Ha sigut una setmana delirant. L’endemà de la xerrada sobre els Nabís a La Pedrera (crec que va anar molt bé), el dilluns em va tocar pujar a l’escenari del Romea i parlar una horeta sobre l’amor a Memòries d’Adrià (espòiler: no n’hi ha); força gent, una mica de nervis; em va fer il·lusió que el president de Focus vingués amb Els erms i em reiterés que segueix amb interès tot el que faig, la qual cosa em torna a activar la il·lusió d’escriure una peça teatral: ¿ho faré? També va venir la Marga, la germana del Xefo, que va ser un home que em vaig estimar molt durant uns anys de la meva vida i que ara és mort: hi penso sovint, hi somio sovint; la Marga se li assembla (m’entendreix) i a més sempre va ser simpatiquíssima amb mi (no com altres que no entenien la brutal diferència d’edat: 26 anys).
El dia del Romea va ser el primer que em posava sabates d’estiu i vaig tenir la mala sort de triar-ne unes que tenen (tenien) la sola de suro: a mig camí em vaig adonar que s’estava desintegrant, vaig pujar, doncs, a l’escenari descalça; m’agrada fer coses descalça, em dona una sensació de realitat, com si les sabates fossin una capa que ens impedeix d’estar completament en contacte amb el món. En sortir del teatre (també va anar bé: ¿per què sempre pateixo tant si acostuma a anar tot bé?), amb la sola obrint-se com la boca d’un cocodril, em vaig anar a comprar unes sabates allà mateix, les més còmodes i no horribles que vaig trobar, però vaig arribar a casa amb una petita llaga a l’empenya.
Dimarts, un parell de programes de ràdio i després cap a Cervera, on bufava un deliciós vent ferotge. Vaig arribar-hi una hora abans i em vaig instal·lar en una terrassa amb l’estesa verda de la plana al davant: contemplar la vastitud m’asserena l’ànima. El monòleg va anar bé, però el feia a la biblioteca i hi cabia poca gent: vaig constatant que funciona millor a partir dels vuitanta espectadors, amb menys no s’acaba de crear el clima distès, com si calgués l’energia de més persones per deixar-se anar.
Dimecres 22 va començar Sant Jordi amb la foto de família de la Corpo amb els autors premiats (converses esparses amb el Roger Bastida, la Maria Bohigas, el José López). I a la tarda ja va arrencar tot i no va parar fins el 23 a la nit. Entrevista a Betevé, proves de so amb els Mishima. Per primer cop m’han posat a la foto de portada de La Vanguardia, que es feia a la terrassa del setè pis de l’hotel Alma: només sortir de l’ascensor ens reben tot de persones trajades formant un passadís a banda i banda, que m’incomoda una mica. Sortir en una mateixa foto amb la Han Kang i la Stepanova m’impressiona. Ens asseuen de cara al sol espetegant i ens col·loquen: massa persones anem de negre i no queda bé, ens han de repartir. Encabat altre cop córrer cap al taxi per anar al concert de La Paloma, on hi ha una cuassa de gent entrant. Ens atrinxerem als camerinos petits i calorosos fins que toca baixar a fer el xou. La sala està petada. M’agrada observar el públic des de l’altra banda: les cares expectants, mirant amunt com si adoressin una marededéu, el posat inquiet (encara no s’han deixat anar i estan una mica tensos), la barreja d’edats. Per fi em toca, pujo, llegeixo el text, canvio estúpidament una paraula de la darrera frase.
Aquests dies faig tantes coses que és com si no les visqués. Tinc el cervell massa concentrat a treballar i complir tots els meus compromisos; més que una persona, soc un robot: de mi només espero eficiència i fiabilitat; un robot prou alegre, però: és un dels avantatges de ser un robot, les màquines no senten tristesa. No em quedo al concert: hi he vingut sola i sento aquella incomoditat d’estar fora de lloc, de ser una inepta social: si em quedés, la sensació aniria a més, de manera que me’n vaig altre cop a l’hotel Alma, on hi ha la festa tradicional de La Vanguardia, i on hi ha també l’M. M’obro pas entre la gentada: trajos, copes de cava, metxes rosses. Veig menys cares conegudes del que és normal. Em pregunto per què no m’he quedat al concert. ¿Quina és ara la meva feina, el meu compromís? Trobo l’M. a fora, ens saludem gairebé com coneguts. Parlo amb un i amb l’altre. Continuo amb la sensació d’ineptitud social, estic tensa, em voldria deixar anar però no sé com. Sort de la R. i la N., que són unes conversadores formidables. Dues copes de vi després, continuo estranya. De seguida ens fan fora i amb l’M. tornem cap a casa caminant, enguany no ens apuntem a celebrar l’aniversari de la Llucia amb una copa més. Fa fresca. Uns homes assenyalen els llocs de les parades com qui marca la silueta d’un cadàver sobre l’asfalt. També amb l’M. estic inepta., no parlem de res, tenim converses robòtiques. No estic present. Ell tampoc.
