De vegades parlo amb la meva amiga morta. Quan veig alguna cosa que li hauria agradat o que l’hauria fet riure. O quan alguna cosa em posa de molt mal humor i necessito apel·lar a la seva lleugeresa i el seu sentit pràctic. Com que donava molt bons consells, sempre que he de prendre una decisió important la incloc al meu tribunal de conselleres, encara que no hi sigui físicament.
L’estiu de l’any que es va morir vaig decidir anar-me’n a Londres una temporada llarga. Feia vint-i-cinc anys ja hi havia fugit, després que em faltessin tres dècimes a la selectivitat per entrar a periodisme i em deixés el meu primer xicot. En aquesta ciutat, sempre ho dic, vaig aprendre a estar sola i a buscar-me la vida, fent entrepans a les cinc de la matinada en una franquícia. Suposo que per això —i perquè canviar de lloc sempre em va bé per pensar—aquell estiu que estava tan enfadada amb el món vaig decidir tornar-hi, perquè si et penses que la vida és dura, Londres ho és el doble i et fa tocar una mica de peus a terra.
L’altre dia escrivia en un pròleg per al llibre d’un amic que l’enyor té una relació complicada amb el temps. No és una cosa contínua ni s’assembla a la nostàlgia. Emergeix en coses inesperades, en un banc del carrer, en un perfum, en un acudit, en una cançó. De cop i volta, sense avisar, ens trobem enyorant algú perquè hem menjat alguna cosa. Com us deia, jo parlo sovint amb la meva amiga morta, però quan es manifesta en aquesta mena de detalls absurds, sento que em respon, que es fa notar, que em corrobora. I llavors penso en l’enyor com una forma de diàleg deslligat del temps, asincrònic.
Aquell estiu, fa tres anys, vaig decidir ser molt feliç, com a venjança. Una altra amiga a qui també se li va morir una amiga ho deia d’una manera preciosa: sentia que tenia la responsabilitat de viure per les dues. Ve a ser una mica això. Deixar-se estar de collonades i preocupacions innecessàries i treure tot el suc a les coses, divertir-te, meravellar-te, tenir converses, enamorar-te sense por que et facin mal. Tenir el jardí net perquè elles el puguin mirar.
La meva amiga morta, que sabia que es moriria, ens va deixar escrites unes instruccions precioses per viure i una cançó. Una cançó per ballar, gens trista, que crida a l’aventura i a ser qui vulguis ser. Abans que ella la triés perquè balléssim al seu funeral, ja m’agradava, però no m’emocionava com ara. De vegades, quan menys m’ho espero, em salta als auriculars o la posen en una festa i és com si la meva amiga em parlés, com si tragués el cap un moment i em digués «balla, sigues feliç».
Tres anys després, torno a ser a Londres. Hi vinc cada estiu, ja no per fugir de la calor sinó perquè el meu company viu aquí i és la temporada més llarga que podem passar plegats durant l’any. Ens vam conèixer l’estiu que vaig venir a venjar-me de la mort i sé que la meva amiga l’hauria adorat perquè té la mateixa rauxa que tenia ella. L’altre dia fèiem plans per la setmana asseguts en un pub davant del Ballet Nacional (que em va fer pensar en una altra amiga, per allò de l’enyor). Vam veure que feien una pel·lícula al cinema a la fresca del canal i en cinc minuts ja ho teníem tot muntat per agafar un bon lloc. Recordo que vaig pensar que era fantàstic tenir algú a la vora a qui no li feia mandra anar a guardar lloc a la grada a les quatre de la tarda quan retransmetien els partits de Wimbledon mentre tinguéssim un parell de cerveses i estiguéssim plegats. Aquella cosa, aparentment petita, em va fer sentir molt afortunada. I de cop, a tota castanya, als altaveus de la parada de menjar que hi havia a la vora del pub, va començar a sonar la cançó de la meva amiga. I com sempre, em vaig emocionar perquè sentia que ella em deia «no et mereixes menys». O que estava consumant la meva venjança, que estava sent feliç.
I llavors, quan em va passar i vaig tornar a somriure, li vaig haver d’explicar a en P. per què aquella cançó discotequera em feia emocionar. I, sobretot, li vaig explicar com d’increïble era la meva amiga i com s’haurien agradat. I ella, que sempre hi és, va ser-hi més encara. I la tarda, que ja era feliç, va agafar aquell color de ser al lloc que toca.
