¿Tu de què treballes? ¿De què fas? ¿Creus que ets molt competent amb lo teu? ¿De debò que ets professional de la psicologia? Ostres, quina casualitat! Em vas perfecte per introduir aquest article.
Doncs imagina que hola bona tarda, em dic Antonio i sento veus. ¿Veus? ¿Què sents? Sento veus que em diuen no ets res, salta.
¿Salta?
Te’l mires. L’Antonio és un senyor de mitjana edat, més aviat grassonet, amb massa cabells per a l’edat que té i un accent de tirant cap al Montsià. No fa mala cara. ¿Sents alguna altra cosa? No, només això i variants sobre la mateixa idea. Per la resta, tot normal. Menjo, dormo, trec a passejar la Trufa tres vegades al dia i res, això, tinc una vida normal.
La teva primera reacció és vergesanta. Després penses ¿potser un brot psicòtic? ¿va col·locat? Anyway, sigui el que sigui, et salten les alarmes.
L’any 1973, David Rosenhan, un psicòleg nord-americà molt crític amb el sistema institucional psiquiàtric, va decidir fer un experiment per posar-lo en evidència. Volia demostrar que els diagnòstics no depenien tant del comportament real de les persones sinó del context on aquest comportament es jutjava. Estava convençut que un cop etiquetat, el boig ja era susceptible de ser interpretat com a boig fes el que fes. Qualsevol gest, qualsevol actitud ja era llegible com un símptoma del trastorn que s’havia decidit que patia d’entrada.
L’experiment era simple: Rosenhan i set persones més –totes, sense cap trastorn mental diagnosticat– es van presentar a diversos hospitals psiquiàtrics dels Estats Units fingint una al·lucinació auditiva. Una veu que els deia empty, hollow o thud (aproximadament, buit, sord i cop sec). Res més. Un cop ingressats, havien d’actuar amb absoluta normalitat. Tanmateix, van ser diagnosticats amb esquizofrènia o trastorn bipolar i ingressats i medicats –no es prenien les pastilles– durant dies o setmanes. Cap professional va detectar la farsa.
Els seus objectius eren clars: posar en dubte la fiabilitat dels diagnòstics psiquiàtrics, evidenciar el poder destructiu de les etiquetes, criticar la deshumanització dins els hospitals psiquiàtrics i, sobretot, mostrar que el context, i no el comportament real dels pacients, condiciona la percepció de bogeria.
L’any 2014, Susannah Cahalan, una periodista també nord-americana amb experiència personal en diagnòstics psiquiàtrics erronis, va iniciar una recerca per verificar l’experiment de Rosenhan, que sempre havia estat citat com una prova clau dels mals del sistema. No tenia clar que aquell estudi s’aguantés: el relat no li acabava de quadrar. Sospitava que es podia tractar d’un experiment no tan rigorós com s’havia volgut fer creure.
I com més rascava, més veia trontollar el rigor de les dades. Perquè només hi ha dues fonts que documenten l’experiment, i totes dues són del mateix Rosenhan: un article a Science del 1973 i un manuscrit inèdit que no es va arribar a publicar mai i al qual va tenir accés la periodista.
Cap registre mèdic, cap pseudopacient identificable (excepte un que va localitzar Cahalan i que justament assegurava que l’estada a l’hospital havia estat positiva), cap expedient.
Fora de les paraules de Rosenhan, res.
Tot i això, la força simbòlica de l’experiment va sobrepassar qualsevol dubte metodològic. El relat va funcionar. Va ser col·locat com un mirall incòmode per a la psiquiatria institucional. Revelava una disciplina capaç de diagnosticar sense aprofundir, de veure trastorns on no n’hi havia. I tot això, fos o no real, calia analitzar-ho. I es va fer. De fet, va ser un dels motius pels quals es van revisar els criteris del Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders, l’anomenat DSM, actualment, en la cinquena edició revisada.
Ara ja ho saps. A la propera visita de l’Antonio vigila que no sigui ell que t’estigui avaluant a tu. Potser les veus que sent no busquen ajuda, sinó l’evidència que exerceixes la teva professió amb més criteri que prejudicis.
"Què és" és una secció d'Esperança Sierra i Serra en què explica qüestions científiques (o no) en un to casolà.
