Que no dic que compartir l’existència amb algú no sigui fulfilling. (Faig servir aquesta paraula en anglès perquè m’agafa tot el que vull dir de la sensació: omplir del tot. Sí que hi ha paraules en català que poden servir: satisfactori, plaent, enriquidor, gratificant. Però de vegades la llengua anglesa és tan sintètica que proporciona postals visuals que em van molt bé. Com ara seria el cas també de put your shit together, ajunta la teva merda, com per dir deixa’t d’històries i tira endavant.)
Avui, mentre baixava les escales de casa carregada de bosses de reciclatge m’ha hostiat un pensament amb forma de pregunta: ¿Hi ha res que em pugui omplir de manera més precisa que com m’omplo jo mateixa?
Segons l’Església, la parella —com a estadi previ al matrimoni— és una vocació. Es tracta de donar-se a l’altre, servir-lo. Confiant, suposo, que l’altre farà el mateix. I parlo de l’Església perquè, tot i que no va ser la inventora de tal contracte, sí que va tenir un paper molt important a l’hora de donar-hi forma, normes i significat al llarg de la història.
Les societats humanes ja tenien formes d’unió estable entre persones abans que els homes —homes— delerosos de l’existència de déu —l’ultrasuperhome— hi fiquessin cullerada. Regular la convivència i la sexualitat, assegurar la criança dels fills, establir aliances entre famílies, clans o tribus, organitzar la transmissió de propietats o rols socials, blablablà. El matrimoni com a eina, d’origen pràctic, no religiós.
Però les religions —a bodes em convides— van agafar aquesta institució social i van començar a beneir i sacralitzar les unions: establir normes morals, codificar ritus, marcar rols de gènere i delimitar funcions socials i sexuals. El contracte comunitari va mutar i esdevingué una aliança mística amb deutotpoderós pel mig.
De debò, pobre deutotpoderós, que si realment existeix es deu posar les mans al cap de veure el que els humans s’han inventat amb ell de cap de turc (en diuen intercessió). Tot de barbaritats que van del ridícul al salvatge.
Feta la introducció, vaig a mirar de trobar sentit a per què associem automàticament la plenitud a la parella —la Maria ha refet la vida després del divorci—, com si tot el que no passa dins la parella fos mancat de, menys vàlid, incomplet. La paraula és provisional.
No sé les altres persones, però si jo em miro per dintre soc com un apartat de correus. ¿N’heu vist mai cap?: una paret plena de petites bústies numerades i totes amb la seva clau única i intransferible. ¿Fos el garatge de l’IKEA? ¿El camp del Barça? Parlem-ne, vinga, anem a compartir superfície amb algú. Però mil peròs, perquè tot i que he mirat de rellogar-me en diverses ocasions, mai he pogut atorgar a ningú gaires claus de les meves bústies. Potser una vegada, i en vaig sortir escaldada.
Per això, per l’experiència, però també per autosensatesa, trec conclusions.
Avui, mentre llençava el reciclatge m’he adonat que no hi ha ningú que pugui encaixar millor que jo amb mi mateixa perquè crec que ni tinc ni he tingut mai vocació pel que fa a tenir parella normal. Per tot el que comporta de compartir. No m’agrada cedir, ni servir, ni negociar. No m’agrada aquella sensació de perdre trossets de mi, encara que sigui a canvi de trossets de l’altre. I el millor és que ara m’ho puc permetre perquè tinc la sort d’estar lliure, sola, sense decisions a prendre ni el desig de trobar res. El millor estat, el més pur i fulfilling, la sensació que us desitjo a totes, amigues que busqueu coses. I, sobretot —em fa basarda pensar-ho—, no us quedeu amb el primer que us faci una mica de cas només perquè us fa por ser vosaltres senceres.
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
