Tothom, qui més qui menys, ha passat per algun procés life changing de pensar molt una cosa i després de cert temps de valoracions a favor i en contra, fer un cop de cap i dir vinga, fem-ho, per més que costi. Deixar de fumar, tenir una criatura, comprar-se una illa.
L’ambició de l’ésser humà no és que no tingui límits, és que no té un protocol fixat. Mira, pots aspirar a a, b, c o d. No, no va així. Com en tants altres vessants del que seria l’existència, no hi ha un manual que t’indiqui fins on i per què sí i per què no. Tothom coneix algú amb molta pasta que ha embogit i s’ha comprat no un sinó dos Porsches, però també hi ha el cas d’aquell que ho deixa tot per obrir un negoci de lloguer de cabres (true story).
Però aquest és un text divulgatiu, no pas d’anàlisi de la vanitat humana.
Els yamabushi eren monjos ascètics de la tradició esotèrica Shugendō, una branca del budisme Vajrayāna japonès, principalment vinculats a l’escola Shingon.
Ho sento, perquè personalment em fa molta ràbia trobar-me tirallongues d’aquesta mena als textos, però és perquè veieu que el que explicaré a partir d’ara se circumscriu a una classe molt concreta d’homes afectats per la pràctica budista.
Els yamabushi vivien aïllats a les muntanyes a la recerca de forces espirituals. Practicaven rituals de purificació, anaven vestits amb una túnica blanca, portaven una mena de barret al front amb forma d’hexàgon i, sovint, un bastó amb picarols. A través de dejunis, meditació i cerimònies esotèriques buscaven l’harmonia de la natura per a ells, cos i ment.
I ara ve quan lligo els yamabushi amb el que deia al principi del cop de cap i decidir-se a fer una cosa important. Recordem: deixar de fumar, tenir una criatura, comprar-se una illa, etcètera.
Hi havia una vegada un camperol anomenat Tetsumonkai que després d’un fatídic enfrontament amb dos samurais es va convertir en l’assassí d’aquells dos mateixos samurais. Penedit, va anar a demanar refugi al temple de Chūren-ji, on, amb el temps, esdevingué guia espiritual i herbolari.
Només com a exemple de compromís amb la causa, heu de saber que en una ocasió, mentre recorria els camins del nord del Japó i curava malalts, una onada de queratoconjuntivitis epidèmica va atacar violentament els ulls de la població. Veient que les seves herbes no eren ni de lluny suficients per aturar la fúria de l’epidèmia, Tetsumonkai, en una ofrena suprema a les deïtats del mont Yudono, es va arrencar un ull per demanar la cura dels afligits.
Ara que tenim clar que estem parlant d’un autèntic devot, no se’ns farà estrany que al cap dels anys el nostre místic prengués la decisió –el procés life changing de què parlàvem abans– d’esdevenir un sokushinbutsu.
Tu ara vols ser pilot comercial, doncs et treus el certificat corresponent i ja ho tens. No és fàcil, però aquí l’ull de la cara te l’hi deixes només de manera metafòrica.
Per esdevenir sokushinbutsu, en canvi, Tetsumonkai es va sotmetre a un règim gradual i extrem. D’entrada, i per perdre el greix corporal, va limitar la ingesta alimentària a fruits secs i bolets. Després, i per eliminar volum d’aigua, sang i altres fluids, va passar a menjar escorça de pi, arrels i resina. I ja quan pràcticament era un pergamí vivent, va abandonar tot aliment sòlid i es va limitar a prendre glops d’una infusió d’escorça i saba de Toxicodendron vernicifluum per acabar d’expulsar qualsevol vestigi de líquids, greixos i paràsits interns mitjançant diarrees i vòmits extrems.
En aquest punt, altres monjos van ajudar Tetsumonkai a entaforar-se en una petita tomba a tres metres sota terra acompanyat d’una canya de bambú per poder respirar i una campaneta que feia sonar un cop al dia per dir que encara era viu. El forat just donava per al seu cos assegut en posició de lotus. Aquestes dimensions mínimes garantien que quedés completament immòbil i encaixat mentre entrava en meditació fins al que nosaltres, els occidentals, en diríem la mort, però que el budisme considera un estat de transit permanent entre la vida i la mort.
Aquell dia de 1829 que la campaneta ja no va sonar, els seus germans de secta van tapiar la tomba i no l’en van treure fins mil dies després. Tetsumonkai, l’etern.
El procés d’embalsamament en vida durava fins a deu anys. Era demencialment dolorós.
L’objectiu últim dels sokushinbutsu era transcendir la mort física transformant-se en budes vivents. D’aquesta manera, Tetsumonkai va oferir el seu cos a les divinitats i es va convertir en un pont entre el món material i l’espiritual. Un testimoni etern de la victòria sobre el sofriment i una relíquia viva per insuflar devoció i força a la comunitat.
"Què és" és una secció d'Esperança Sierra i Serra en què explica qüestions científiques (o no) en un to casolà.
