Avui he pensat en els atacs de riure que m'han agafat al llarg de la vida.
A primària vaig tenir el primer: el motiu era tan ridícul que quan hi penso em torna a fer gràcia. El meu company de pupitre, que tenia la cara allargada com una ametlla i sempre se li acudien tonteries, em va dir: “Gemma Ventura Farré, Ferrero Rocher”. Ja em diràs tu quina bestiesa, ¿oi? Els dos ens vam tronxar, jo crec que rèiem perquè ens vèiem l’un a l’altre rient. Però com que soc pèl-roja i se'm veu d'una hora lluny, la mestra em va fer fora a mi. Al passadís, el conserge em va dir: ¿què has fet?, i vaig tornar a arrencar, i em va dur al director, un home que, acostumat a fer por, en aquella situació no sabia què fer. Va trucar a ma mare dient-li que tenia un atac, així a seques. Va venir mon àvia, em va fer massatges als peus i se'm va passar.
A l’ESO una professora va obrir la porta enfurismada. Realment semblava que estigués fora de si, la boca se li desfigurava: “No pot ser! Sou un desastre! Un desastre!” Vaig prémer els queixals, un truc que m'acostuma a servir però aquell cop no; vaig pensar en escenes tristes, en com seria el dia que moririen els meus pares, en els fèretres entrant a l'església, en com ens ho faríem, amb els meus cinc germans, per viure tot sols a casa, en qui faria el dinar, però amb la veu de gallina no em podia concentrar: “Sou un desastre! Un desastre!”. Ens va mirar a tots, clarament buscant algú a qui abocar l’odi: va detectar les meves galtes vermelles fent esforços sobrehumans: “Gemma, ¿em pots explicar quina gràcia hi trobes a això?” Vaig esclatar. I tota la seva fúria: “¿Però tu què t'has pensat? ¿Tu trobes que això és normal? Fora!” En acabar la classe, em va tancar al seu despatx, obligant-me a copiar una frase cinc-cents cops, suposo que devia ser alguna cosa com “Sempre tindré respecte a la professora i no riuré mai més”. Ella, amb un posat ofès i embotit, seia al meu costat, i quan va sortir a dinar, les meves amigues van entrar d’amagat a ajudar-me: van imitar-me la lletra.
L'últim cop ha estat en un enterrament. Tenia la meva germana al costat i, davant meu, un pianista blanc, cadavèric, que amb un teclat electrònic tocava Rosa d'abril mirant-nos fixament. Vaig pessigar el braç de ma germana com dient: ¿però què fa, aquest home? Mentrestant, el mossèn deia que l'X havia estat tan bona persona: clarament era un discurs que repetia per a cada difunt, el que passa és que tot aquell rotllo no tenia res a veure amb l'X en qüestió, que més aviat era un corcó i ens tractava d'inútils a tots, fins al punt que ens hi havíem acostumat. Aleshores, el mossèn, amb una veueta que intentava ser fineta, va entonar: “Hosanna a dalt del cel". Us juro que no podia més. Vaig tapar-me la cara amb les dues mans i, en les escletxes d'entre els dits, veia el pianista esllanguit intentant desxifrar aquella tristesa meva tan estranya. Em votaven les espatlles: la cosa bona és que la gent dels bancs del darrere devien pensar que plorava.
No vull dir que sigui una frívola, o ves a saber, potser sí, però trobo que riure és la forma més eficaç de girar qualsevol drama. Una via de fuga perfecta per no caure al forat negre del desànim, per no anar arrossegant les penes pel món, repetint que tot és un desastre. Déu meu, ¿hi ha res més esgotador que això? Miro el gira-sol, que creix amb l'esquena recta i amb aquest groc simpàtic i desmanegat, entregat a la llum. ¿Saps què? Jo vull ser com tu.
