Dilluns passat vaig pujar a berenar a Gràcia. No hi vaig gaire sovint, encara menys entre setmana. Ja se sap, els de Sants som molt del nostre barri, també. Havia d’anar al carrer Perill, però em vaig equivocar i vaig baixar a Fontana en lloc de Diagonal, de manera que em va tocar travessar el barri a l’hora que la canalla sortia d’extraescolars i alguns adults començaven les seves.
Gràcia sempre em sembla un bon indicador per copsar cap a on van les modes de la ciutat: quan es posen de moda les gildes o les truites de patates sucoses, els bars de Gràcia sempre van per davant. Va passar amb els estudis de ioga i pilates i amb les cooperatives de consum i les cistelles ecològiques. Amb els poke bowls i les escoles Montessori.
En fi, que mentre baixava cap a Perill, vaig començar a fixar-me en les botigues i em vaig adonar que hi havien proliferat exponencialment els tallers de ceràmica, de manualitats, de costura, de tapissos. A Sants també n’hi ha, naturalment, però no és un de cada cinc comerços. Aquesta constatació se’m va barrejar amb una altra: cada cop més m’arriba publicitat de locals on pots anar a pintar una tassa/fer un tapís/una espelma amb les teves amigues mentre prens una copa de vi i sortir-ne amb la teva creació. Si he de fer cas al primer objecte que vaig perpetrar els dos mesos escassos que em vaig apuntar a un taller de ceràmica per fer alguna cosa manual després de tantes hores a l’ordinador, no acostumen a ser precisament obres d’art. La gent que ve a casa encara em pregunta si el reposaculleres de la cuina me’l va fer el meu fillol quan tenia cinc anys. I això que al meu epígraf d’hisenda hi posa que soc terrissaire.
Tot plegat em va fer estirar un fil que feia temps que em rondava pel cap i que baixava de la meva experiència en l’ensenyament de l’escriptura. ¿En quin moment fins i tot l’oci, l’art han entrat dins la inèrcia de la productivitat? ¿En quin moment l’ordre econòmic havia deixat de ser una estructura externa per convertir-se en un hàbit de pensament, en una manera de ser al món?
Com assenyalava Mark Fisher, el capitalisme no es presenta només com un sistema econòmic, sinó com «l’únic paisatge pensable», la matriu cultural que determina les nostres expectatives, les nostres pors i fins i tot els nostres somnis. I avui, aquest paisatge impregna pràctiques que abans vivíem com a espais de llibertat expressiva, tant a les escoles d’escriptura com als tallers de manualitats.
Un altre pensador que ja havia estirat el fil molt abans, Gilles Lipovetsky, va descriure aquest paisatge com l’era de l’hiperconsum i de la personalització infinita, on cada experiència cultural es converteix en un producte empaquetat amb la promesa d’«això és per a tu, això et farà únic». Allò que podria semblar emancipador, donar-nos més opcions, més vies per crear i expressar-nos, s’acaba transformant en un horitzó regulat per les lògiques de mercat: diferenciació, rendibilitat, l’autoestima convertida en marca.
De vegades, sento com escriptors en potència, tant a les xarxes com a la vida real, fan anar un llenguatge que sona inquietantment empresarial, com si la literatura fos un dispositiu orientat a la indústria. Ara es parla de «lector potencial», de «nínxols», de «producte», d’«arribar a més públic». El procés creatiu s’articula com una seqüència optimitzada, amb objectius mesurables i una promesa implícita: si segueixes els passos correctes, podràs convertir la teva passió en una professió. És el vell somni de l’autenticitat capitalitzada.
