El cervell té la dèria de llegir. Un cop n’ha après, ja no pot parar. Es torna addicte a les lletres. Els que es dediquen a la subtitulació en són molt conscients; saben, per exemple, que si un subtítol es projecta durant massa segons, el cervell el tornarà a llegir per més que ja l’hagi llegit (per això un subtítol mai ha de durar més de sis segons en pantalla, o menys si és més curt). Llegir és, doncs, un automatisme incontrolable. Un automatisme del qual tots som víctimes: aqua, sodium laureth sulfate, cocamidopropyl, betaine, glycerin. ¿Us sona? Exacte, no té cap mena de sentit llegir les etiquetes dels xampús, però el nostre cervell ionqui veu unes lletretes i s’hi tira (tot i que potser ara que la gent va al vàter mòbil en mà, ja no s’estila això de llegir les etiquetes, i ens dediquem a altres lletretes). Ens passa amb moltes altres coses. Les capses de cereals se’ns imposen sobre la taula de l’esmorzar i, per més que no ens interessin, en llegim els eslògans, els ingredients, els valors nutricionals; els llegim, els rellegim, hi reincidim dia rere dia, per més que ja sabem què hi diu. No hi ha res a fer, les lletres són com un imant. Passa el mateix amb les caixes retolades dels camions que avancem a l’autopista (There is more to Prime. A truckload more) o amb les portes de les furgonetes que seguim per la ciutat en la processó semafòrica i que ens ofereixen pintures, reparacions o desratitzacions. Anuncia’t aquí, diuen les tanques publicitàries buides, i de vegades penso que l’Anuncia’t es veu més que qualsevol possible anunci, perquè el cervell està saturat d’imatges i el que busca són paraules. Això ho tenen clar els Putos Modernos: tota la seva activitat gira al voltant de la paraula despullada, també l’activitat instagramàtica, que se suposa que hauria de ser icònica i no escrita.
Però llegir cansa el cervell. És la gota malaia. Cada lletra llegida forada una mica el còrtex prefrontal. Per més que ho fem sense esforç, el cos ha de dedicar recursos i atenció a llegir. Me n’adono sobretot a la ciutat perquè el bombardeig de lletres és continuat. Publicitat, vehicles, rètols, cartells, botigues, panells informatius. I vinga tot el dia llegint i tornant a llegir sense remei per més que jo li ordeni al meu cervell que no llegeixi, per més que li repeteixi que la majoria d’aquella informació m’és totalment innecessària, quan no directament embrutidora (penso, per exemple, en les paraules enigmàtiques dels centres d’estètica —microblading, manicure spa— o en la llista d’instal·lacions d’un sex shop old style de la cantonada de davant del meu pàrquing: la veig cada vegada que torno cap a casa i la torno a llegir: sling room, glory hole, dark room. Glory hole al mateix nivell que l’oferta de carbassons en una pissarreta dos carrers més amunt).
Llegir també suposa patir agressions lingüístiques. Aquesta setmana, per exemple, Gràcia està empaperada amb uns cartells per promoure una «Abacèria verda», sí, així, amb accent. Quin mal d’ulls. ¿Com se’ls ha pogut acudir de posar-l’hi l’accent? ¿Com pot ser que engeguis un moviment per lluitar per una cosa i no sàpigues ni com s’escriu? (ahir en vaig veure un de ben escrit, potser els han canviat tots: encara hi ha esperança). Fa un parell de setmanes, també llegia en un concert que «si pateixes o visualitzes una agressió sexual, etc.». Jo llegeixo aquest visualitzar i ja no visualitzo res més, sobretot cap futur lingüístic encoratjador. Les paraules tenen efectes secundaris en nosaltres.
A la ciutat el cervell arriba a saturar-se de tant llegir sense voler. És com un soroll que se’t va ficant al cap i acabes el dia atabalat, sobreestimulat, amb les neurones atordides de tant reaccionar. A pagès, estem una mica més al marge. Vivim exposats a menys rètols, menys vehicles, menys publicitat (tot i que dels cereals i el xampú no ens en salvem). Potser la sensació de pau que tenim al camp deriva no només del nivell sonor més reduït sinó també del silenci de les lletres; allà el cervell no dilapida l’energia mental inútilment. Això em fa pensar en Lévi-Strauss i els seus Tristos tròpics, on argumenta que l’escriptura ha sigut el motor de l’evolució i alhora l’arrel de l’alienació humana.
Se m’acut també que podríem aprofitar la nostra preciosa addicció a la lletra escrita d’una altra manera. Fantasiejo amb un món on a les etiquetes de xampú s’hi imprimissin microcontes, en la possibilitat que el revers de les capses de cereals oferissin entrades enciclopèdiques, en lavabos amb diccionaris, en caixes de camió mudes. Podríem instaurar el dia de la ciutat àgrafa i gaudir d’una jornada inèdita sense paraules que t’assetgin a cada cantonada. Però això seria un món diferent, perquè en el nostre espai públic les lletres serveixen per vendre’ns productes, per manar-nos, per seduir-nos, i cada vegada menys per alimentar-nos l’esperit. Fumar mata, llegeixo mil vegades més mentre faig un cigarro. Al final, ens tornarem immunes a les paraules.
"La doble vida" és una secció en què l’escriptora Carlota Gurt contraposa les seves dues vides: passa una setmana a ciutat amb la parella i una altra al camp amb els seus tres fills.
