M’he passat tota la setmana, de dilluns a divendres al migdia, ficada en el túnel de la mudança. Fer caixes, portar coses a la casa nova, penjar cortines, llençar llençar llençar, organitzar, cansar-me, esgotar-me, anul·lar-me. Tinc el genoll esquerre destrossat, evito ajupir-me per no haver-me de tornar a aixecar, gemego quan camino, això em fa sentir vella; estic envellint a tota velocitat. Atura’t, atura’t. El dijous em vaig passar deu hores seguides encapsant i traslladant, tallant l’herba amb la segadora i passant per última vegada la desbrossadora que aquella mateixa tarda em vaig vendre, no vaig ni dinar, després dutxa, deixalleria i anar cap a Torroella, on la llibreria El Cucut, que és tota una institució, organitzava com cada any el berenar literari; feia un vent de por —fa tants dies que fa vent que ja començo a pensar que és una mena de símbol d’alguna cosa, com si la vida real fos un somni que calgués interpretar: les ratxes que tot ho capgiren, els arbres que no paren de caure i ens deixen sense llum; la mudança és un vendaval que em tomba; continuo guardant-me la melancolia de deixar la casa per al dia del camió, reprimint-la, cada dia em costa més. A Torroella hi havia també el Ramon; amb ell vam llogar la casa, en aquella casa els meus fills hi han passat el gruix de la seva infantesa, allà hi he escrit tots els meus llibres, en aquella casa m’he convertit en una persona diferent, allà es va desintegrar del tot la nostra parella i he après a ser una divorciada. Prou, la tristesa per al dia 9.
Al berenar literari hi vaig arribar desballestada de la feina del dia, atordida de veure de cop tanta gent junta, vaig tenir converses esparses amb un i altre: amb l’Ariadna, amb qui m’agradaria fer un cafè calmat; amb la Stefanie, a qui voldria conèixer una mica més; amb l’Eva, a qui vaig explicar-li una cosa que em preocupa; amb el Pujol, que sempre està satisfet; amb la bibliotecària de Torroella, de la qual abans era usuària setmanal; amb la Virgili, que estava especialment simpàtica i oberta; amb el Lluís, més xerraire que de costum; amb la Regina, que sempre sap estar contenta; de tant en tant m’assaltaven els meus fills (havien vingut amb el Ramon) i m’explicaven quants trossos de pastís s’havien menjat. Va ser com si allà hi hagués el meu cos, però el meu cap fos a una altra banda: calculant les caixes que falten, el que encara he de comprar etc. Massa hores sola carregant caixes. Sort de la Moni, la meva germana santa, que em va donar un cop de mà un matí, i del Marcel, que em va ajudar a despenjar un llum que estava massa amunt i em va regalar una horeta de balsàmica vida social. Nota per al meu futur jo: la propera vegada demana ajuda. ¿Propera vegada? I llavors: ¿quant em durarà aquesta casa? ¿deu anys? ¿menys? Present, Carlota, present.
Enmig de tot plegat, la meva mare s’ha trencat la cama i la van operar. Estarà ingressada a Manresa fins dimarts. Sempre ve tot junt, la pitjor setmana possible. No he anat a veure-la. Amb els germans han organitzat torns per vetllar-la (sí, exacte, com un mort). Jo els he dit que no puc: no puc aturar ara la febre de la mudança i a més tinc dues feines imminents que he d’acabar; m’estic angoixant de pensar que no les tinc encara del tot enfilades. Així que no he anat a veure la meva mare: ¿d’on trec aquestes quatre hores que no tinc? Si l’anés a veure, podria acabar petant d’estrès; ja fa dies que sento l’amenaça planant sobre meu. Tinc la fortuna de tenir quatre germans que s’ocuparan d’ella; en altres moments hi he estat jo, per exemple, fa uns anys quan es va trencar el braç i la vaig dur a visitar a Manresa. Llavors encara parlava i caminava, tot i que per dins ja estava ben corcada. Recordo que mentre esperàvem, ens vaig fer un vídeo a totes dues i després li vaig ensenyar i ella, assenyalant-se em va preguntar qui era aquella. No es va acabar de creure que fos ella. Li vaig preguntar com es deia i no m’ho va saber dir: ¿com pots viure sense saber qui ets? En tot cas, aquest cop no hi aniré perquè no em veig amb cor d’afegir una tasca més a aquests dies infernals de mudança i feina; no hi aniré però em sentiré culpable. Tinc la mare trencada.
