¿Què és la limerència?

Posar-hi remei és complicat, però almenys ja tenim una paraula per anomenar aquest estat de possessió emocional que ens converteix en titelles irracionals

Foto: Djim Loic
Foto: Djim Loic

Una noia morena de cabells llargs i tan embullats que no sabries dir si són arrissats o no, seu amb les cames creuades a la gespa de la Universitat de Bridgeport. Toca la guitarra i en treu Both sides now. Al seu costat, el Theo se la mira mentre segueix malament el ritme de la cançó perquè prou feina té a atresorar aquells instants impagables que comparteix amb la Lily Rose. Que és com es diu la noia que canta.

Pel davant els passa una senyora d’uns quaranta anys que els saluda amb el cap i un somriure càlid. Ells li tornen el gest sense sortir de l’embriaguesa. Es tracta de la professora de psicologia Dorothy Tennov, que ja fa temps que observa escenes d’aquesta mena amb una barreja de tendresa i avidesa científica.

Segurament, si no hi hagués hagut la cançó pel mig, s’hauria aturat a xerrar amb ells una estona. Converses a peu de campus. Li encantaven.

No és amor, pensa Tennov.

Cap al 1968, la professora Tennov es va començar a interessar per aquest estat alienat que veia en molts joves universitaris: eufòria, angoixa, necessitat de reciprocitat, pensaments obsessius. En preguntar-los com se sentien, ells deien que enamorats, però Tennov no veia clar que aquella intensitat emocional correspongués a l’enamorament. Era diferent.

Va començar a prendre notes, a fer entrevistes i a arrencar confessions, i de seguida va trobar patrons recurrents. Tenia clar que no era enamorament –i encara menys, amor–, ja que l’enamorament sol ser un estat de gran il·lusió però amb espai per a la descoberta i el dubte. En canvi, alguns dels joves que entrevistava descrivien un estat tancat, absorbent i absolut, una devoció que fregava l’obsessió, una necessitat constant de senyals, presència i reciprocitat. Tot bastant extrem i dolorós.

Així, la professora Tennov va establir un estadi nou en la bogeria de l’amor i es va inventar un nom per parlar-ne. Res que vingués ni del grec ni del llatí: I coined the word limerence. It was pronounceable and seemed to me and to two students to have a fitting sound (Vaig encunyar la paraula limerència. Feia de bon pronunciar, i a mi i a dos estudiants ens va semblar que sonava bé).

Tot i que és un terme força desconegut, actualment la limerència té el camp abonat a les xarxes socials. On abans hi havia silencis i mirades furtives, ara hi ha notificacions, checks i emojis que no saps ben bé què volen dir. Un vist no respost al moment pot representar la fi del món, i si la cosa s’allarga massa es pot convertir en una obsessió que disfressem d’anàlisi per no fer el préssec: potser no li ha agradat el que he dit o com ho he dit, potser té el WhatsApp obert a l’ordinador i ni ho ha llegit... Si et passa això, estàs enmig d’una limerència com una casa de pagès.

La limerència és esgotadora, però també emocionant i poètica, el problema és quan ens hi quedem atrapats, quan deixem de veure l’altre tal com és i ens alimentem només del que voldríem que fos. Posar-hi remei és complicat, però almenys ja tenim una paraula per anomenar aquest estat de possessió emocional que ens converteix en titelles irracionals. Limerència.

No sempre és fàcil saber si el que sentim és limerència, enamorament o amor, però si teniu ganes de saber de quin mal patiu, potser la taula següent us pot ajudar:

Captura de Pantalla 2025 08 06 a les 20.18.02

En psicologia res és exacte, però confio que aquestes quatre pinzellades conceptuals us hagin ajudat a situar-vos en cas que estigueu en el lloc del pobre Theo.

La Lily Rose acaba la cançó amb un acord puntejat i els ulls tancats. Quan els obre, somriu, però no diu res. Per a ella només ha estat una estona bonica, però ja està.

El Theo, però, reviurà aquell moment, les mirades i cada paraula de la cançó per alimentar una fantasia que, ara per ara, és menys tangible que la mica de so que encara sura de l’última nota de Both sides now.

"Què és" és una secció d'Esperança Sierra i Serra en què explica qüestions científiques (o no) en un to casolà.

Data de publicació: 12 d'agost de 2025
Subscriu-te al nostre butlletí
Subscriu-te al butlletí de Catorze i estigues al dia de les últimes novetats
Subscriu-t’hi
Subscriu-t’hi
Dona suport a Catorze
Catorze és una plataforma de creació i difusió cultural, en positiu i en català. Si t'agrada el que fem, ajuda'ns a continuar.
Dona suport a Catorze