Jo us dic tres llibres i tres humans rellevants en la seva àrea i heu de fer l’exercici de relacionar-los. ¿Ready?
John Carter of Mars, d’Edgar Rice Burroghs
Tarzan dels micos, també d’Edgar Rice Burroghs
El senyor de les mosques, de William Golding
I ara:
Jane Goodall, primatòloga i antropòloga
Carl Sagan, astrofísic i divulgador científic
Stephen King, escriptor inquietant
Per poc que sapigueu de què van els llibres, veureu que la correlació és massa perfecta per ser casual: Jane Goodall va llegir Tarzan dels micos quan era petita i es va descobrir nascuda per viure entre simis. John Carter of Mars va obrir les portes del cosmos a Carl Sagan. I Stephen King... a Stephen King, deixa’l anar. Li dones El senyor de les mosques i et desxifra la foscor humana a cop de bestseller pertorbador.
Dubto que cap d’aquests llibres pretengués fundar vocacions, i també dubto que cap de les tres vocacions nasqués només d’aquestes lectures, però el que sí que és cert és que els llibres que llegim de petits decoren de manera permanent les parets dels nostres records.
El 1976, quan la Jennifer tenia dotze anys, va llegir La doble hèlix, de James Watson. Ves a saber fins on pot entendre una nena de dotze anys, per llesta i saberuda que sigui, però va ser prou perquè la Jennifer comencés el camí que la duria a convertir-se en la Dra. Doudna, Premi Nobel de Química 2020.
I resulta que a La doble hèlix, Watson, a banda de descriure, amb egoprecisió, les seves troballes al laboratori, també es referia a Rosalind Franklin –que el 1952 va obtenir les imatges de l’ADN més precises fins al moment, prou detallades per intuir-hi l’estructura helicoidal– com Rosy, un diminutiu que ella no va fer servir mai. Aquell diminutiu paternalista va agullonar Doudna. Però no només això. Watson també fa observacions totalment esbiaixades sobre l’aparença i el comportament de Franklin per desacreditar la seva feina. Feina, d’altra banda, que va ser utilitzada d’estranquis per Watson, i un parell de partners in crime més, i sense la qual no hauria pogut desxifrar la doble hèlix.
¿Perdó?
I els anys que van passar entre la indignació i el Nobel, Doudna els va fer servir per doctorar-se en química biològica i farmacologia molecular a Harvard i es va especialitzar en patrons, en plegaments, en petites reaccions que tenen lloc a escala microscòpica. I va ser en aquest terreny que, juntament amb la microbiòloga Emmanuelle Charpentier, va començar a estudiar el sistema que va descriure el valencià Francisco Mojica a finals dels vuitanta i que el 2002 batejaria amb el nom de CRISPR (Clustered Regularly Interspaced Short Palindromic Repeats).
D’entrada, aquesta eina servia com a defensa bacteriana contra els virus: quan un bacteri sobreviu a un atac víric, guarda un trosset d’ADN de l’invasor com a record. Una foto genòmica de l’enemic. Així, si el virus torna, hi ha un enzim que rep les instruccions i talla –literalment– l’ADN del virus pel lloc exacte per on s’ha de desactivar. Com si li tragués la bateria.
El franctirador més precís i menut de la història.
El que va intuir Doudna és que si redissenyava aquest sistema, el podia convertir en una eina per editar gens. Dir-li troba això, talla per aquí i posa-hi això altre. O sigui: un find-and-cut que obre la porta al replace a nivell cromosòmic. Unes tisores moleculars amb GPS. És que és tan brutal!
I va funcionar.
Des d’aleshores, podem reescriure el codi de la vida. Amb el CRISPR s’han començat a corregir malalties genètiques com ara l’anèmia falciforme o certes cegueses hereditàries, en alguns casos ja en fase clínica i amb resultats molt prometedors. També s’estan desenvolupant teràpies contra alguns tipus de càncer que, fins fa ben poc, eren una condemna sense opcions. S’han editat plantes perquè sobrevisquin a sequeres extremes, mosquits que no transmetin la malària i porcs genèticament modificats per fer que els seus òrgans siguin potencialment compatibles amb els humans per poder-los-hi trasplantar.
És tan potent que inquieta. Per això no tothom celebra aquesta troballa. La mateixa Doudna ha demanat prudència en més d’una ocasió. Pensem que quan editem la línia germinal de l’ADN (òvuls, espermatozoides o embrions), la modificació genètica es transmet a la descendència. I això frega una línia que només el Déu dels creients ha gosat graponejar. Bé, i el doctor He Jiankui, però aquesta ja és una altra història.
I si llegeix això, doctor James Watson codescobridor de la doble hèlix, gràcies per les seves aportacions, però un altre dia guardi’s de dir segons què i segons com, perquè ja veu que les nenes pugen fetes una fúria i no hi ha qui els pari els peus. Coi de dones.
Aquest article sorgeix, d’una banda, de la lectura del llibre El código de la vida, de Walter Isaacson, on explica el procés de descobriment, desenvolupament i aplicació de l’eina d’edició genètica CRISPR centrat en la Dra. Jennifer Doudna, i de l’altra banda, de l’assistència a la conferència Editar la humanitat, al CCCB, amb la Dra. Katherine A. High i el Dr. Salvador Macip, que, molt amablement, ha accedit a revisar aquest article perquè, malgrat la seva voluntat purament divulgativa, no hi aparegués cap error de caire científic. Moltes gràcies!
"Què és" és una secció d'Esperança Sierra i Serra en què explica qüestions científiques (o no) en un to casolà.
