Quan un pi crema, les pinyes esclaten com bombes de pinyons. Fins i tot poden sortir disparades a desenes de metres perquè la natura sempre té un per què. El bosc, criatura de memòria i instint, i els pins, que saben que la terra cremada pot ser fèrtil, tenen els pinyons esperant dins les càpsules perfectes de cada bràctea o escata. Quan la temperatura és prou infernal, les bràctees s’obren de cop i els pinyons surten disparats per, si la terra és oberta a la vida, començar de nou.
En alguns ecosistemes mediterranis nostres, el foc té un paper fundacional.
El foc d’abans, el que és més antic que la memòria, cremava perquè havia de cremar. Perquè un llamp encenia un arbre mort o perquè un pastor feia neteja del sotabosc. Focs puntuals, espontanis. El paisatge era un mosaic i la gestió era ancestral. Només quan vam abandonar el camp i deixar créixer sense mesura allò que abans tallàvem va començar el foc modern.
El de l’avi. En la primera generació, el foc que passejava per camps abandonats, matolls secs. Una reacció de la natura per tornar-se a apropiar dels terrenys que l’humà havia abandonat. Aleshores, el foc tenia un ritme, formava part d’un cicle. De rostre temible però conegut, el foc antic cremava i moria dins els límits del que podíem entendre.
Cap als anys setanta, el foc de segona generació va començar a agafar embranzida. La placidesa tràgica del foc de matolls es va aliar amb el vent. Les flames es tornen ràpides, escàpoles. La segona generació corria més que nosaltres. Escalava muntanyes en pocs minuts. El paisatge, abans un trencadís de camps, horts i pastures, ara és una catifa contínua de matoll i bosc jove. I el foc, a bodes em convides.
La tercera generació ja no només fa avançar els focs, el foc esclata amb una intensitat mai vista fins aleshores. Els bombers descriuen parets de flames, llengües de foc de vint metres d’altura. Els tallafocs d’entre vint i trenta metres talats anys enrere com a desert de contenció ja no serveixen de res. Comencen a caldre avions, estratègia. El cos de bombers de finals dels vuitanta esdevé un exèrcit més que mai.
Als noranta, el foc arriba a casa. La interfície urbanoforestal –les urbanitzacions idíl·liques on tothom aspira a viure– és un festí per a les flames. Cases entre pins fan que l’estratègia canviï. Ara cal evacuar, protegir les persones abans que els arbres. En la quarta generació els incendis es tornen mediàtics i el foc es converteix en una qüestió de seguretat pública. A l’estiu, Joan Manuel Serrat canta Todos contra el fuego a la tele.
La cinquena generació és multitud. Ja no parlem d’un sol foc, sinó de molts, alhora, repartits, simultanis, sincrònics, com si els paisatges haguessin quedat per immolar-se plegats. I els recursos, tant humans com materials, es veuen superats. Cada estiu, una trinxera. El canvi climàtic, fins llavors concebut com una mena d’ombra desdibuixada, es comença a perfilar. Els exèrcits de bombers han de començar a triar: què deixar que cremi. A partir del 2005 no hi ha prou mans, ni aigua, ni avions.
I a partir del 2017, potser una mica abans, el foc ja no és una escena estival, sinó un colós climàtic de genètica exterminadora: crea el seu propi vent, forma núvols que generen llamps que encenen més focs, es mou com la bèstia de Predator, allò que no saps on és però tens per segur que et mira i ho té tot controlat. La sisena generació ja no vol regenerar el verd, ja no vol regenerar res, cremar-ho tot pel broc gros i sense després, perquè ha mutat.
I no és només aquí. Des de Xile fins a Grècia, des de Califòrnia fins a Austràlia, el foc parla molts idiomes, el patró es repeteix per la calor extrema. El planeta s’escalfa i el foc s’adapta al millor dels medis per poder ser més foc que mai.
Són incendis que desborden la ciència, la logística i el seny. Els models de propagació es queden curts davant vents que les estacions meteorològiques no han pogut predir perquè ni els vents mateixos sabien que existirien abans que el foc se’ls inventés. Satèl·lits, sistemes de simulació, intel·ligència artificial que prometia anticipar el desastre. Res. Som just a les beceroles d’un futur que crema més ràpid que la nostra capacitat d’entendre’l.
"Què és" és una secció d'Esperança Sierra i Serra en què explica qüestions científiques (o no) en un to casolà.
