Diumenge vaig veure una gavina suspesa en l’aire, encarant-se a la tramuntana, desafiant-la; de tant en tant un cop de vent l’empenyia enrere. És estrany veure un ocell volant enrere, és com si la pel·lícula de la vida avancés a l’inrevés, com en els trucs cinematogràfics de Meliès. Què més voldríem que viure dins una pel·lícula d’aquest grillat (o visionari o tarat) del cel·luloide.
Pensant en aquella gavina, avui he decidit que escriuria una peça sobre els ocells i en sortir al porxo per airejar-me les idees, he ensopegat amb el cadàver d’un pit-roig. Mai abans havia passat. I potser no tornarà a passar mai més. Trobar-me l’ocell mort en el precís instant en què jo barrinava què escriuria en una peça sobre ocells és d’aquelles coses que em fan sospitar que la vida no és real. És a dir, que la vida és un miratge, un truc. Potser tot allò de la caverna no era una metàfora, sinó una veritat categòrica. ¿Trobarem mai la porta per sortir-ne? Meliès, necessitem el teu coet per anar a la lluna.
A mi els ocells ni m’agraden ni em desagraden, però a pagès em fan companyia. Sovint, mentre treballo, aixeco el cap i miro enllà (i endins) buscant una paraula, i veig una cosa que es mou entre les males herbes. El gaig és el que més apareix per aquí a la vora. Té unes plomes blaves a l’ala: és un mascle. No sé res d’ocells, però quan algun em visita assíduament, al final no puc evitar buscar qui és. Els pit-roigs, en canvi, no s’acosten tant a casa, tampoc els pardals, sempre una mica porucs. Ni les garses. Recordo el moment de la meva vida en què vaig lligar l’horrible urraca castellana (amb una fonètica i una fama com la seva, per força havia de ser un ocellot lleig) amb les garses precioses del català. Quina prestància que tenen. I quin negre més negre. Semblen fetes de vantablack.
Altres dies apareixen per aquí esparvers (¿o són falcons?). També se’n veuen sovint de perxats als cables d’electricitat, esperant que una presa es despisti i es converteixi en el seu berenar (m’estalviaré les metàfores sobre el capitalisme). Volen en cercles grans i lents, sense pressa, amb una calma pròpia dels savis, o del nihilistes conformats. En alguna ocasió he vist una perdiu (i després n’he escrit un conte) i la manera que tenen de córrer m’ha fet pensar en Buster Keaton. Però els que em fascinen són els oriols. Potser perquè n’hi ha pocs i mai n’he pogut observar cap més enllà dels dos segons que creua volant pel meu davant. Sempre igual, els humans: la nostra fascinació per l’anomalia, la mania de trobar més bellesa en l’excepció. Quanta mentida. Els oriols són inconfusibles. El groc llampant sempre em fa pensar en un plàtan volador. Són grocs i negres com els taxis de Barcelona, però sense la crispada tertúlia de la ràdio de fons.
A Barcelona no hi ha oriols. I els ocells que sobrevolen la ciutat, més que companyia, solen fer fàstic o nosa o por. Fàstic fan els coloms malalts, esguerrats, bruts, carregats de puces i paparres. Coloms esquelètics amb les plomes despentinades. De nosa en fan les cotorres, que no callen. Es veu que hi ha gent que s’ha acabat canviat de pis perquè no les suportava. I després hi ha les gavines. Serà per la cosa hitchcockiana, o perquè alguna vegada les he vist desplegar tota la seva agressivitat per defensar una cria que encara no sabia volar, o perquè tenen la mirada cruel i aquella taca vermella al bec, que sempre sembla que acabin de ficar-lo en unes entranyes ensangonades, sigui pel que sigui, fan una mica d’angúnia. Un dia vaig anar al cementiri de Montjuïc i vaig veure com s’ensenyorien de la mort. Posades damunt de les làpides, observaven el tràfec incessant del port i de les ones. Tot d’excrements blancs regalimaven sobre els noms dels difunts. Quan nosaltres ens extingim, els ocells continuaran allà, escrutant-ho tot, cagant-se damunt de tot. També abans que nosaltres apareguéssim ja hi eren. Fet i fet, són els descendents dels dinosaures.
I mentre apareixem i ens extingim, els continuarem contemplant amb aquesta barreja d’enveja i por, de fascinació i fàstic. Serem porucs o sanguinàriament capitalistes, desafiarem les tramuntanades de la vida, ens estamparem fatalment contra obstacles que no hem sabut veure, o farem servir chromakeys i efectes digitals per imitar-los. Però mai mai mai aprendrem a volar.
