¿Què és, doncs, el temps? Si ningú m’ho pregunta, ho sé; si haig d’explicar-ho a qui m’ho demana, no ho sé.
Agustí d’Hipona, s. IV
Acceptem el temps de la mateixa manera que acceptem la burocràcia, l’amor o la jefa llunàtica: sense entendre-ho del tot, però permetent que ens organitzi la vida. El temps l’hem integrat des de sempre i el donem per bo per impotència. Acaba’t la llet o arribarem tard a l’escola; fa tres dies que no fas caca; a les sis tens judo. Des de ben petits que ens empaita i poc que hi podem fer res: és la dimensió rebel de la nostra performance vital.
Com passa el temps, diem. O anar contra rellotge. Com si el rellotge tingués cap culpa que no hagis sabut posar límits o que et costi dir que no. El temps no empaita, altra feina té (no sé quina, però tant li fot que existeixis, tant tu com les teves misèries), no s’esmuny. Som nosaltres que ens hi esmunyim, mirant de fer encaixar vides en un teixit rigorós al qual, repeteixo el que acabo de dir entre parèntesis, tant li fots.
Virgili deixa escrit, pocs anys abans de l’adveniment de l’Infant Jesús, sed fugit interea, fugit irreparabile tempus. Però mentrestant el temps fuig, fuig irremeiablement.
Bueno, aviam.
Segons la relativitat general, el temps no flueix, no passa, senzillament, existeix. No és un fil que es descargola d’una madeixa, sinó tot un bloc, un bloc sencer on passat, present i futur coexisteixen, irònicament, alhora. Vist així, el temps no és un afegit, sinó una dimensió més: la quarta. Però no és una dimensió qualsevol, ja que és d’una naturalesa diferent de les altres tres, que són espacials. Però hi està entrellaçat. Per tant: no pots moure’t per l’espai sense moure’t pel temps.
Segur que heu vist el clàssic experiment de tirar pilotetes en una tela tibant per explicar la gravetat. Doncs la tela és el que Einstein va anomenar teixit espai-temps: una mena de llençol on tant l’espai com el temps es deformen en presència de massa. És que és molt totxo: la presència de massa corba l’espai-temps, i això altera el pas del temps, que transcorre més lentament prop de grans masses. I com que vius en aquest gran llençol, encara que llegeixis cada dia un passatge de la Bíblia, això t’afecta.
Si donem per bo, doncs, que tot ja fou, és i serà, el que canvia és la nostra capacitat de lectura dels fets. A la meravellosa pel·lícula Arrival, la doctora Louise Banks (Amy Adams), lingüista experta en comunicació, experimenta en pròpia carn coses que ara explicaria però que conformarien un espòiler que no desitjo ni al meu pitjor enemic. Només: mireu-la.
Però hi ha altres maneres de veure-ho. La termodinàmica, per exemple, diu que el temps avança perquè l’univers tendeix al desordre, a l’augment de l’entropia. I la mecànica quàntica, amb la seva incertesa i el ball de probabilitats, tracta el temps com una variable externa i contínua, però sense acabar d’explicar per què només vivim en una direcció. I també hi ha lloc per a físics teòrics com ara Carlo Rovelli, que diu que el temps no existeix a nivell fonamental, sinó que emergeix d’interaccions locals. O el també físic Julian Barbour, que diu que el temps no és real, que només existeixen una sèrie d’ares congelats.
En fi.
Però tant si existeix com si no, el temps no té cap problema. El problema sempre som nosaltres, que volem entendre coses que pertanyen als deus. Diem que existeix perquè, com a éssers finits, necessitem ordenar les experiències, saber quan comencen les coses i quan s’acaben, però hauríem de començar a tenir clar que el temps és un misteri tan persistent que fins i tot la física, amb tota la seva elegància, encara contempla amb desconcert.
"Què és" és una secció d'Esperança Sierra i Serra en què explica qüestions científiques (o no) en un to casolà.
