Sent a ple estiu com som, no és gens estrany de tenir amigues que pengen fotos a Instagram on hi surten elefants.
Ara mateix en tinc una, d’amiga, a Tanzània. I no pas sola, sinó amb altra gent de la seva mateixa família, la qual cosa vol dir que són molts a qui ja els està bé viatjar a Tanzània durant tres setmanes.
Pel que fa a mi, ahir vaig arribar de Palamós d’estar-me tres dies a l’Hotel Trias amb una amiga –d’una generositat sense parangó– i ara escric aquestes paraules d’esma perquè estic baldada.
Sé que poques persones entendran tal fluixesa si, a banda, saben que no em vaig moure de l’hotel i que fins i tot els àpats els vaig fer allà. Però és que no sabeu fins a quin punt m’esgota reorganitzar la ment per fer-li entendre que durant tres dies i dues nits viurà situacions extremament intenses.
I algú es pot preguntar: llavors, ¿què esperar d’aquesta epopeia lamentable? ¿Què explicarà tota la resta d’article si no és el mèrit de deixar-se existir tres dies seguits dins d’un hotel a peu de platja?
Hold my beer.
Una de les coses que sé fer millor a la vida és no fer res i no sentir-me’n culpable. En sé un ou. I, per descomptat, per si algú s’ho pregunta, l’art de no fer res no es limita a l’absència d’acció, sinó al gaudi que es desprèn de la consciència constant que no estàs aprofitant l’entorn al qual t’has traslladat. I això exalta alhora que cansa, perquè de debò que l’eufòria és alta.
Jeure a l’ombra en una gandula vora la piscina sense arribar a tocar l’aigua per falta d’interès. Assaborir un llobarro esplèndid veient com de lluny tot de criatures són cruelment exposades a l’aspror de la sorra i el rigor del sol de migdia.
Van ser tres dies de, si em permeteu, ganduleria disciplinada. Perquè en cap moment vaig allargar les hores de son simplement perquè podia o vaig deixar d’empolainar-me i perfumar-me. Vaig seguir el mateix horari estricte d’ablucions, menjades, lectura i escriptura dels meus dies a Barcelona, però sense cap mena de pressió ni, per descomptat, necessitat de fer ús de res del que a priori ofereix la platja.
I ara ja soc a casa, cansada i satisfeta de cada decisió presa i amb la sensació que en la peresa resideix una forma de valor difícilment comparable a cap altra proesa.
I fins aquí, la crònica del meu viatge a Palamós.
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
