Un dia el meu germà em va dir no pares de canviar d’opinió. M’ho va dir per refermar la idea, en un dinar de diumenge, que tinc poca credibilitat.
De la mateixa manera que a certa –poca– edat hem de saber quina carrera estudiar i, poc després, qui ens ha de fecundar, sembla que l’adultesa hagi de traginar la responsabilitat de determinades rigideses.
A partir de certa –poca– edat has de posicionar-te en pensaments que hauràs de mantenir per sempre si vols viure com un ésser titllat d’íntegre.
Sobre l’amor –la parella, el sexe–, fills o no, cafè o te, manies, valors socials, aficions, autoimatge.
¿Saps?
De seguida, en aquell dinar de diumenge, com a resposta, vaig argumentar que no podia parar d’evolucionar. Les meves idees rarament tenen temps de permetre’s l’òxid, ja que abans que se’n puguin adonar, ja han estat reemplaçades: quan una idea m’avorreix o se’m fa petita, trio la inestabilitat del dubte pel davant de la certesa passiva de la hipoteca vitalícia.
Vale que hi ha tòtems que no mouré ni morta, com ara la militància a favor de l’alletament matern, la defensa dels drets dels animals o que el barroc musical mai no serà superat. ¿Però la resta? Als trenta anys, per exemple, ¿com saps que als cinquanta no estaràs fins a la figa d’aquest paio que ara t’esbalaeix els sentits?
No ho saps ni de conya. I va i t’hi cases.
Hi ha àmbits de la vida que negar-los evolucionar és envoltar-los d’un mur de contenció. Ai, que plovisqueja. No passa res. Coi! Quin patac! No passa res. Ostres, que s’aproxima un temporal de pluja, neu, calamarsa i llagardos:
La directiva 2007/60 d’avaluació i gestió dels riscos d’inundacions diu que una inundació és un negament temporal de terrenys que no estan normalment coberts d’aigua.
Ai mare. El mur de contenció a prendre pel cul.
La tendència que tenim a envoltar de protecció allò que volem mantenir incorrupte és inherent a la por a la pèrdua. Però també al canvi, a l’erosió, que una riuada ens desmunti la postal.
I el fet de quedar encallada en certes opinions moltes vegades ha col·lidit fortament contra la meva pau interior. Perquè muto i em contradic des que tinc ús de raó. I perquè les èpoques que he mirat d’encadenar-me a formats enravenats de vida, he acabat d’ansiolítics fins a les celles.
Per això ja puc dir, després de viure bastant intensament, que no és incoherència, sinó una declaració d’amor a la llibertat. És tenir la decència de respectar-me prou per no haver-me de sacrificar per sempre cada vegada que un nou concepte em sedueix el cervell.
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
