Ja som a mig camí: 26 setmanes de 52. De vegades em pregunto si continua tenint sentit aquest dietari, perquè en el fons tot és una mica repetitiu: la feina, les meves ofuscacions, alguns moments de llum. ¿I què, tot plegat? Tampoc no sé si funciona o no (si té lectors). Al principi l’Eva em va dir que tirava bé, que algunes entrades havien tingut 25.000 usuaris únics, però, esclar, al principi tot és nou i atractiu. Tampoc no li pregunto com tira la cosa; fa anys quan escrivia la meva primera secció a Catorze, li vaig preguntar com anava i em va dir: Com sou de pesadets els escriptors, eh, sempre demanant aquestes coses. Així que res, a escriure i callar. També amb els llibres passa igual: en publiques un i llavors un cop l’any, cap al març, et diuen quants n’has venut.
Fa just una setmana van venir a emportar-se el llit elàstic de la casa de La Pera (a la nova no m’hi cap); em va fer pena; vaig veient que el dia que toqui deixar per sempre la casa ens farem un fart de plorar. El llit elàstic va ser el primer que vam comprar quan vam arribar a aquesta casa i saltar-hi és sensacional: aquells instants en què voles et sents absurdament més lliure. Ara s’ha acabat. Continuo encapsant llibres i trastos. Vaig anar a veure la casa nova amb els nens, que encara no l’havien vista. Els va agradar: quin alleujament. M’hi vaig estar molta estona prenent mides, fent vídeos; per fi sé a quina habitació dormirà cadascú; he començat a planificar els armaris de l’Ikea que em calen; encara que agafo les opcions més barates de portes, de calaixos etc. em costaran com 1.700 euros. Merda. També he de de comprar dos matalassos i dos somiers. I aquesta setmana he omplert el dipòsit de gasoil de la casa nova per evitar la pujada de preu (he estat de sort i encara l’he pogut pagar a 0,99 euros/litre). Vaig agafant diners del compte d’estalvi perquè el compte normal no arriba: espero amb candeletes començar a cobrar imports grans que m’arribaran: les funcions d’aquesta setmana, el premi Anagrama, el llibret del Liceu. Encara que sé que ho cobraré, veure com baixa la xifra del compte d’estalvis m’atabala. Cases, diners: quin avorriment.
El dimecres vaig acabar la primera versió de Psicopatologia de la vida quotidiana de Freud. És molt gratificant acabar la primera passada, la feina grossa. M’agrada saber que ara podré oblidar-me’n durant unes setmanes, per centrar-me en tota la resta; en tota la resta que començava aquella mateixa tarda de dimecres: moderar un club de lectura a Gràcia (no ho havia fet mai i no sé si vaig estar a l’alçada; veurem si la gent torna o no la propera sessió) i després arrencar amb les quatre funcions d’Una aniquilació fallida de la setmana. Avui ja en porto tres. Han anat totes molt bé: entrades exhaurides, o gairebé, i a Vilanova, que era gratis, la biblioteca era plena a vessar (hi vaig comptar unes 90 persones). Fer el monòleg és molt agraït: m’ho paguen bé, m’ho passo bé, faig un servei públic, no em sento especialment vulnerable (publicar llibres és molt pitjor en aquest sentit) i tinc un feedback immediat i molt positiu. Hi ha una cosa que m’agrada especialment de fer el monòleg: fer riure la gent. És com tenir un superpoder. Crec que quan riem (quan riem de cor perquè no ho podem evitar), ens oblidem de tot per un moment i estem en un present total. A més, riure és objectivament beneficiós, ja sabeu, fa augmentar les endorfines, la dopamina, la serotonina i rebaixa el cortisol. Riure és, doncs, una manera natural de drogar-se. I a sobre es veu que reforça el sistema immunitari. Fer riure la gent, doncs, és l’hòstia; m’ajuda també a combatre certa imatge de ser una persona seriosa (un dia, fa uns anys, una coneguda en trànsit de convertir-se en amiga em va dir: ets una persona molt seriosa; em va semblar tristíssim: no m’agrada veure’m així, sobretot perquè temo que sigui veritat).
