Un text inspirat en l’exposició Rodoreda, un bosc, que es pot veure al CCCB fins al maig del 2026.
Soc una nena. Soc petita. Potser massa per tornar sola. Però torno sempre sola d’escola en una ciutat industrial. Podríem dir que el centre on visc amb els meus pares i les meves germanes és el més semblant a un poble. De camí a casa, quan giro la cantonada del carrer on visc, em poso a córrer per plaer. Duc sabates d’esport cordades amb dues tires de velcro i tot de clauers repiquen contra l’anelleta metàl·lica de la motxilla que, amb el moviment accelerat, es belluga de cantó a cantó. I jo imagino que tinc les cames de foc i que soc ràpida com un ésser fantàstic d’alguna ficció que, en una edat molt primerenca, ja m’ha conquistat ves a saber si a través d’un llibre o d’una pel·lícula. I corro. Corro fins a la porta de casa sentint que gairebé volo. Ho faig sovint. És un dels molts rituals que la meva imaginació desbordant em proveeix. Quan premo el timbre del primer primera, soc una heroïna que ha vençut el mal amb el seu superpoder del foc a les cames. Un migdia que vaig a dinar a casa, després de la meva cursa triomfal, topo amb el mal real. El mal real té forma d’home pervertit amagat dins el portal. Tot i que aquí hagi aparegut com una rima, aquell dia res no rima amb res. M’agafa la mà diminuta, encara amb l’olor resinosa i lleugerament dolça del llapis i de classe farcida de criatures amb bata de quadres verds i blancs, i me l’acosta al seu membre. Només això. Això que és tant per a una criatura que creu que té el poder de córrer fins a volar. Surto escopetejada escales amunt, aquesta vegada no hi ha èpica, només ensurt i tota la vergonya del món. Crec que ho oblido just l’endemà, i també que ho recordo per sempre més, si és que això és possible. Aleshores o des d’aleshores, tampoc ho tinc del tot clar, dos malsons infantils recurrents: en un caic pel forat de les escales de l’edifici on vivia la meva àvia paterna a qui veia molt poc. Vivia en un setè pis i l’alçada m’impressionava molt. La mateixa àvia tenia un gos pequinès lleig com un pecat que m’apareixia del no-res amb els seus ullals fora de la comissura dels llavis i el cristal·lí dels ulls ben opac per les cataractes. Era un gos a qui li donaven sucre blanc en un platet el dia de Reis a taula. La caiguda lliure pel forat de l’escala em despertava cada vegada amb un sotrac a la panxa i una sensació de no entendre res. L’altre malson és fosc i dens i ple d’arbres. És de nit i estic perduda al bosc. Palpo els troncs dels arbres per guiar-me i sé que darrere meu, a una distància suficient per atrapar-me, hi ha alguna cosa fosca. Dins el meu cap de nena podria ser un llop. La cosa fosca que mai distingeixo comença a venir cap a mi i jo corro i m’entrebanco. Em desperto cada vegada amb el mateix sotrac a l’estómac que el de l’altre somni i amb el mateix fort agraïment en prendre consciència que tot ha estat un malson. I després, al cap de pocs anys, passa això: asseguda en un incòmode pupitre fred i de color verd a primera fila de la classe de l’institut, sento el seu nom per primera vegada: Mercè Rodoreda.
Desembre de 2025. He tornat fa un parell de dies d’un país llunyà i encara porto la distància en format jet-lag clavada a la conca dels ulls. Prenc més cafès del compte i parlo pels descosits. Deixo àudios a la gent que estimo que sobrepassen els minuts acceptables i intento posar ordre als correus electrònics acumulats. Pel que fa a la literatura, no aconsegueixo ni una sola línia digna de ser llegida. La tecla de suprimir del portàtil treu fum, així que el tanco i agafo un autobús fins al Raval a primera hora, i, just quan obren les portes, entro al CCCB, on tot funciona com ha de funcionar malgrat la descompensació horària. Quan entro a la immensa exposició Rodoreda, un bosc que acull el CCCB, em rep un conte de l’autora, Viatge al poble de les nenes perdudes en format audiovisual, una idea original de Neus Penalba, la magnífica comissària de la primera gran exposició de Rodoreda. El conte és una producció que dura quatre minuts, dirigida per Jordi Queralt-Suau amb locució d’Enric Casasses. Quatre minuts són suficients per meravellar-me i fer la immersió a la proposta de Penalba per l’itinerari de 1.300 metres quadrats sobre els quals desenvolupa una tesi arran de l’obra de Rodoreda, que per a mi es resumeix en això: la fusió de la bellesa i la foscor. El primer contacte amb el bosc metafòric que proposa Penalba, les nenes perdudes, i el so inquietant, em connecten amb una cosa gairebé tel·lúrica a la qual mai he sabut posar paraules i que he sentit sempre i cada vegada que he llegit i rellegit Rodoreda, encara que siguin obres que passin a la gran ciutat o en jardins tancats. L’inquietud no m’abandona en cap moment durant l’exposició, ni tan sols quan entro en una de les sales petites on es projecta una instal·lació audiovisual amb tres pantalles, escrita i dirigida per Carlota Subirós amb música de Clara Aguilar, on algunes de les actrius de la versió teatral de La plaça del Diamant, que Subirós va dirigir el 2023, fan de caixa de ressonància de la veu de la Natàlia. Estic sola a les fosques asseguda a la banqueta. M’emociono.
