Bon dia, Lars. El Lars entra a la sala de reunions a les vuit menys un minut. Saluda, i amb el minut que s’ha guardat s’asseu, obre el PC i fa un glop de cafè. Comencem. Com que porta l’ordre del dia apresa, els temes se succeeixen sense entrebancs. Fins que s’obre la porta i entra el Paulo quan passen disset minuts de les vuit i diu bom dia i ensenya tot de dents en un somriure espectacular que se t’endú del fiord de Nærøy a la sorra d’Ipanema. Que si hem vist l’i3Touch que ens han posat al DigiLab, que creu que és l’Ultra. ¿Algú ho sap, si és l’ultra o l’X3?
No cal dir que el Lars es mira el Paulo com si veiés la Sagrada Família acabada. El Paulo fa que no amb el cap perquè no se’n sap avenir, que la pantalla del DigiLab sigui tan enorme. S’asseu al costat de l’Alice i li pregunta que si al final va aconseguir les entrades de costat amb els seus amics, que anar tots al teatre i no poder-se asseure junts, que també és una putada. I li diu al Lars: perdona, ¿què estaves dient quan he entrat?
Això que acaba de passar no és només una situació plena d’expats. Bueno, sí, també, però, sobretot, es tracta d’un incident cultural: un xoc cronèmic.
El terme el va proposar l’antropòleg nord-americà Edward T. Hall al llibre Beyond Culture (1976). Aquest analista d’humans ja havia batejat, temps enrere i amb el nom de proxèmica, la gestió de l’espai social entre persones. Així com cada societat té el seu propi espai vital, també té la seva manera d’entendre el temps. La cronèmica.
Hall distingeix entre cultures monocròniques i cultures policròniques. El Lars, per exemple, és monocrònic, és a dir, entén el temps com una línia recta. Cada cosa té el seu moment, i cada moment, la seva cosa. Aquesta concepció del temps fa que a cada activitat li correspongui un moment determinat, una durada definida i una jerarquia clara. Per al Lars, començar la reunió a les vuit en punt no és només una qüestió d’eficiència. És una qüestió de respecte.
El Paulo, en canvi, és policrònic. Per a ell, el temps és un teixit viu, una xarxa d’esdeveniments, converses i vincles que coexisteixen i es reconfiguren sobre la marxa. No és que no valori la feina –de fet, és el programador més brillant de l’equip–, el que passa és que si hi ha una pantalla gegant, se’n parla; si una companya ha aconseguit unes entrades que volia molt, es comenta. Per al Paulo, una reunió no és només parlar del projecte TecniFive, és cuidar l’entramat humà que sosté el projecte TecniFive. Interessar-se pels companys –compartir un tema que els afecta a tots, posar el focus en un detall personal– és una manera de dir que ell és allà en cos i ànima. Que treballar junts vol dir compartir tant objectius com presència.
Les dues maneres de fer servir el temps tenen sentit. Nòrdics, germànics, anglosaxons o japonesos d’una banda, i llatins, mediterranis, àrabs o subsaharians de l’altra. El problema és quan una rialla es percep com una falta de professionalitat o una mirada de desaprovació s’interpreta com una manca de flexibilitat. Llavors hi ha la possibilitat que tot exploti.
¿I el Lars?
El que passa és que el Lars admira en secret les rastes del Paulo, i quan veu que finalment s’asseu, comenta –amb un lleugeríssim microgest que un expert de la CIA podria arribar a interpretar com un somriure–: “Amb aquest tros de pantalla, la presentació del projecte TecniFive ho petarà”.
[Huhuhu, ha dit ho petarà, ¿oi?]
Você mitou! Agora sim, hein!, crida el Paulo aixecant els braços.
L’Alice es tapa una riallada amb la mà.
El Lars i el Paulo fa set anys que treballen junts i, en el seu cas, la cronèmica els ha empès a respectar-se i a treballar sincronitzats en l’asincronia.
I és que la cronèmica és molt subtil. Silencis, interrupcions, ritmes, pauses. Una coreografia cultural carregada de significat que, si hi ha bona voluntat, convida a escoltar els tempos aliens i a treballar... ¿junts? Sí, junts, però potser no alhora.
"Què és" és una secció d'Esperança Sierra i Serra en què explica qüestions científiques (o no) en un to casolà.