El dia 23 em llevo a les 7h30 i just abans de sortir de casa es lleva l’M., no ens veurem fins al vespre; ahir em va portar una rosa i un llibre; jo no li donaré el llibre fins al dia 24, serà el primer que faci al matí: sortir a comprar llibres. Començo Sant Jordi amb una tele i una ràdio (el trànsit està impossible) i després signatura a tres llibreries. El robot continua amb mi; no hi ha manera de fer-lo fora. Pugem caminant per passeig de Gràcia amb la Lídia d’Anagrama i el Tallón, un autor a qui he llegit de gust; em veig des de fora i em trobo avorridíssima. Signo més que de costum, segurament perquè sempre havia publicat al setembre i els llibres anteriors ja arribaven una mica esgotats a Sant Jordi. A la darrera parada sec al costat del Mendoza; té una cua interminable, esclar; una fan es cola i li diu: Eduardo, se te quiere. A todos estos catalnufos ni caso; ell somriu; signa un exemplar de Sin noticias de Gurb i li comento que per culpa d’aquell llibre molta gent m’escriu el cognom malament o, encara pitjor, em fan la brometa.
A les dues, dinar a l’editorial: aquest any tot és nou. Saludo els coneguts amb converses maldestres. Em fascina que la gent em consideri una persona tan segura de si mateixa: ¿com m’ho faig per projectar una cosa que no soc? ¿soc jo que ho projecto o és el meu cos, el meu embalum, la meva presència, la meva veu? Parlo una estona amb l’home de la Nothomb mig en francès mig en anglès, però és com si no ens acabéssim d’entendre del tot. Menjo poc, he de marxar de seguida perquè tinc ràdio a les 15h30. Corro pel carrer, sobretot després de deixar-me el telèfon i haver de recular. ¿Arribaré tard? No m’agrada gens arribar tard. Passeig de Gràcia està ja pleníssim. Faig eslàlom entre la gent, ratllant la mala educació. Davant de la casa Batlló, l’infern. Després de la ràdio, córrer cap a plaça Catalunya, on han muntat el plató de La Selva. Mentre esperem el nostre torn parlo amb la Szpunberg: no la coneixia i la conversa és estimulant. Com cada Sant Jordi, he sortit de casa amb un llibre meu per regalar a algú que em trobi; un any no vaig trobar ningú a qui regalar-lo, i el vaig donar a una desconeguda mentre fèiem cua als lavabos d’un bar: va ser bonic i emocionant. Li regalo Els erms a la Szpunberg. Em toca entrar. El Grasset, terriblement afònic —tots patim per ell— entrevista el Ministre de la Presidència, que diu coses sensates (¿certes?) i porta uns mitjons de marcianitos: m’agrada el detall, però em pregunto si ho ha decidit ell o li ha imposat algun assessor d’imatge per fer-lo semblar més proper i normal; amb els polítics tot és sempre dubtós. Quan acabo de la tele, corro a agafar el metro per pujar fins la següent parada de firmes. Hi ha una petita cua esperant-me. Venen excompanys de la facultat (quina il·lusió retrobar la Maricel!), el meu nebot, excompanys de feina de fa trenta anys; lectors fidels que ja reconec. Són les set i encara estic contenta, cosa inaudita en mi en un dia de Sant Jordi.
Última parada: per arribar-hi, ens fiquem amb la Lídia pel carril entre parades. Si haguéssim d’anar per la vorera normal, tardaríem massa. Anar per aquell passadís desert enmig de la multitud em fascina, és com estar en un túnel secret. Esquivem extintors, caixes de cartró buides tirades de qualsevol manera, cables. Sant Jordi també és això. Una horeta més i ja he complert la missió del dia. M’estic pixant: el tema del pixar no està gaire resolt: com que has de començar en una parada a la mateixa hora en què acabes a una altra parada a l’altra punta, tot el dia has de córrer, i si t’atures a pixar arribaràs encara més tard. Així que ara que ja estic, entro en un bar i buido. L’M. ve de passeig de Sant Joan, on ha acompanyat un amic a signar. Ens compartim la ubicació en directe i caminen l’un cap a l’altre. Estem rendits. Pugem fins a casa caminant, ara de cop fa fred i jo vaig amb els meus peus llagats a l’aire. M’agradaria anar a alguna de les festes de la nit, però no m’hi veig amb cor. Estic rebentada i buida. Altres anys em sentia buida d’una manera lletja: afiganyada com una bossa de sèrum quan ja no hi queda ni una gota; enguany no, enguany soc com una gerra de vidre, neta i transparent, que ha servit tota l’aigua que contenia. L’M. està desanimat, aquest any és ell la persona afiganyada. A casa ens estabornim al sofà, demanem una pizza, mirem un capítol. A les onze, sense ni esma de follar, ens n’anem a dormir.
I per fi arribo a La Pera divendres, després de dues hores amb el meu fill al dentista. La casa nova m’espera i s’hi està de collons. Dissabte no fem res de bo. Ha vingut també el gran i ens agrada estar junts. Juguem tots quatre a un joc de programar semàfors, riem, mengem, dormim. Que bé que s’hi està a casa, hòstia. A partir de dilluns, torna la vida normal. Per fi. Espero que el robot no torni durant una temporada
"52 setmanes" és el dietari setmanal de Carlota Gurt, on escriu sobre el que fa, el que sent i el que pensa, mentre continua mirant d'esbrinar qui és i què vol.
