Dilluns vam començar fent una cua quilomètrica: la meva filla volia anar al càsting per a extres de Disney que va col·lapsar Girona. Ens hi vam plantar a dos de nou i ens hi vam estar sis hores. Malgrat que tot plegat va ser en va (van tancar l’accés molt abans que ens toqués), va ser prou entretingut. En aquest món hi ha veritables professionals de les cues, que hi van equipats amb cadires plegables i termos. La meva filla xerrava amb les seves amigues; jo vaig aprofitar per fer una mica de finès amb l'app, però van ser tantes hores que em va quedar el cervell fregit; és el que em sol passar quan m’enderio amb alguna cosa, que n’abuso fins que els pensaments se m’enterboleixen per un excés d’informació, ¿això és senyal que tinc una personalitat addictiva?; estic borratxa de gramàtica finesa. Ja sé que no n’aprendré prou, però em fascina veure l’esquelet d’una llengua, descobrir quines són les dificultats, entendre en quins àmbits tenen matisos que nosaltres no tenim o els en manquen uns altres.
Però érem a la cua: de tant en tant algun dels progenitors anava fins a la porta per consultar com anava; caos absolut, informació contradictòria, persones vingudes de València, de Madrid, de Barcelona per un càsting on agafaran els extres a quilos sense mirar-s’hi gaire (també jo en una altra vida havia fet càstings: en un de La 2 em van agafar i llavors els vaig dir que no); en algun moment, quan ja portem massa hores a la cua, ens diuen que es pot fer online: és per matar-los, però crec que igualment ha valgut la pena. Un dia la meva mare em va dir: aprofita ara que encara estàs creant records, arribarà un dia que només viuràs dels que tinguis emmagatzemats. La vida, la fàbrica de records. ¿En quin moment s’aturarà la maquinària?
A la casa nova hi estem bé, molt bé, insospitadament bé. Dimarts hi vaig treballar amb enorme entusiasme: feia tants dies que no podia seure a l’ordinador a treballar que fer-ho em va donar una serenitat agradable. Amb aquest semestre delirant, tinc necessitat d’una mica de rutina. Últimament sempre hi ha coses que la torpedinen. Dimecres vaig anar a la roda de premsa del Festival Perelada, on s’estrenarà la versió d’una hora del meu llibret (Estètica i massacre); va ser una roda de premsa llarga com un dia sense pa i prou estranya per a mi, que em vaig sentir com una intrusa, com algú que s’ha colat al banquet de boda equivocat. Veure el meu llibret a Perelada em fa il·lusió i també por. A la tarda vaig anar a la meva psicòloga; fa temps que no hi vaig, però de tant en tant quan em ronda alguna cosa —una angoixeta, una ràbia que no soc capaç de contenir, una apatia apiconadora, un tema que no sé com gestionar emocionalment— fem una sessió puntual per mirar d’endreçar-me; mai no ens en sortim del tot, esclar.
De vegades penso que el gran poder dels psicòlegs és sentir que pots buidar el pap amb algú sense sentir que estàs abusant d’aquella persona; ja sé que els amics estan per això també, però amb un psicòleg tot és professional i desculpabilitzador, no només no cal que et refrenis sinó que és obligatori no refrenar-se. Pagues perquè t’escoltin. Després, vaig passar el vespre sola, que és una cosa ben poc habitual: sempre estic amb els nens o amb l’M., i estar sola de tant en tant és meravellós: la sensació de satisfer-te només a tu, de no haver de negociar el que ve de gust. Ho hauria de fer més sovint.
Dijous vaig anar a Mollerussa a un club de lectura de gent formidable, com sempre majoria aclaparadora de dones. Em van convidar a una copa d’Agaliu, que és un vi que m’agrada molt, tot i que no sé com ho sabien ells: ho dec haver dit en algun lloc; xerro tant que xerro massa; em ronda la fantasia de retirar-me de la vida pública (no fer entrevistes, no escriure aquest diari, no estar a xarxes); ja sé que no ho faré. El trajecte d’anada fins a Mollerussa va ser calvariós: massa embussos, vaig arribar un quart d’hora tard, malgrat que havia sortit per arribar-hi un quart abans i que detesto fer tard. Fa dies que no aprofito els trajectes en cotxe per pensar res concret; sento que són malaguanyats, però potser em convé no pensar en res i deixar que els pensaments se m’esbravin. Poso música i canto a plens pulmons. M’agradaria tant cantar bé; de vegades encara tinc temptacions d’aprendre’n.
