Un text inspirat en l’exposició Els Nabís: de Bonnard a Vuillard, que es pot veure a La Fundació Catalunya La Pedrera fins al 28 de juny
Plou a bots i a barrals i el fràgil equilibri del món s’esquerda una vegada més per un sistema internacional del tot fragmentat. Amb el primer cafè i de bon matí, el bombardeig mediàtic que televisa els bombardejos reals em deixa amb una impotència vàcua davant la impunitat geopolítica que cada vegada actua més sense cap marc internacional clar. Penso en el contrast entre l’escalada bèl·lica d’aquesta setmana i els ànims que se suposa que una ha de tenir per anar a una exposició d’art d’un grup de joves de la darreria del segle XIX i el tombant del segle XX, que volien trencar les fronteres entre l’art i la vida fins al punt de generar un art en total harmonia amb la modernitat. Penso també en la insistència de l’art enmig de períodes de violència i d'inestabilitat política, i no cal dir que penso inclús si hi ha hagut mai a la història de la humanitat un moment de pau.
Surto de casa, obro el paraigües i, en comptes d’agafar l’autobús, camino fins La Pedrera, que acull aquests dies l’exposició Els Nabís: de Bonnard a Vuillard. És d’hora al matí i m’haig d’esperar cinc minuts que se’m fan eterns per la pluja abans no obrin les portes. Rodejada de japonesos que fan cua per visitar l’edifici emblemàtic d’Antoni Gaudí, quan entro a la sala d’exposicions estic sola fins gairebé al final del recorregut, un petit luxe que intento gaudir. Però he vingut amb l’humor capgirat i em costa una estona endinsar-me en el que vaig a veure, així que, de moment, i just a l’inici, sense saber si era la intenció d’Isabelle Cahn, la comissària de l’exposició, em quedo una bona estona mirant la projecció d’unes imatges en moviment del París de les acaballes del segle XIX que es consolidava com una capital decididament moderna. El trànsit de carruatges, de tramvies i els rostres curiosos dels vianants que hi apareixen em transporten amb l’efecte evocador del blanc i negre a l’ambient febril de la vida urbana que tant va afavorir aquest moviment artístic, els Nabís. I després els veig a ells, en autoretrats i retrats que es van fer els uns als altres, i en una fotografia on quatre d’ells em miren directament als ulls, i aleshores prenc consciència de la joventut i del punt d’innocència que sempre guarda. El nom de nabís —derivat del terme hebreu neviim, que significa profetes— neix d’una reacció contra el positivisme i les limitacions de l’impressionisme, i professa la necessitat d’un renaixement espiritual. I és que alguns membres del grup tendien més a la intel·lectualitat i a la literatura, uns altres van quedar seduïts per l’esoterisme i la teosofia, i alguns d’ells van caure rendits per una espiritualitat molt més caòtica. Malgrat les diferències, van formar un grup conservant cada un d’ells la seva personalitat artística, i van defensar de forma comuna l’emoció, la subjectivitat i la vida quotidiana al centre de la producció artística.
Confesso que de tots —Pierre Bonnard, Maurice Denis, Henri-Gabriel Ibels, Georges Lacombe, Aristides Maillol, Marc Mouclier, Paul-Élie Ranson, József Rippl- Rónai, Ker-Xavier Roussel, Paul Sérusier, Félix Vallotton, Jan Verkade, Édouard Vuillard — tinc debilitat per Édouard Vuillard i per Pierre Bonnard. Són pintors que m’apareixen sovint en el meu feed d’Instagram perquè el meu algoritme sap que els faig corets i els arxivo a una carpeta sense nom que per sort només obro jo, on hi guardo coses que m’emocionen, i que més que vídeos de gossets fent malabars, que també n’hi tinc algun, hi ha sobretot la possibilitat d’aturar-me davant el valor de les coses que, dins la grandiositat del món, podríem considerar minúscules però no per això menys importants: la llum, la casa, el menjar, un fotograma d’una pel·lícula, menús setmanals en tuppers, fotos de japonesos que viuen sols al Japó, o alguna frase sàvia com aquesta de la Patti Smith que diu que "There are ‘no rules’ in grief". Aquest tipus de coses, ja sabeu. Bonnard i Vuillard hi són perquè simplement m’agraden estèticament i perquè crec que procuraven anar una mica més enllà i trobar, dins d’aquesta modernitat que aleshores s’estrenava, valors molt més profunds. A Vouillard el trobo delicat i íntim, i amb un món interior que pinta a través de la quotidianitat, i a Pierre Bonnard el descobreixo aquí com a il·lustrador de llibres i programes de teatre i amb una gran aportació a les arts decoratives. M’agrada el que fa amb la llum i amb el color i de quina manera el Mediterrani esdevé per ell una gran font d’inspiració.
L’exposició és molt més que ells dos, però. Organitzada amb el suport del Musée d’Orsay, més de dues-centes obres es divideixen en diversos àmbits temàtics per presentar les principals característiques i temàtiques del grup que, tal com explica Isabelle Cahn, tot i explorar temes comuns, com la vida quotidiana, la intimitat, les activitats de lleure i l’espiritualitat, els nabís no van desenvolupar un llenguatge estilístic uniforme; van experimentar amb gran varietat de tècniques. Van donar preeminència als colors intensos, les formes depurades i van estar molt influenciats per l’art japonès.
Quan arribo a la penúltima secció del recorregut que engloba la temàtica de la representació de la vida quotidiana, m’adono fins a quin punt m’anguniegen de cop i volta les obres representades dins l’àmbit domèstic, l’univers íntim ple de personatges femenins fent coses com si no les estiguéssim observant. I de sobte entenc que en el context actual d’hostilitat política i de guerra desfermada, aquesta vida representada vindria a ser una bombolla de pau d’unes societats relativament estables i benestants, espais tancats i protegits on som tots nosaltres. De sobte em qüestiono si Vuillard i Bonnard van pintar totes aquestes escenes no tant pel confort visual i emocional de l’espectador, sinó per ser llegides com la memòria de les coses que mai haurien de desaparèixer. Com per advertir que dins d’aquests espais petits, densos i silenciosos, s’hi amaga una mostra de tot allò que val la pena protegir. Davant la violència, la urgència i l’acceleració, davant del territori disputat, hi ha els silencis d’aquests interiors, la calma, la vida que la guerra posa en risc, i potser també la consciència de la nostra fragilitat per més lluny que estigui el mal del món.
"De cara a la galeria" és una secció de Marta Orriols en què l'escriptora fa servir l'art com a excusa per parlar de tot.