Quan el visitant camina per l’itinerari ple de textos i obres d’altres artistes, topa de tant en tant amb una soca d’arbre, amb arrels i branques. L’itinerari vol marcar un bosc de referents, d’artistes, de dansa, de cinema i fotografia que dialoguen amb les novel·les i contes que Rodoreda va escriure al llarg de la seva vida, i que, amb aquest diàleg, subratllen l’evident contemporaneïtat de l’autora i la seva indefugible universalitat: Rodoreda parla de tots nosaltres, parla fins i tot de les nenes que tornen d’escola fent córrer les seves cames de foc un migdia de cel clar.
L’exposició no pretén destacar la seva biografia sinó, i molt encertadament, la seva literatura. És important fer-ho i és de justícia per ressituar una autora a qui ens vam entestar a llegir a través de la seva vida, quan en realitat la seva aspiració era absolutament literària. “Hi ha una despersonalització de la seva vida”, diu Neus Penalba, “i això és important perquè quan llegeixes Rodoreda et passen coses, i això és perquè s’ha buidat d’ella mateixa, i ha creat una forma i uns personatges que et parlen a tu, de la teva forma vital”. L’itinerari ve marcat per sis sistemes que d’alguna manera recullen el total de la seva obra: personatges innocents, desig, guerra, cases i carrers, metamorfosis i ànima. La proposta és extensa i cal anar-hi amb molt de temps. Impossible traduir visualment l’estil de Rodoreda d’una manera compacta i lleugera, la seva poètica vol temps i intel·ligència. De fet, el reconeixement que tot gran escriptor vol és aquest: temps i intel·ligència, i que el legitimin pel que escriu, no pel que ven o per les tones de contingut banal que ha de generar per “ser-hi”. Rodoreda va tenir èxit de públic però la van treure fora del cànon intel·lectual, deixeu-me dir que per un parell de coses ben clàssiques encara ara: perquè era dona i perquè era catalana. Només cal pensar en què hagués passat si hagués estat un home britànic o francès, posem pel cas. I és que el magnetisme de Rodoreda, allò que sempre m’ha atrapat i que la fa inigualable i immillorable, és que la seva escriptura és difícil i complexa, i fosca i lluminosa a la vegada i tan eclèctica: realista, fantàstica, surrealista, expressionista. És única i a sobre escriu per a tothom, és a dir, és la millor.
Feia temps que no em venia al cap la Marta petita que corria sola cap a casa a la sortida de l’escola. És un record inquietant que parla de moltes més coses, un record a la manera de l’escriptura de Rodoreda. Sempre parla de moltes més coses, i a cada relectura les possibilitats es reprodueixen per tantes altres i l’enigma i la inquietud que tot ho abraça, que tot ho desperta, que tot ho esvera. No cal trobar similituds amb la seva vida: el que explica som tots nosaltres imaginats en altres vides i en altres històries que tampoc eren les seves i que de ben segur també ho eren. Aquí rau la gràcia, aquí el secret, l’arrel profunda, el bosc sencer.
Tendresa i crueltat, el to que d’entrada sorprèn per infantil, fins que tot d’una et glaça la sang, els simbolismes ocults, l’esglai, la guerra mostrada, mai dita, la perversió, la mirada infantil pertorbadora, però també la mirada infantil meravellada, el desig i el suïcidi, l’amor ple d’espines, voyeurs, violadors, mares infanticides, noies innocents, bruixes i prostitutes, el sexe, els parentius, l’escarni públic, el desig de veure morir... Rodoreda és infinita com ho és també el seu compromís amb la llengua. No acabaré d’entendre mai per què se la va edulcorar tant i per què la seva literatura es titllava només d’innocent. Diria que som en un altre punt a l’hora d’entendre i llegir-la, i malgrat tota l’exposició és del tot necessària encara ara. Alguns, sobretot algunes, que l’esmentem com a referent literari català, se’ns acusa amb aquesta competitivitat mal entesa, i aquest victimisme i queixa eterna que tant domina la literatura catalana, perquè la referència és ella i no dels autors sèniors, només com a tall d’exemple. Bé, jo diria que els referents no s’escullen sinó que et troben, i que Rodoreda et pot agradar més o menys o et pot fins i tot no agradar, però m’entusiasma que l’exposició del CCCB, la més gran i més important que s’ha fet mai sobre l’autora, sigui profunda i infinita com les arrels de la seva poètica i posi sobre la taula una cosa indiscutible: Rodoreda és la gran bèstia literària. Si llegeixes i escrius en català, te la trobes sí o sí i et fa una cosa que molts som incapaços de fer: t’exigeix maduresa, que toquis de peus a terra i que l’escoltis en silenci, i que amb tot el seu imaginari llençat al teu damunt, no t’atreveixis a posar en dubte el seu gran sentit d’haver tingut el prestigi de la supervivència. De coses fosques indefinides que ens persegueixen n’hi haurà sempre. Llegir-la és córrer cap endavant, i exposicions com aquesta, una fugida cap a la llum i a l’esperança.
"De cara a la galeria" és una secció de Marta Orriols en què l'escriptora fa servir l'art com a excusa per parlar de tot.
