Fa unes setmanes, passejant per Sant Antoni amb en P., el meu company, va assenyalar-me una banderola d'El barquer, de Jez Butterworth, que es representa al Teatre Lliure fins al 15 de març, amb direcció de Julio Manrique. Com que està aprenent català, em vaig pensar que volia que li traduís: «Un barquer és un Boatman» li vaig respondre. «No, no. Ja sé quina obra és, va d’Irlanda del Nord, no és The Boatman, és The Ferryman». «¿I quina diferència hi ha?», li vaig preguntar jo. «Un boatman és un home amb una barca. El ferryman és el qui fa travessar les ànimes, com Caront».
En P. viu a Londres, però és d’un poblet a la vora de Belfast. Fa molts anys que viu a Londres i només trepitja l’illa del costat de tant en tant.
«Tinc curiositat per veure com l’adapten», em va dir, mirant encara la banderola. «¿Hi aniràs?». I com que no em veig amb cor de tornar-li això del català aprenent irlandès i només em queda l’opció de compartir referents, li dic que sí, que miraré d’anar-hi.
L’obra està situada el 1981, en plena vaga de fam a la presó de Maze. Bobby Sands és al fons del paisatge, no com a protagonista, sinó com a atmosfera política. La família Carney viu en una granja del comtat d’Armagh. És una família extensa, sorollosa, plena de criatures, ties, avis, dones que governen la cuina i homes que intenten mantenir un equilibri fràgil entre el passat i el present. Quinn Carney ha deixat enrere la militància activa a l’IRA: vol dedicar-se a la terra, als fills, a una vida menys marcada per la violència. Però el cos del seu germà, desaparegut deu anys enrere, apareix en un pantà amb un tret al cap. I el passat torna.
Aquest és l’argument central: una família que ha intentat desplaçar-se cap a la normalitat veu com la història la reclama. La pregunta que plana és si es pot sortir realment d’una estructura de lleialtats tan tancada com la que el conflicte nord-irlandès va generar.
He de dir que l’obra passa d’un glop. Butterworth construeix una casa viva, plena de converses simultànies, bromes, canalla que entra i surt, la tieta Maggie Faraway, que veu banshees i parla amb fantasmes i i l’oncle Pat, que recita Virgili. És un món orgànic, amb densitat pròpia. Dramàticament funciona molt bé. El temps passa ràpid. Hi ha moments d’una energia coral admirable. Menció especial a en Roger Casamajor, que encarna la bonhomia i la ràbia d’en Quinn Carney sense histrionismes i a la gran Imma Colomé, la tieta Pat Carney, el membre de la família amb la postura més radical, més implicada i més rabiüda. I tanmateix, no podia evitar tenir la sensació que, en el text, hi havia alguna cosa que em grinyolava.
En sortir, li vaig fer un whatsapp a en P. «Surto de veure El barquer». «¿I?» em va respondre «Molt entretinguda. Molt viva. ¿Però pot ser que algunes coses m’hagin semblat una mica tòpiques?» «Ah, sí, esclar. L’ha escrita un English fella. És la mena d’obra que agrada a Londres».
Amb en P. tenim una broma recurrent sobre els tòpics irlandesos que s’han acabat exportant. Va riure de mi la primera vegada que li vaig dir que tenia ganes d’anar a sentir música tradicional en un pub («¿Què et penses, que els irlandesos anem pel món carregats amb violins?») i jo ric d’ell quan ajuda les mares amb cotxets a pujar els esglaons de l’estació de Waterloo («No pots parar de ser irlandès. Un dia em sortiràs d’un riu amb un cadell en braços»). He de dir que no he vist mai ningú pelant patates tan ràpid ni explicant tan bé les històries. Aquí el tòpic és real.
En aquell English fella no hi havia retret, era una constatació. Quan el conflicte es converteix en tragèdia gairebé clàssica, en mite de lleialtat i traïció, guanya universalitat però perd brutícia. La realitat era més contradictòria, més fragmentada, menys coherent que el relat teatral.
Continuem parlant i li explico que un dels fils que més em va interessar (se’m va fer curt, de fet) va ser el dels chuckies, els joves fascinats amb l’IRA, excitats per les vagues de fam, parlant amb aquella barreja d’idealisme i fanfarroneria que té la joventut quan s’apropa a la violència sense haver-ne tastat encara totes les conseqüències. Com, a l’obra, representen l’herència amb tots els clarobscurs, la transmissió del conflicte com a identitat.
Em va semblar interessant perquè mostra com el desig de pertànyer pot convertir l’acció violenta en ritual de pas. Aquells nois no només volen lluitar, volen formar part d’alguna cosa que els precedeix i els supera. Volen formar part del relat. «¿Te’n recordes, tu, d’aquests joves?»
—Me n’he oblidat. Fa molt de temps.
No m’ho diu ni amb nostàlgia ni amb dolor. És més taxatiu que de costum, com si tanqués una porta sense fer soroll.
«Me n’he oblidat» és, en part, decidir no tornar-hi. És marcar una distància respecte d’un temps en què aquells nois no eren una escena teatral sinó part del paisatge real. Fa molt de temps no només parla del temps, parla també del fet que el record ja no ocupa el centre de la identitat.
Li percebo una negativa suau a convertir aquell moment en èpica.
El teatre, en canvi, necessita intensificar, donar forma. Necessita dramatitzar la transmissió generacional del conflicte. I ho fa amb eficàcia. Els chuckies, en escena, són vibrants perquè encarnen la pregunta més incòmoda: ¿com s’hereta una guerra? ¿Com es converteix la memòria en futur?
No tot és tòpic a El barquer. Hi ha moments en què Butterworth aconsegueix capturar la complexitat d’aquesta herència. Però també hi ha una certa tendència a endreçar el caos en una estructura massa neta, massa simbòlica. La Irlanda que veiem és potent, però també està filtrada per una mirada anglesa que vol transformar el conflicte en mite universal.
I, malgrat tot, l’obra funciona. És entretinguda. Té ritme. Té moments realment interessants. Passa ràpid malgrat la durada. No és un exercici d’estil buit, és teatre amb ambició.
No és The Boatman. És The Ferryman, qui ha de fer travessar el riu als qui volen trobar descans. Però, entre una riba i l’altra, hi ha la distància, la implicació i la responsabilitat entre el mite i la memòria. I és, precisament, aquesta distància el que trobo a faltar a El barquer.
"L’últim metro" és una pel·lícula de Truffaut, però també el que agafes entre setmana, quan tornes del cinema, del teatre o de sopar. L'últim pensament del dia.