Avui per primer cop he dormit bé i seguit des de fa dies. Els dies que dormo amb l’M. també sovint es desperta i se’n va a llegir al menjador un parell d’hores a mitjanit; em pregunto si hi ha coses que no em diu, si està pitjor del que aparenta estar; de vegades l’M. és opac i per més que te’l miris no pots passar de la màscara. Jo aquesta setmana m’he estat despertant dos i tres cops a la nit, amb pensaments sobre la casa nova, i després a les sis o les set ja no podia dormir més. Si no dormo, entro en un estat paral·lel, oníric, o més aviat de malson. Ahir vaig estar treballant tot el matí en la xerrada sobre els Nabís i també en el tema de Memòries d’Adrià: ja fa dies que tinc l’esquema clar, però ara falta concretar-lo en paraules i triar els fragments que llegiré (tinc una tria feta però l’he de reduir com a mínim a la meitat), i després assajar-lo, esclar, calcular la durada, polir detalls, afegir contrastos perquè el públic no se m’avorreixi. Ara quan acabi d’escriure aquesta entrada de dietari m’hi posaré tot el matí sencer. Em queden quinze dies i pel mig una mudança. Ho faré tot. Sempre ho faig tot.
Ahir vaig tornar a Ikea a comprar serrells, uns serrells que m’han costat 370 euros (sort que aquesta setmana he cobrat moltes factures del trimestre i veure que els estalvis es recuperen una mica em tranquil·litza). Cadires per a la terrassa, més cortines, estora, papereres, especier, llums de tauleta de nit, bols petits, fusta per a la cuina, etc. També a Ikea l’atordiment i la sensació de no ser-hi del tot present. Les multituds m’alienen. Les mudances també. El món literari també.
Ahir l’M. em va demanar de llegir un llibre de contes que vaig escriure en una altra vida per fer-ho servir com a part d’un personatge seu d’una possible nova novel·la; són els primers textos que vaig escriure quan vaig perdre el seny i em va agafar el deliri de les lletres. Els havien llegit la meva família política i el Ramon; i també l’S., que em va dir: “Són francament dolents”; quina sort tenir algú que em digui aquestes coses. Els vaig guardar en un calaix i ja no sé ni on són (però si els busqués, els trobaria). Li he dit a l’M. que no els hi deixaré llegir, seria humiliant. Ell no ho acaba d’entendre. Jo li dic que cadascú fa el que pot amb la seva autoestima.
Amb tot, estic totalment desconnectada del món: no sé què fan les guerres, no sé què passa al país, tampoc no sé com estan els meus amics, quan els torni a veure ens caldran hores i hores per posar-nos al dia. Em sento atrapada en la feina i la mudança. ¿Quantes setmanes (mesos, de fet) fa que no tinc un dia sencer sense treballar ni organitzar mudança, que no tinc un dia per mi? No me’n recordo. Val més que no hi pensi tampoc, perquè sé que encara falten com a mínim un mes per poder albirar un dia sencer lliure; i qui sap si no seran tres mesos. Sigui com sigui, al juliol la vida es calmarà, deixarà de bufar el vent i ja no cauran més arbres. Arribarà l’agost i encara no sé què farem amb els nens. Normalment a l’abril ja ho tinc decidit i enguany el més calent és, no a l’aigüera, sinó a les lleixes del súper.
Tard o d’hora sortiré del túnel. Un dia vaig escriure un conte sobre ficar-se en coves i túnels: sempre som en alguna cova, en algun túnel, en alguna situació que ens obliga a avançar per aquell camí i no ens deixa veure gaire la llum. L’altre dia, entre caixa i caixa, vaig sortir al porxo a fer un cigarro (estant sola, fumar em fa companyia: quina imbecil·litat). Una papallona es va posar sobre la taula, era una papallona vulgar, però igualment bonica, tot i que no sé si tenia una ala una mica esquinçada. Em vaig quedar mirant com movia lleument aquelles ales tan fines; ma mare té la pell fina com una ala de papallona. El sol projectava una ombra allargada. Papallones i sol dins els túnels. Si la vida fos un somni, segur que interpretaria que aquella papallona era la meva mare trencada, que em venia a fer companyia en la mudança.
"52 setmanes" és el dietari setmanal de Carlota Gurt, on escriu sobre el que fa, el que sent i el que pensa, mentre continua mirant d'esbrinar qui és i què vol.
