En las guerras no hay soldados sin heridas
José Narosky
A la matinada canviaran de sector. El Tom es corda la camisa i es posa els pantalons que tenia –malgrat les circumstàncies– plegats amb cura. S’ajusta les polaines que evitaran que li entri sorra i fang a les botes i s’ajup, obre la motxilla. La motxilla de campanya té dues parts. A la de dalt hi guarda llaunes de provisions, una cantimplora plena d’aigua fresca i el ponxo impermeable, que quan ha calgut, li ha fet també de manta. A la part de baix de la motxilla s’assegura que hi ha un parell de mudes, una manta i, embolicat dins la manta, un estoig de cuir que tanca un pestell: pinzells, llapis i làmines de paper ben plegades per dibuixar-hi la guerra.
Tom Lea, nascut a El Paso, Texas, el 1907, va ser corresponsal de la revista Life durant la Segona Guerra Mundial. Va recórrer tots els grans teatres de combat, des de l’Atlàntic fins al Pacífic. La seva missió era documentar amb apunts i dibuixos la despietat del front des de dins mateix de les trinxeres.
Situada a l’arc de la Micronèsia, a l’est de les Filipines, l’illa de Peleliu va ser clau per tallar les rutes de subministrament japoneses. El 15 de setembre del 1944, la Primera Divisió de Marines dels Estats Units hi va desembarcar i es van trobar amb una xarxa de trinxeres i búnquers excavats a les roques que va dificultar sense mesura l’avançament dels soldats nord-americans pel territori.
Va ser una de les batalles més sagnants del Pacífic.
En tot moment, el Tom segueix els moviments dels marines. No és un soldat de formació, però avança al seu costat, dorm als mateixos forats i hi comparteix la fam, la set i la desesperació que la revista Life espera que il·lustri.
Durant dos mesos, una setmana i cinc dies comparteix un camí de degradació moral que va començar amb determinació i ara ja és impotència. Els crits dels homes, el so dels morters, la pèrdua de perspectiva el balden fins a deixar-li una empremta sagnant. Mira els seus companys i traça un rostre allargat d’ulls esbatanats però buits. Suggereix alguna ombra, però li tremola la mà.
La vivència d’una guerra produeix en la persona una sèrie de ferides a la ment que no podrà superar mai. Estat d’alerta constant, flashbacks de les pitjors escenes, insomni esquitxat de malsons atroços. Aïllament i incapacitat de sentir alegria però també de compartir el dolor. I la culpa d’haver sobreviscut. Aquesta combinació de símptomes constitueix el que actualment s’anomena estrès posttraumàtic.
En aquell esbós, que més endavant definiria en un oli de 91,4 x 71,1 cm, Tom Lea va captar la lectura que la cara fa de la guerra.
Lea va acompanyar l’esbós amb un text: “Ahir al vespre va baixar dels turons. Li van dir que descansés una mica i es va desplomar en un cràter que va trobar. Ara ja està despert. La primera claror li ha donat una tonalitat estranya a la pal·lidesa de la cara. Fa trenta-un mesos que va sortir dels Estats Units. El van ferir a la primera campanya. Ha patit malalties tropicals. No hi ha menjar ni aigua, als turons, només el que portes a sobre. De nit maldorm i de dia treu japonesos dels forats. Dos terços de la seva companyia són morts o ferits, però ell es manté dempeus. Aquesta mateixa matinada tornarà a l’atac. ¿Fins on pot suportar l’ésser humà?”
Quan la revista Life va publicar l’article Peleliu. Tom Lea paints island invasion, (pàgina 61 del número de l’11 de juny del 1945), l’impacte del testimoni gràfic de Lea, concretament, de la imatge del soldat de mirada perduda, va fer que a partir de llavors aquella expressió buida, aquell resultat facial de la guerra es descrivís com la mirada de les mil iardes (that two thousand yard stare).
Avui, la mirada de les mil iardes supura com mai de les cares de tantes persones atrapades a Gaza. I he triat d’escriure aquest article perquè fa un parell de dies vaig veure el vídeo d’un nenet palestí. Mireu-li els ulls.
"Què és" és una secció d'Esperança Sierra i Serra en què explica qüestions científiques (o no) en un to casolà.
