no sigui que hi hagi alguna cosa seva que no vulgui que expliqui). M’ha dit: «Realment és prodigiós que puguis escriure així de bé i de ràpid.» M’ha fet sentir una mica orgullosa de mi mateixa.]
"52 setmanes" és el dietari setmanal de Carlota Gurt, on escriu sobre el que fa, el que sent i el que pensa, mentre continua mirant d'esbrinar qui és i què vol.