El divendres vaig anar a la impremta Romanyà Valls a veure com enquadernaven Els erms. Diluviava. És curiós, cada vegada que passa alguna cosa important amb aquest llibre que parla de les sequeres i transcorre, en part, al pantà de Sau moribund, plou a bots i barrals. El dia de la roda de premsa van saltar les alertes dels mòbils i tot; el divendres va ploure tot el sant dia. És bonic anar a una impremta, amb totes les maquinotes que tenen. Ara a Romanyà Valls tenen una màquina nova que, per la mida, pels colors, per la forma, per la consola de comandament, és com una nau espacial; els mecanismes s’acceleren tant que et fa la sensació que la màquina rebentarà o sortirà volant. Me la va ensenyar l’Elisenda, la jefa, que és una dona entusiasta, simpàtica, curiosa. Total, que per fi existeix Els erms. Me’n vaig endur un parell d’exemplars tarats que haurien acabat a les escombraries. Li vaig demanar a l’Elisenda que em deixés tornar a veure la sala on emmagatzemen els rotllos immensos de paper; recordava la sala (i la sensació agradable que em va produir) d’una visita anterior. Aquest cop vaig entendre què em fascina d’aquella sala. Els rotllos tenen les mateixes proporcions d’amplada i alçada que un rotllo de paper de vàter gegantí, de manera que quan ets allà al mig, entre aquelles torres immenses, et sents realment com si fossis en un món de gegants. Com si fessis deu centímetres d’alçada. Sentir-me així —petita, insignificant, gairebé invisible— té alguna cosa balsàmica.
Fa dies que dormo poc; fins i tot els dies que podria llevar-me més tard, el cos se’m desperta sol a les sis o a els set. Avui, però, he dormit fins les nou i he dormit bé, però fa dies que tinc un somni recurrent: que vaig en cotxe i per algun motiu —avui era per culpa de circular a les fosques camp a través: quines idees— caic per un precipici. Curiosament, però, no són malsons. D’entrada, quan caic, tinc un instant de pànic però el meu cap de seguida em diu: Deus estar somiant, encara que tot et sembli molt real, no en facis cas, no pot ser-ho de cap manera. I llavors gaudeixo de la caiguda, que de fet no s’acaba mai i de cop el somni vira cap a una altra banda. Abans, quan el cap em deia que estava somiant em despertava, ara ja no, tinc pseudoconciència un moment i després continuo somiant sense control. De vegades penso que si algun dia a la vida real em passa segons què, el meu cap em dirà: Encara que tot sembli molt real, deus estar somiant, etc.; m’ho creuré i, per tant, no faré res per evitar la desgràcia que em caurà al damunt; potser tampoc és mala idea gaudir de la caiguda si tampoc no hi pots fer res. He de dir que en èpoques de molt estrès o emocionalment molt exigents, m’ha passat alguna vegada que estant desperta he dubtat de si n’estava, he dubtat de si tot era un somni. Sovint dic que la vida no és real; ho dic mig en broma, però la veritat és que ho penso bastant (massa?) seriosament.
Avui a la tarda tinc funció a Cervià de Ter. Ha sigut una setmana estranyíssima d’anar amunt i avall (he fet més de mil quilòmetres), de tornar tard a casa, de menjar de restaurant per imperatiu logístic, de tenir contacte amb centenars de persones que no conec i que han sigut generosíssimes i amables, d’estar dins del meu cap al costat de l’M., que està dins el seu, cadascú ficat, aïllat, dins el seu capoll amb els seus maldecaps. La vida social s’ha limitat a alguna conversa amb la R. (quina paciència que té amb mi) i amb el L., un bon amic de la universitat amb qui vaig fer un cafè a Vilanova i, com sempre, vaig tenir la impressió que ens veiem massa poc, cosa que és una llàstima perquè és una persona que m’estimula i em diverteix.
Aquesta setmana també he anat a un institut de Lleida a parlar del Cavalcarem amb unes alumnes que havien llegit el llibre amb més intel·ligència que molts adults; he fet una xerrada a la biblioteca Ernest Lluch de Girona, on he constatat, un cop més, que en relació al sexe tenim molts professor d’instituts i pares d’adolescents molt preocupats per la deriva i, potser, el retrocés de tot plegat. Em demanen com abordar el problema del rebuig cap a les idees feministes, com entendre el que està passant amb les noies i la submissió sexual. Necessiten algú que els orienti i el guiï i jo no tinc respostes. Penso en els meus tres fills adolescents i en com deuen encaixar ells totes aquestes coses.
Sigui com sigui, em sento més serena, més sencera, que la setmana passada, alhora tinc la sensació d’estar-me convertint en una persona avorridíssima, i això em fa una mica de pena. Però tampoc tinc gaire temps ni esma de pensar en aquestes coses: demà cap a Liverpool.
"52 setmanes" és el dietari setmanal de Carlota Gurt, on escriu sobre el que fa, el que sent i el que pensa, mentre continua mirant d'esbrinar qui és i què vol.
