Excepte si ja has entrat al nirvana, com jo, i no vols parella, moltes dones solteres desitgen amb més o menys desesperació trobar aquell algú que les estimi, les faci riure i no els qüestioni l’existència. Parlem de dones escaldades, cansades d’haver d’adaptar cada partícula del seu ésser a homes mal fets que maquillen la seva falta de recursos humans rere contundències de marrec que té por de dormir sol.
Parlem de dones.
I aleshores, un bon dia, una d’aquestes dones, amiga de qui coneixes totes les misèries, munta un sopar perquè us he d’explicar una cosa. Ha conegut algú. Algú especial. I te n’alegres sincerament perquè confies en el seu criteri i les poques ganes que té de tornar a ser l’ase dels cops —reals o figurats, així de trist és— d’un altre pallasso disfuncional.
I aleshores, un altre bon dia, l’amiga de qui coneixes totes les misèries i que ara està enamorada, munta un sopar perquè us l’he de presentar.
Gran emoció.
Estem contentes, entusiasmades pel nou estat de la nostra amiga perquè és el que ella volia: un home atent, net i que no digui olores bé. I per això portem activada la modalitat empatia afable. Tenim ganes de coneixe’l.
Ens fa dos petons, és prou ben plantat, de rialla generosa. Nosaltres també li volem caure bé perquè ella estigui contenta. Qui sap si serà la parella de la nostra amiga per a la resta dels seus dies. Hi hem de ser.
Però és inevitable.
Per més que intentem disfrutar del moment sense judicis, la responsabilitat que sentim per la nostra amiga —per tot el que sabem d’ella, per tot el que no volem que li torni a passar— ens força a posar-nos la toga i escodrinyar els gestos, les paraules i els pensaments —sí, sabem com fer-ho— de l’acusat.
¿Per què la nostra amiga ens ha fet callar amb la mirada quan hem començat a explicar l’anècdota de l’estríper moldava? ¿Per què es deixa silenciar amb tanta facilitat per les interrupcions d’ell? I, ¿oi que en tot el sopar no ha dit ni mitja paraulota, ella, que sempre té la boca plena d’hòsties?
Són només exemples.
Aquesta amiga concreta no existeix. Ni l’estríper moldava. Però sí que és certa i real la por —si se’n pot dir així— que una amiga a qui estimem amb tots els estrògens ens presenti una parella que no ens agradi, que veiem clarament que li resta, que l’ha convertit en la versió beta d’ella mateixa en qüestió de setmanes. Més amable, més discreta, més femenina en el pitjor dels sentits —m’encanta que m’obri la porta del cotxe—. I és una putada, perquè, ¿què fas? ¿És molt mesquí esperar que les coses els vagin malament per dir-li jo mai no ho vaig veure clar?
Defineix lleialtat.
Però no, no pots dir res. Encara no. Ara cal fer d’amiga de pel·li americana que tot ho troba amazing, awesome i terrific i aguantar aquesta versió beta fins que reaparegui l’original, sense els comentaris del director.
Defineix lleialtat i, sobretot, tingues paciència.
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
