Mira-la: exigeix ser-hi d’una manera que fa callar.
Dic això després d’una setmana en què el món no ha parat de dir coses. Ha embogit. Rosalía de dol, Rosalía ferida, Rosalía inabastable, Rosalía mística. Rosalía, Rosalía, Rosalía. Què vol dir el cor, què vol dir la verge, què vol dir el colom.
¿Sabeu quan la Julia Roberts fa de Vivian Ward a Pretty Woman i va a veure La Traviata –cortesana que s’enamora d’home ric, per cert– amb el Gere fent de putaire? ¿I quan acaba, una senyora tota enjoiada li pregunta que què li ha semblat? Ella respon it was so good, I almost peed my pants.
Així doncs, Rosalía, despullada de coneixements, doblego els genolls i em postro a berenar amb tu, el cervató, l’os rentador, l’òliba, la guineu, l’oca, el conill i el pit-roig fent de Björk. Segurament menjarem allò que menjaven els Set Secrets de Blyton: sandvitxos d’ou, pastís de ruibarbre i cervesa de gingebre, perquè tal escena no es mereix altra menja.
I res més. I tancar els ulls i el cervell i deixar que aquesta fera em renovi la fe en la llibertat, en el canvi, en l’ambigüitat i la sorpresa. Dislocar la cintura dels qui la van catalogar a Chicken Teriyaki i, alhora, dels puristes que ai, se li escapa l’aire als aguts i ai, com gosa profanar la més rodona de les formes musicals.
No cal anar a buscar opinions per acabar-te-les trobant. Sempre, amb ella. Però ara, amb Berghain, ha sigut descomunal. ¿Què ens passa? ¿Per què volem –¿necessitem?– explicar-la? Hi ha hagut anàlisis properes a l’auditoria que m’han fet sentir vergonya aliena. Per jugar, vaig imaginar-me que era ella i em partia el cul llegint palles mentals de persones a qui ningú els ha donat la paraula.
No hi ha res més lamentable que intentar domesticar la màgia. El que fa la Rosalía només ho saben fer els éssers estranys, contorbar-nos. ¿Que és el seu objectiu? No ho sabem ni ens hauria d’importar.
La setmana passada vaig estar asseguda sota un estol de corbs salvatges. Tot i que segurament té explicació, no vaig parar-me a pensar el perquè de la lluïssor insultant de les seves plomes o de l’habilitat que tenen per sostenir-se en l’aire com si el domini dels corrents fos qüestió de fe. Només em vaig asseure en una pedra mirant de respirar per no perdre la consciència i esperar que fossin. I quan van acabar de ser em vaig alçar i vaig seguir caminant enjoiada de benaurança.
I tot i els llibres que he llegit i tot i els anys que he passat al conservatori suant rius de voluntat i falta de talent, i tot i els concerts que m’han arrencat la carn dels ossos, he de dir, encara amb brins de ruibarbre entre les dents, que tant me fa què vol dir Rosalía a Berghain. Calla i escolta.
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
