Estàs mirant Instagram mentre tens una sèrie en marxa –que encara no saps si seguiràs o no– i mantens una conversa per WhatsApp amb el grup d’amigues sobre el sopar d’aquesta nit. Al costat, l’ordinador encès per si et diuen res a la feina i et ve al cap el vídeo de TikTok d’un gat que menja ou dur. Reps un àudio i l’escoltes. I el respons. Cling-cling! Algú de la feina et parla pel Teams.
En deu segons.
Un estat mental, aquest loop acceleradíssim de petits estímuls que omplen però no nodreixen, que és, per al cervell, un brogit permanent com de tenir un bar de copes sota casa.
El cervell intenta metabolitzar cada estímul mentre li plouen inputs dispars. Imaginem un menú: una oliva picant; un Conguito; un glop de vinagre; mitja patata fregida; un gram d’acetilcisteïna; una peça de puzle, una ametlla; un botó; un grill de mandarina; una peça de Lego; un pinyó amb closca; una etiqueta que hi diu “PVP 125 ptes.”; la mateixa ametlla d’abans –la mateixa!– and so on.
En un minut.
Infeliç. El cervell. Que no té ni temps de decidir si li agrada el menú o no. Comença a dissoldre’s –el cervell, desgraciat– en una sopa tèbia no newtoniana de confusió i cansament, espessa i lenta, mentre intenta recordar –però està clar que ja no ho recordarà– per què havia encès el mòbil.
Cada missatge, cada notificació, cada recordatori del Google Calendar és una hòstia amb la mà oberta a la nostra capacitat d’atenció. La concentració es va esfilagarsant com una samarreta vella que ja no és bona ni per fer-ne draps.
Tot i que no té una data de naixement oficial, es va popularitzar cap al 2019. En fòrums d’internet com Reddit, Tumblr o Twitter, i associat al fet de passar massa estona consumint continguts banals i addictius, es va començar a fer servir el terme de brain rot (podridura cerebral) per parlar d’aquest embotiment mental que ens provoca el consum constant i indiscriminat d’estímuls. So cute, ¿eh?
Per ara, el brain rot no ha matat a ningú, però deixa seqüeles: pèrdua de concentració, fatiga mental, ansietat generalitzada, desconnexió emocional, pèrdua de tolerància al silenci i a l’avorriment, recerca constant de recompensa immediata i dificultat per recordar.
Però com tot, no cal llençar el mòbil i anar-se’n a plantar naps a la Conca de Barberà –com qui se sent solidari i en comptes d’ajudar la veïna, se’n va al Sudan del Sud–. No cal.
El cervell, com la resta del cos, és ben capaç de suportar cert grau de desgavell sense desmuntar-se. Podem patir episodis de brain rot de tant en tant i sobreviure. El problema és quan el llegir ens fa perdre l’escriure. You know what I mean. Quan ja no sabem estar una estona llarga sense consumir. You know what I mean.
I en comptes de convertir la família en un poblat amish, potser n’hi hauria prou de posar-se petites fites. Com ara estar un minut sense fer res cada vegada que la mà se’ns en vagi cap al mòbil. Mirar de recuperar, a petites dosis –com l’homeopatia (no, és broma)– el silenci, l’espera, l’avorriment.
Potser si ens aturem un minutet no salvarem tot el cervell, perquè no ens enganyem, ja el portem força masegat, però almenys no ens tornarem a fotre la mateixa ametlla que ens hem empassat fa dos minuts. La mateixa!
"Què és" és una secció d'Esperança Sierra i Serra en què explica qüestions científiques (o no) en un to casolà.
