El premi de cada dia d’acabar de treballar que em faig és completar, en el mínim temps possible, tres dels jocs que proposa LinkedIn: primer el Queens, després el Tango i per últim, el Zip. I sempre en aquest ordre. Feu-los. És el bombó de licor que es fotia la meva àvia sortint de ioga. La botifarra amb seques a Can Pobla baixant de la Mola.
I penso:
les persones paleolítiques, les caçadores-recol·lectores, ¿quan acabaven la jornada es menjaven un gerd de premi?
No, esclar.
¿I saps per què? Doncs perquè les persones caçadores-recol·lectores combinaven poques hores de treball intens amb la resta d’hores per fer comunitat. ¿Utòpic? Sí, superutòpic per a nosaltres, els desgraciats que anem a fer una birra amb les amigues i ja ens sembla que hem guanyat l’Oscar a la desconnexió.
Això d’ara no té nom. Jo ara mateix tinc un nus, anava a dir a l’estómac. No, m’agafa des de la gola fins a la zona anal per dins. Amb especial èmfasi als abdominals, que els porto tota l’estona el màxim d’apretats sense voler. Dormint i tot. Em desperto amb sensació de 50 sit-ups acabats de fer.
I no només parlo de la feina. És el que seria viure ara.
Perquè s’ha de ser més, fer més, arribar més lluny i, el que és pitjor, aspirar a més. ¿Perdó? No només perdre el cul, sinó gastar les estones de recés per voler més.
Jo ara he tingut una setmana de vacances i me l’he passat dormint. Tenia por d’estar malalta, però era raquitisme vital. I la meva dolça N. em diu justament ahir: el món no està fet per a nosaltres, Espe.
No.
Que no vull res més! Que el que vull és voler menys! ¿Algú m’escolta?
No, ningú: perquè en realitat crido fluixet. Perquè en el fons no soc tan renegada i tot i que costa, soc fidel a la meva revolta silenciosa, lenta i mantinguda. No per principis, sinó per supervivència. Cridar cansa.
Perquè sempre penso que en una altra vida vaig ser una pija tísica i victoriana que es passava els dies asseguda a l’ombra d’un desmai llegint novel·les de Mary Elizabeth Braddon i escrivint cartes a l’Edward, comerciant de te i espècies, que feia vida a Calcuta, la qual cosa m’assegurava igual passió que distància. Jo em diria Maud.
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
