L’atzar és el més semblant a Déu, per això els miracles són possibles.
Un amic que no vol ser desvelat
La natura ja és tota ella un miracle. Dit això, fixem-nos en el cas de Jeanne Fretel.
Jeanne Fretel era una jove francesa de 34 anys que el 1948 patia peritonitis tuberculosa. Després que la medicina la desnonés –terme mèdic poc afortunat que vol dir que ja no hi ha res a fer–, una colla d’amics seus va portar-la, pràcticament en estat comatós, a la missa per a malalts del Santuari de Lourdes. Com que la Jeanne no es podia moure, el capellà li va posar un trosset minúscul d’hòstia consagrada als llavis i l’endemà va començar a caminar. Al cap de pocs dies feia vida normal, sense rastre de la malaltia.
Corredisses i exclamacions.
Quan es dona un fenomen de curació aparentment inexplicable, la persona beneficiada o testimonis del guariment comuniquen el cas al bisbat local. Tot seguit, el bisbe i un tribunal, format per creients que poden ser clergues o laics, verifiquen l’autenticitat del fet i el documenten.
El tercer pas, i per valorar la inexplicabilitat científica de la curació, una comissió mèdica del Vaticà estudia el cas. Aquesta comissió està formada per científics laics, però catòlics. Abans de passar a la fase teològica, la comissió ha de poder certificar que la curació ha estat instantània, completa, duradora i inexplicable segons coneixements mèdics actuals.
A partir d’aquí abandonem la ciència i entrem en terrenys teològics.
Dins el sistema canònic de l’Església catòlica, perquè un fet extraordinari sigui declarat miracle cal que hi hagi hagut intercessió directa d’un beat, beata, sant o santa concrets. És a dir, que la persona malalta, la família o una comunitat hagi resat explícitament a aquella persona beata o santa perquè intercedeixi a favor del malalt. Sense aquest pas, el fet es pot considerar científicament sorprenent, però l’Església no l’admet com a miracle.
Però investigo més perquè no ho entenc.
Si jo tinc una malaltia que remet de sobte després d’haver resat al meu avi i haver-n’hi demanat la cura, ¿no es pot considerar un miracle perquè el meu avi no és ni beat ni sant? Aquesta és una de les paradoxes del sistema de reconeixement de miracles de l’Església catòlica, perquè alhora, per declarar algú beat –que és l’estadi previ a la santedat– cal que s’hagi produït un miracle per la seva intercessió. ¿Algú que no és beat no pot fer miracles però per convertir algú en beat ha d’haver fet miracles? Però, per sort, la teologia resol aquest bucle dient que el miracle val si la intercessió ha estat explícita. Ara bé, diria que un teòleg i un no-teòleg entenen el concepte explícit de manera diferent.
Aturem-ho aquí: aquest no és el cas que ens ocupa.
Finalment, després del pas per la comissió teològica i la cardenalícia, el fet passa ja a mans del Papa. L’aprovació final, el reconeixement oficial que aquella curació ha estat un miracle, la fa el Papa.
(Fins ara, a tall de curiositat, comento que només hem vist homes. Des del bisbe local fins al Papa, la cadena de validació està patriarcalitzada de cap a peus. Si bé és cert que en alguns punts les dones hi poden participar, com a notàries, postuladores o científiques, el nucli dur del sistema és sempre masculí.)
Amb el pas del temps, la medicina ha anat retallant la llista dels inexplicables. El que abans era obra divina, avui sovint té nom i explicació. Si repasséssim els miracles d’altres temps amb els coneixements actuals, veuríem com s’anirien esvaint. Tanmateix, l’Església, tot i ser conscient que un dels quatre pilars de l’acceptació d’un fet com a miraculós és que és inexplicable segons els coneixements mèdics actuals, continua elevant com a prodigi allò que potser demà mateix serà només un cas mal diagnosticat.
Però, sense desmerèixer la fe ni les pregàries, deixeu-me dir que potser aconseguirem molts més miracles si en comptes de marcar la casella 105 d’Assignació Tributària a l’Església Catòlica de la declaració de la Renda, que destina el 0,7% de la teva quota íntegra de l’IRPF a l’Església, donem quatre duros a la recerca científica perquè tingui més recursos per continuar desxifrant l’entrellat d’aquesta natura que, com dèiem al principi, ja és tota ella un miracle.
"Què és" és una secció d'Esperança Sierra i Serra en què explica qüestions científiques (o no) en un to casolà.
