Aquesta setmana només he treballat. Aquest dietari s’està convertint en una cosa avorridíssima. Ara que m’hi poso m’adono que no he fet cap foto, aquesta setmana, només la d’un ull que em mirava des d’un arbre.
Almenys ja estem instal·lats a la casa nova i l’hem convertida en una llar, cosa que vol dir que està tota plena dels nostres trastos en l’ordre caòtic que caracteritza la meva família. Per mi, caos i casa són indestriables: de vegades, vaig a casa d’altres persones i em fa com angúnia que ho tinguin tot tan endreçat i al lloc que toca, que les superfícies de les taules i els bufets no estiguin plenes de petits objectes inútils —unes monedes, un ninotet de plàstic que ningú recorda d’on ha sortit, una peça extraviada, un botó, una crema de cacau—; una casa endreçada és una casa no viscuda. Excuses meves com qualsevol altra per defensar el nostre desordre.
Ara els nens van i tornen sols de l’autocar que els porta a l’institut; ja no em cal fer el trajecte en cotxe. M’agrada la nova rutina. I també la casa: s’hi està bé, és bonica. Surto a la terrassa i em miro els Pirineus nevats a la llunyania. Veure neu quan fa calor em fa pensar sempre en Rodoreda i en la paraula congestes que vaig aprendre llegint Paràlisi, el meu preferit dels seus contes. Ara que hem acabat amb la mudança, se m’ha alliberat una part del cervell i per fi puc pensar en altres coses, per exemple, les vacances d’estiu. Així que el diumenge, en un accés temerari d’optimisme (magnificat per dues copes de vi i pel fet que he cobrat unes quantes coses pendents), vam decidir que a l’estiu anirem a Finlàndia; vaig comprar els bitllets per no poder fer-me enrere. Ja m’he posat amb el finès: no suporto anar a un lloc i no saber dir res ni entendre res. Sé que amb quatre mesos aprendré ben poques coses, només les més bàsiques: gràcies, sisplau, on són els lavabos, els números, rakastan sinua (’t’estimo’), però m’agrada tafanejar altres llengües, descobrir-ne les peculiaritats, en el cas del finès, per exemple, que a totes les paraules la síl·laba tònica és la primera. De vegades penso que m’hauria d’haver dedicat a la lingüística, que aquest és el meu veritable talent, que traduir i escriure no són més que una aproximació.
M’he sotmès encara a un parell d’entrevistes, per sort agradabilíssimes, he fet dues presentacions —una a Martorell i una a Lleida, a la llibreria La Fatal: els germans Souto són amables i molt generosos, i a sobre et munten unes presentacions que estan plenes a vessar —75 persones i 30 llibres venuts: un èxit monumental—; a més, em van convidar a dinar a un restaurant formidable: saben que menjar bé és una de les meves flaques. A Lleida em van entrevistar dues noies que estudien comunicació audiovisual; estaven una mica nervioses. Em sorprèn que jo pugui posar nerviós algú, tot i que ho entenc. Sovint em diuen que imposo, que faig una mena de respecte. També la persona que va portar la presentació de Martorell, encabat em va dir, sorpresa: Doncs m’has caigut bé. Li vaig preguntar si es pensava que jo era una tibada una mica antipàtica. I sí. Sempre aquesta distància entre el que semblo i el que (crec que) soc: l’altre dia li deia a la R. que em sentia fràgil i, tot i que em coneix, em va dir: doncs no ho sembla pas.
El dimecres vaig moderar el club de lectura a la biblioteca de Gràcia. Havíem (re)llegit Seqüela, de Rachel Cusk. Em va sorprendre no trobar-hi el llibre que recordava: la memòria és molt cabrona, es passa el dia deformant el passat en funció de les nostres narratives personals. No estic segura de ser una bona moderadora de clubs de lectura. És el primer cop que ho faig. Després del club vaig anar a sopar amb la R. (la R. de Barcelona), que és una dona sensacional: llesta, graciosa, empàtica. Feia molt que no tenia un moment social d’esbarjo: quina grandesa que té la normalitat. També el dijous, després de gravar un pòdcast, vaig poder fer un cafè amb l’A., no la conec gaire però fa uns anys vam coincidir en un sopar i ens vam caure bé (o això vull pensar); de tant en tant ens enviem un missatge per mirar de quedar, però tenim unes logístiques complicades. Em va dir que s’ha separat; vam conversar una estona sobre els divorcis. Té tot el sentit que quan et divorcies el teu estat civil no torni a ser Soltera, sinó que es quedi en Divorciada; perquè en efecte no tornes mai a l’estat anterior.
