Un peix. La tilàpia és un peix. Un peix de carn blanca sense pretensions. Encara diria més: cutre. Pobre, ara em sap greu. Però sí, és tronadet.
La tilàpia pot néixer, créixer i reproduir-se en les condicions més extremament desequilibrades. Aigües tèbies, calentes, amb poca oxigenació, carregades de nitrats, fangoses. I, com deia abans, no només sobreviu: prospera. I menja qualsevol cosa, restes vegetals, microalgues, pinsos de la més dubtosa procedència. És el peix estrella de les piscifactories low cost. Un personatge de Dickens. Un secundari estoic que –oh, sorpresa– ja trobem representat a les tombes egípcies de fa més de quatre mil anys.
Sí, la pescaven al Nil i la criaven en estanys de jardins privats. La tilàpia era venerada com a símbol de fertilitat, ja que porten els ous a la boca fins que les cries són prou grans per espavilar-se. Podríem dir, doncs, que infanten per dalt.
El seu nom científic és Oreochromis niloticus, i va ser classificada per naturalistes del segle XIX, que eren molt donats a posar nom a les espècies des que Carl von Linné va inventar el sistema modern de nomenclatura en llatí per posar ordre al caos. Per estrany –i divertit– que sembli, abans de Linné els noms de les espècies eren llargs i descriptius, com ara “bestiola pilosa de mida mitjana amb quatre potes, orelles llargues i moviments ràpids que rosega arrels i fulles tendres i es multiplica de manera inusualment elevada”. Total, per dir Oryctolagus cuniculus. O conill.
Bé, doncs semblaria que un cop extingits els jardins faraònics, la tilàpia va caure en desgràcia i va passar de símbol de la fertilitat a estrella de la penúria. Però, alerta!, de sobte, el segle XXI torna a cobrir de purpurina aquest peix d’ànima proletària.
Va passar al Brasil. Un equip de metges amb més imaginació que recursos va començar a experimentar amb una tècnica que hauria pogut idear el mateix MacGyver en un moment de tensió: posar pell de tilàpia sobre cremades humanes de segon i tercer grau. Això vol dir pell de tilàpia. Amb procés d’esterilització previ, però directament sobre la carn viva.
La pell de la tilàpia és rica en col·lagen, molt resistent, flexible i compatible amb la pell humana. La resistència de la tilàpia com a bèstia abnegada sembla que està especialment concentrada a la pell. I per a benefici nostre.
D’una banda tenim el Dr. Marcelo Borges, aleshores director del Banc de Teixits humans de Recife (Pernambuco, Brasil), que al 2011 va llegir un article que deia que la pell de tilàpia es feia servir per elaborar objectes d’artesania, com ara bosses i sabates, gràcies a seva resistència i, alhora, delicadesa. I com que coneixia bé les necessitats dels pacients amb cremades i sabia que al Brasil només hi havia tres bancs de pell humana –per 213 milions de persones que hi ha al país...– va pensar que potser aquest teixit, ric en col·lagen tipus I i III, podria funcionar com a apòsit biològic en casos de cremades greus.
De l’altra banda tenim Edmilson de Lima Cunha, que el desembre del 2016 estava treballant en una fàbrica de cervesa a Fortaleza (Ceará, Brasil), quan, durant una inspecció, se li va trencar una vàlvula i un raig d’aigua i àcid bullent li van provocar cremades de segon i tercer grau a diverses parts del cos.
Edmilson no ho sabia, però estava a punt de convertir-se en el primer pacient del món tractat amb pell de tilàpia. Tenia el 31% del cos cremat. El dolor i la desesperació eren majúsculs, sobretot en els moments de les cures i el canvi de benes. Aleshores, el Dr. Marciel, col·laborador del Dr. Borges, li va proposar la bogeria. Edmilson estava disposat al que fos per no seguir patint aquells dolors insofribles. Va dir que sí. I el mateix dia li van aplicar pell estèril de tilàpia directament sobre les ferides. Ell mateix diu que va sentir com si un sant li imposés les mans.
La pell de tilàpia aconsegueix no només que la pell es regeneri, sinó que ho faci amb menys dolor, menys medicació, menys intervencions. A diferència dels embenatges tradicionals, que s’han de canviar cada dia, la pell de peix es manté adherida fins a deu dies en cremades de segon grau. No cal res més. Ni cremes ni analgèsics. Es fixa al cos, fa de barrera, hidrata i, sovint, evita la necessitat d’haver de fer empelts quirúrgics.
El que fins fa ben poc era una deixalla de piscifactoria, avui és un miracle científic que malauradament encara no té la benedicció de tota la comunitat mèdica. ¿Els motius? Encara és un tractament experimental, falta evidència científica publicada en revistes de referència i, la més important: és competència directa dels tractaments farmacèutics.
I jo et dic gràcies, tilàpia. Per viure on pocs sobreviurien i demostrar-nos que la revolta pot venir de l’individu més miseriós, que no miserable. Grandíssima lliçó. Fixem-nos-hi: la ciència avança perquè de sobte, la natura ens permet llegir fragments de les seves instruccions. Sempre perfectes, sempre justes en la seva inescrutabilitat inapel·lable.
"Què és" és una secció d'Esperança Sierra i Serra en què explica qüestions científiques (o no) en un to casolà.
