Ma mare em va venir a veure a Barcelona i, assenyalant els capolls inflats de les arracades de la reina, va dir: “Aviat floriran!”. Li vaig respondre: “No, el sol les ha estabornit”. Em vaig sorprendre, d’haver-ho dit amb tanta convicció. Però com que he vist com han fet les altres florides, ara que els farcellets pengen sense esma, sé que han fet figa, que ja no hi són a temps.
Tinc amics amb qui em faig àudios cada dia: ho comentem tot a distància, les coses petites i les importants. A vegades són missatges llargs, de deu minuts, i me’ls reservo com un regal: quan surti d’aquesta reunió o quan acabi aquella feina, els escoltaré. I així les seves divagacions, confessions, emprenyamentes, reflexions, m’acompanyen cap a casa, a comprar, a fer un cafè. A vegades són àudios curts que han pres la forma de walkie-talkie: mentre rento els plats o plego la roba, els responc, i podem estar així una hora o un bon tros de matí. I si bé ho podríem parlar tot per trucada, diria que els àudios fa que pensem diferent: articulem una idea en un temps concret i, alhora, és com si rumiéssim en veu alta. El cas és que, a força d’escoltar-los, com que no els veig ni la brillantor dels ulls, ni els gestos de les mans, he après a llegir-los la veu. Tota la informació es concentra en el to: als primers segons ja veus si les paraules saltironegen, alegres, o si estan ensopides, si insinuen una petita nostàlgia o si irradien una força que, tot i la distància, se t'encomana.
Si sé que les arracades de la reina aquest juny no faran la segona florida és perquè n'he tingut cura cada dia: sé que més endavant podran però que aquest cop, no. De la mateixa manera, els meus amics saben què diu la meva veu fins i tot quan les paraules intenten amagar-ho.