Aquesta setmana també vaig anar a la tele. Feia molts que no hi anava: últimament m’han coincidit coses en diversos dilluns, que és el dia que tinc assignat. El tema de maquillatge i perruqueria de la tele sempre m’inquieta. Tinc la sensació que arribo allà sent jo i després de passar per les seves mans m’he convertit en una senyora. Tot i que ja ho sé: SOC una senyora. El problema no és de les professionals que em maquillen i em pentinen, el problema és meu. Que difícil m’és trobar l’equilibri entre maquillar-me i sentir-me jo mateixa. Els cabells els porto ja desastrosos, això és així. L’altre dia mateix la R. de La Pera m’ho va dir: no pots anar així pel món, però, ves, no he fet res: no tinc temps. Demà miraré de trobar una estona per passar-me la màquina pel clatell.
Ai, el cos, el cos. Continuo sense dormir bé. Començo a pensar si no m’haurà sobrevingut la menopausa. No he sigut mai de comptar quan m’ha de venir la regla i ara no tinc clar si ja m’hauria d’haver vingut o no. Intento recordar quan l’he tingut per última vegada, em costa concretar-ho: al febrer, quan era a Mallorca, la tenia, diria que al març també m’ha vingut. Jo què sé. El cas és que no només dormo fatal sinó que tinc les articulacions trinxades (¿és encara de la mudança?) i les mans inflades (penso en les mans inflades de mon pare); a més, de tant en tant tinc massa calor: ¿són els famosos fogots? No ho sé. Perquè la veritat és que a estones fa una calor que espanta. Potser tot plegat és només l’estrès: després de Sant Jordi, el ritme baixarà: aviam com em respondrà el cos.
El divendres al vespre —és a dir, amb el meu dentista tancat— se’m va desprendre la meitat del retenidor que portava a les dents de dalt. Em vaig quedar amb un filferro penjant que em punxava la llengua: així vaig fer la presentació de Lleida. Avui tinc una xerrada a La Pedrera sobre l’exposició dels nabís i demà la “funció” al teatre Romea. No podia anar amb aquell filferro, així que vaig anar a una consulta privada d’urgències perquè me’l traguessin. El cos ens obliga a anar-li sempre al darrere. Som esclaus dels nostres cossos.
Amb l’M. ens hem vist poc. Entre les custòdies de la canalla respectiva i la feina, hem fet quatre àpats junts. Sembla que finalment l’he convençut per escriure una cosa a quatre mans; ell ho farà amb tota la reticència del món, però crec que una mica engrescat sí que està. Avui hem començat: hem definit les normes, hem escrit el primer text, mentre dinem planificarem una mica.
Amb tot, jo estic com desapareguda. Només hi ha la Carlota que treballa i que pateix per les feines que arriben, sobretot per la xerrada d’avui i pel bolo de demà al Romea. Miro de no posar-me nerviosa i aplicar-me el que els vaig dir a les dues estudiants de Lleida: que per no posar-me nerviosa jo em repeteixo que tot el que nosaltres fem, en el fons, no té cap importància. No som un cirurgià operant a cor obert; cal intentar fer-ho tot sempre el millor possible, però si una cosa surt malament tampoc no és taaaan greu ni s’acaba el món. Tots podem fallar i sempre hi ha més oportunitats. Ara baixaré cap a La Pedrera repetint-me això com un mantra. De vegades si et repeteixes les coses mil vegades, te les acabes creient.
"52 setmanes" és el dietari setmanal de Carlota Gurt, on escriu sobre el que fa, el que sent i el que pensa, mentre continua mirant d'esbrinar qui és i què vol.