I l’endemà, altre cop carretera i manta. Vam sortir amb l’M. cap a València. Quan condueixes arriba un punt que tant li fot tres hores com deu; el trajecte esdevé una mena de mantra repetitiu però no tediós. Vam arribar a l’hora de dinar. I com sempre que arribo a un lloc nou, em va agafar aquell neguit de sortir a conèixer. Al centre d’art Hortensia Herrero vam visitar una exposició gloriosa d’Anselm Kiefer, que és un artista que havia vist en obres disperses per diversos museus, però que aquí està realment esplendorós. Quan trobes obres que et toquen, perdones tots els artistes i museus i obres que al llarg de la vida t’han decebut i t’han fet dubtar de l’art. Em vaig comprar postals d’unes quantes obres i ara mentre escric això en tinc una clavada a la paret, sobre el monitor: s’hi veu un horitzó amb punt de fuga i al centre un llibre obert. No llegiré mai cap entrevista a Kiefer: potser és un imbècil, un esnob, un pedant, un misogin, i saber-ho m’arruïnaria el gaudi de la seva obra. Poques vegades em passa que m’assalti un fervor tan intens per un artista o una obra; també em va passar amb La mort i la vida de Klimt, el vaig veure a Viena i em vaig posar a plorar, al grup de la dreta hi ha tot de persones amuntegades i em fa pensar en totes les persones que tenim a dins i que hem matat asfixiat esclafat.
A banda de veure l’exposició vam passejar per València, amb els ulls oberts, processant tots els estímuls: les façanes, la roba, els accents, els paviments, els rètols de les botigues. Em vaig enamorar dels bellaombres, aquests arbres immensos amb unes arrels descomunals i sinuoses, les formes tenen un aire de cosa líquida; m’agraden les ciutats amb arbres (que no siguin plataners). Però la veritat és que València no m’agrada gaire; quan treballava amb la Fura vaig portar una producció allà i ho vaig passar tan malament que des de llavors la ciutat sempre em fa regurgitar aquests records que preferiria evitar; tampoc m’agrada la sensació que és una ciutat que vol aparentar (s’hi nota el rastre de la dreta més rància). I esclar, després hi ha el tema polític: hi onegen massa banderes espanyoles i s’hi sent a parlar massa poc català, cosa que em posa trista. Sigui com sigui, érem a València perquè el dissabte al vespre hi presentava Els erms a la Fira del Llibre, i quina fira: moltes casetes, moltes escenaris, una gentada bestial, tanta que costava obrir-se pas: sempre és bonic que això passi gràcies als llibres, per bé que la presència de llibres en català era (massa) escassa. Vaig signar uns quants llibres, vaig conèixer algunes persones interessants. Sortir de la pròpia vida una estona sempre és estimulant i revelador. A banda de feina i passejades, a València ens vam dedicar a dues altres coses que són molt del nostre gust: menjar i follar, tot i que l’hotel era una mica depriment; estava situat en un centre comercial (que són uns llocs que odio amb tota l’ànima) i l’habitació era molt pelada, les cortines de loneta tenien tants forats que semblaven víctimes d’una metralladora, des de la finestra es veia només un paisatge desolador: obres, grues, descampats, encara més llòbrecs per la llum grisosa i humida d’aquests dies.
Ahir vam tornar. Més hores de carretera, amb poca conversa i plugim. Vam arribar a Barcelona atordits, vam dinar a les cinc amb massa voracitat, ens vam estabornir mirant Cims borrascosos. Ai, l’amor.
Les setmanes volen i hi planejo com puc, mirant de no deixar-les escapar massa de pressa. Fumo massa, treballo massa, menjo massa. Continuo amb les articulacions una mica trinxades i es va consolidant la idea que em deu haver vingut la menopausa (calorades a mitjanit); hauré de demanar hora al ginecòleg per confirmar-ho —quina mandra— i decidir si convé o no fer teràpia hormonal: no tinc ni fava de quins són els avantatges i els inconvenients. De moment, però, la libido no afluixa. Vindran més setmanes i les entomarem. La fàbrica de records encara funciona a ple rendiment.
"52 setmanes" és el dietari setmanal de Carlota Gurt, on escriu sobre el que fa, el que sent i el que pensa, mentre continua mirant d'esbrinar qui és i què vol.
