Una vegada vaig sentir dir a Bob Dylan que de vegades, quan es prenia un cafè, li feia l’efecte que la gent l’observava per veure si el remenava cap a l’esquerra o cap a la dreta, per poder-ne fer una interpretació. És un acudit, esclar, però també la reacció a dècades d’exegesis, de fans mirant de desxifrar el missatge secret que contenia tal cançó o tal altra. Ens costa acceptar que les coses són i prou. Necessitem que vulguin dir alguna cosa. Que tinguin una intenció, un missatge, un secret que ens hi esperi al darrere. Volem tenir epifanies, ser mèdiums. I, caiguts els grans relats, quan ja no tenim res on agafar-nos, necessitem una divinitat que ens transmeti missatges encriptats que ens facin creure en alguna cosa. Si ja no confiem en déus, confiem en les metàfores. Busquem sentit en el gest més banal, en el color d’una samarreta o a la cullereta del cafè. L’anàlisi ha substituït la fe.
Penso en tot plegat arran de la publicació de Lux, el darrer disc de Rosalía. El debat es va encendre abans que la cançó acabés de sonar. ¿Què vol dir aquesta llum? ¿I el cor espatllat? ¿És una metàfora del renaixement després de la ruptura amb Rauw Alejandro? No, no: aquí parla de C. Tangana, que va fer això de l’orquestra al Tiny Desk. Aportarem proves, tirarem d’hemeroteca, buscarem referències gràfiques. En traurem l’entrellat. Ho sabem tot, d’ella.
L’artista catalana, que involuntàriament ja havia convertit la seva vida sentimental en matèria de lectura pública, va veure com la seva ruptura esdevenia una mena de novel·la col·lectiva: tothom hi volia trobar motius, pistes, metàfores. Els vídeos, els silencis, els vestits, fins i tot les emoticones. Els llibres que llegia. Tot era significatiu. Tot eren pistes per conèixer-la millor.
Interpretar l’artista és una manera de sentir-la més a prop. D’escurçar la distància que hi ha entre l’escenari i el sofà de casa. D’entrar, per un instant, dins la seva vida. Analitzant-la, ens sembla que la coneixem, que compartim el seu món, que el dolor que canta també és una mica nostre. Però aquesta il·lusió d’intimitat és una altra forma de control. Quan traduïm l’emoció en teoria, sovint deixem de sentir-la.
Rosalía, però, juga a això amb una lucidesa notable. Sap que l’espectador d’avui és un lector d’imatges. Que no busca emocionar-se, sinó interpretar-se. Que ja no vol escoltar, sinó comprendre. En aquest sentit, Lux no és només un disc: és un experiment sobre la necessitat contemporània d’atribuir sentit. Ens posa un mirall al davant i ens demana que ens hi mirem fins que ens perdem dins del reflex.
Aquesta necessitat d’interpretar-ho tot no és nova, però em fa l’efecte que ara com ara és una pulsió quotidiana. Ja no cal ser crític literari per practicar-la: tots ho som. Cada piulada, cada fotografia, cada cançó, és un text obert a la sobreinterpretació col·lectiva. I en aquest esforç per trobar significats, sovint oblidem el primer impacte.
És el mateix que passa amb Taylor Swift, convertida en una mena d’oracle sentimental global: cada cançó és llegida com una clau secreta per desxifrar les seves relacions, cada vers és un mapa de pistes per saber de qui parla. O amb Billie Eilish, que veu com cada gest corporal o canvi de color de cabells s’interpreta com una declaració d’intencions.
Em ve al cap una anècdota que m’agrada molt i que Gabriel Garcia Márquez va explicar en una entrevista a Pluma, el 1985. El seu fill estudiava a Mèxic, en un college anglès. Els exàmens els preparaven professors anglesos i els enviaven segellats d’Anglaterra i al seu fill li va tocar «què simbolitza el gall a El Coronel no tiene quién le escriba. Diu que el seu fill, «con toda modestia y diciendo la pura verdad», va respondre: «De les meves converses amb l’autor, es desprèn que el gall no és altra cosa que un gall». El van suspendre, esclar. Quan Garcia Márquez va escriure al professor per preguntar-li què havia passat, li va contestar que no el va suspendre per la resposta, sinó perquè creia que se’n fotia d’ell. Sempre que penso en aquesta anècdota, recordo fins a quin punt ens incomoda que alguna cosa sigui i prou. No suportem el silenci dels símbols muts.
La cultura pop s’ha convertit en un immens catecisme laic on busquem significats que ens guiïn. Quan ja no tenim mites, fem de les cantants, els directors i els actors els nostres profetes. Els interpretem perquè, en el fons, ens interpretem a nosaltres mateixos a través d’ells. És la nostra nova fe: creure que cada cançó, cada gest, cada samarreta conté un missatge ocult adreçat a nosaltres, una frase capaç d’explicar-nos el món.
Ens hem acostumat a mirar el món com un text ple de claus ocultes, però potser el sentit emergeix quan deixem d’escorcollar-lo. Hi ha una forma d’intel·ligència més antiga que la del raonament: la de l’escolta, la del silenci, la de la intuïció que sap estar-se una bona estona quieta davant de les coses que, senzillament, són. L’art s’esdevé en l’espai ínfim que connecta l’experiència del món amb la de l’artista. I cadascú hi posa una mica de la seva part. El símbol mai no és del tot rotund, ni inamovible i, sobretot, ha de ser una experiència més o menys íntima de comprensió, no una manera de validar-se amb el sentir general.
Que canti el gall, esclar. Però no perquè sigui cap símbol de res, sinó perquè el dia, com l’art, torni a començar.
"L’últim metro" és una pel·lícula de Truffaut, però també el que agafes entre setmana, quan tornes del cinema, del teatre o de sopar. L'últim pensament del dia.
