Tothom és a Formentera. Tothom té un SUV. Tothom corre una marató. Tothom va al Celler de Can Roca. I tu aquí, mirant com se’t refreda el cafè mentre et preguntes per què!, per què! I el pitjor és que no pots anar a Formentera perquè ets a Zarautz fent surf o a Niça fotent-te un plat d’ostres en comptes d’anar tirant cap al Celler. Però és igual. La sensació que preval és que t’ho estàs perdent. Que et perds tot el que no fas, més que no pas fas el que no et perds.
Arriba el dilluns i ¿què has fet aquest finde? Sempre algú pregunta. I per més coses que hagis fet, només el formigueig de l’exclusió. Fins i tot podria semblar que tens enveja de qui va passar la Setmana Santa a Formentera, però et recordo que tu vas anar a Zarautz a fer surf.
No, encara que ho sembli, no és enveja, tot i que és una sensació cosina germana seva. L’enveja diu “vull això que tens tu”. El que et passa a tu és que tens por de no haver triat bé. De no haver estat allà on passava la cosa important. ¿I si t’has perdut la millor versió possible del cap de setmana?
D’aquesta por en diuen FOMO, Fear Of Missing Out.
No és enveja, és una esgarrifança existencial. Perquè com més opcions tens, més fàcil és caure en la sensació que has triat malament. Com més ampli és el ventall de possibilitats, més dura és la condemna. Tenir opcions no et garanteix la felicitat, però sí que t’obre portes a la frustració.
Si no tens ni temps ni diners, el cap de setmana a casa fent dissabte i mirant pel·lis pot ser magnífic, però si tens pressupost, l’ombra de l’hauria pogut ser millor no et deixa viure el que estàs vivint.
El terme FOMO neix el 2004. Un estudiant de Harvard, Patrick J. McGinnis, estava envoltat de futurs CEOs, futurs professionals de gran èxit, persones que estudiaven i mantenien converses espectaculars sobre fusions, criptos i mercats emergents. I es va adonar que aquell entorn hipercompetitiu, ple de possibilitats i expectatives, generava una ansietat nova: la sensació persistent que sempre hi havia un pla millor, una coneixença més útil, una oportunitat més rendible. I que te l’estaves perdent.
El FOMO no és només un estat emocional. És un mirall. I no reflecteix el que et falta, sinó la posició des d’on mires el que et falta. I gairebé sempre, el FOMO apareix on hi ha marge de tria: un pla, una compra, un viatge, una identitat. Però per poder escollir has de formar part del cercle que pot experimentar l’angoixa de perdre’s coses perquè té moltes coses per perdre’s.
Al capdavall, el FOMO és un luxe. I com passa amb tots els luxes, només crea angoixa si te’l pots imaginar.
"Què és" és una secció d'Esperança Sierra i Serra en què explica qüestions científiques (o no) en un to casolà.