Però el resultat és que la creació, en lloc de ser un procés que ens qüestiona i ens transforma, es converteix en una competència a gestionar. Com diria Bourdieu, l’espai cultural es reconfigura segons les jerarquies del capital econòmic, social, simbòlic i qui participa en aquests dispositius ja no hi busca només una veu pròpia, sinó un lloc dins d’un camp que cada vegada opera més com un mercat. Just avui, un col·lega escriptor i periodista m’ha dit que les dues principals (¿editorials? ¿copisteries?) de llibres autoeditats s’han fusionat i publiquen més llibres que les dues grans editorials multinacionals. No entraré a valorar si són o no bons llibres. El que sí que sé és que no han passat ni un cribatge ni una edició en condicions, ni un disseny mínimament decent i que, en la majoria de les ocasions, aquestes empreses aprofiten la necessitat dels seus clients de tenir entre les mans alguna cosa que els permeti entrar al que els deu semblar una mena d’Olimp, encara que no es distribueixin enlloc ni els compri ningú.
No és tan diferent dels tallers de manualitats. Aparentment, son espais innocus: una tarda de ceràmica, un taller de sabons artesanals, una sessió de lettering. Però fins i tot aquests espais porten la llavor del que Lipovetsky anomena «capitalisme creatiu»: transformar tot allò lúdic en una microexperiència comercialitzada. No es tracta només de fer ceràmica; es tracta de sortir-ne amb un objecte que després es pugui compartir a xarxes o ensenyar a les visites, d’encaixar en la narrativa d’autenticitat productiva. No valorem tant sortir dels llocs amb un saber, amb una habilitat o qualsevol altra cosa «etèria», sinó amb un tapís lleig, una tassa mig esquerdada o una espelma que no ens compraríem de cap manera. És l’objecte, el que dona sentit a tot plegat. No sortir dels llocs amb les mans buides. Tenir una prova tangible que hem fet alguna cosa.
La mercantilització de la cultura no és nova, el que és nou és com ens l’hem fet nostra. Allò que Fisher anomena «realisme capitalista» no opera per coerció, sinó per consens: acceptem com a natural que qualsevol activitat creativa hagi de tenir una sortida comercial per ser considerada valuosa. I tornant a Bordieu, aquesta normalització dificulta enormement la possibilitat d’una mirada crítica: si tot és camp de batalla pel capital simbòlic, aleshores tota dissidència s’acaba absorbint com a diferència de mercat.
Aquest capitalisme interioritzat ens converteix en emprenedors de nosaltres mateixos. Ens impulsa a pensar en la nostra creativitat com un recurs que cal gestionar, promocionar i optimitzar. Fins i tot les experiències que busquen recuperar el gest manual, el ritme lent, l’alliberament de la pressió productiva, acaben inscrites dins de la lògica del consum experiencial: el temps lliure esdevé una matèria primera més.
Potser la pregunta que ens hauríem de fer no és com sortir del capitalisme, el propi Fisher ja ens va advertir fa anys que no hi havia marxa enrere, sinó com deixar de pensar amb la seva sintaxi. Com desconstruir aquesta veu interior que ens diu que tot allò que fem ha de ser útil, compartible, monetitzable. I com recuperar l’experiència cultural com un espai de resistència íntima, una manera de dir al món i a nosaltres mateixos que no tot té un preu, que no tot pot ser un producte. I que l’objecte, sigui una tassa, una espelma o un llibre, no et fa ceramista, cerer o escriptor. El saber i l’ofici s’adquireixen amb el temps i són intangibles. Crec que el que em va saber greu, aquell dia mentre travessava Gràcia, ara que hi penso, és la sensació que aquells artesans havien d’oferir, cada cop més, experiències ràpides per sobreviure. Que els cursos de recorregut més llarg devien anar de baixada, perquè estem disposats a pagar cinquanta euros per una copa de vi i una tassa lletja però no tres-cents per aprendre a fer-la més o menys bé.
I si no ens resistim a aquest pensament hiperproductiu, acabarem amb les lleixes plenes de rampoines.
"L’últim metro" és una pel·lícula de Truffaut, però també el que agafes entre setmana, quan tornes del cinema, del teatre o de sopar. L'últim pensament del dia.
